La tenda de beduïns (Cròniques jerosolimitanes 17)

Baixem de l’autocar. S’ha aturat en la vessant sud d’una de les valls desèrtiques que s’obren a l’oest de l’altiplà de la Transjordània i que baixen fins al Mar Mort. L’arqueòleg que ens guia és una mena d’Indiana Jones a la francesa. Colrat pel sol, porta sandàlies, pantalons curts de cotó, camisa blanca de cotó, barret estil Indiana però de palla, ulleres de sol i una bossa de plàstic on porta l’aigua i alguns papers i plànols de les excavacions que estem visitant a Jordània. És un especialista de la cultura nabatea que ha excavat en tots els llocs arqueològics del programa.

Anem a visitar restes d’un temple alt nabateu. En broma preguntem a l’arqueòleg si pujarem la muntanya més alta que hi ha just al davant nostre. Ell, somrient, i seguint -aparentment- la broma respon “évidemment”, amb el seu francès acadèmic.

Travessem la carretera i enfilem un caminoi que ens fa passar enmig d’un petit campament de beduïns que, sorpresos, deuen pensar què fa aquest grup d’aixelebrats caminant en ple sol a la una de la tarda. L’arqueòleg, que domina perfectament l’àrab, els saluda i parla amb ells. Els deu preguntar si anem per bon camí. Veig que una dona li respon enlairant la mà i assenyalant la muntanya tan alta. Constatem que “l’évidemment” de l’arqueòleg no era cap broma. Hem de pujar la muntanya més alta de la vall i que devem tenir, encara, a uns tres cents metres de desnivell.

Travessem pel bell mig del campament beduí format per un parell de tendes, els tancats per les cabres, bidons de plàstic arraconats, i un petit camell blanc lligat per les potes davanteres perquè no s’escapi. Dalt el promontori de davant les tendes hi ha un gos, estrafolàriament estirat d’esquena sobre una roca, amb el cap penjat cap enrera i la llegua fora. Deu estar vigilant les cabres que pasturen tranquil.lament. Els nens, tímids i encuriosits, ens segueixen a distància. Ens crida l’atenció veure l’ordre i la netedat interior de les tendes.

Anem muntanya amunt i alguns del grup, dissimuladament, es queden enrera i ens esperen a baix. Visitades les restes del temple nabateu baixem, acalorats, pel mateix camí.

Ens acostem al campament beduí i trobem als qui no han pujat dins d’una de les tendes. Ens espera a fora el cap de família que ens va saludant un per un, ens fa entrar a la tenda, ens fa seure i ens convida a prendre te. Les dones i els nens ens posen coixins sobre les estores perquè estiguem més còmodes. Un nen ens serveix el te. Els altres nens i nenes, fent una pinya, ens miren amb ulls de taronges, contents de tenir tants visitants. Les noies adolescents i les dones resten, discretament, en un segon pla, però sense amagar-se. La mare i el pare fan de directors d’orquestra. Tot és natural, simple, espontani.

Dins la tenda no hi fa gens de calor. Alguns laterals estratègicament oberts deixen passar el vent necessari per estar suficientment airejats. Comprovem la natural habilitat amb què estan muntades aquestes tendes, sense cap element artificial, fidels als seus avantpassats que durant segles les han muntades de la mateixa manera.

El cap de família s’asseu amb nosaltres i ens explica que ell havia treballat amb l’avi del nostre guia jordà. Casualitats de la vida! Coneix bé a la seva família perquè la seva dona és de Madaba, la mateixa ciutat del nostre guia. Ens convida a dinar, i som un grup de 26 persones! Li diem, agraïts, que no, malgrat el cor està dient que sí. Encara ens queden altres visites a fer. Hem de marxar... El cap de família ens acomiada a tots un per un i els nens i les nenes, enriolats, ens van acompanyant i acomiadant durant una bona estona.

Hem assaborit en tota la seva essència l’acollida beduina del desert. Esdevé facilíssim imaginar-se que aquell matrimoni podrien ser Abraham i Sara i nosaltres els tres visitants inesperats que són acollits. Aquella restrellera d’infants joganers podrien ser els dotze fills de Jacob que aniran, de grans, muntant les seves pròpies tendes i formant les seves pròpies famílies. Les noies es converteixen en les matriarques Rebeca portant aigua i Raquel vigilant els ramats. El te assaborit dins una tenda beduina ha fet que l’estil de vida dels patriarques i les matriarques esdevingués proper, entenedor, assequible.

EN LA PROFESSIÓ SOLEMNE

El dia 11 de maig, com molts sabeu, vaig fer la professió solemne a Arenys de Mar. En aquesta ocasió, la revista Catalunya Cristiana em va fer aquesta entrevista. També podeu mirar les fotografies a la nostra web.

Corpus a Madaba (Cròniques jerosolimitanes 16)

Igual que la solemnitat de l’Ascensió, la festa de Corpus Christi se celebra, en la Custòdia llatina de Terra Santa, en dijous. Aquest dia som en plena expedició arqueològica per la Jordània, concretament a Madaba. Com es tracta d’un grup majoritàriament catòlic, guiat pels frares dominics de l’École Biblique et Arqueologique Française, fem un forat en el programa i busquem un espai per a celebrar l’eucaristia “comme il faut” (el grup és de parla francesa).

Madaba és una ciutat petita i agradable, situada en el centre de Jordània, a mitja hora en cotxe de la capital Aman, a prop de llocs com la muntanya del Nebo, Maqueront, el Mar Mort. Els seus habitants són majoritàriament cristians aplegats al voltant de l’església llatina, l’església greco-ortodoxa i l’església evangèlica metodista.

Madaba és anomenada la ciutat dels mosaics per les importants descobertes de finíssims mosaics bizantins emplaçats en cases i en esglésies. El mosaic més destacat es troba dins l’església greco-ortodoxa de sant Jordi. És l’anomenat Mapa de Madaba, datat del segle VI, on apareix dibuixat i amb noms, un mapa del Pròxim Orient bizantí que va des de la Jordània fins a Egipte. Al bell mig del mapa llueix, per la seva dimensió, la ciutat de Jerusalem amb el detall de les seves principals esglésies caracteritzades en color vermell.

Nosaltres anem a celebrar l’eucaristia a l’església llatina, situada a cinc minuts d’aquesta església greco-ortodoxa. Som en ple barri cristià. Ens espera el vicari, una monja i un grup d’alumnes adolescents de l’escola parroquial que s’afegiran a la celebració.

Catòlics jordans i el nostre grup arqueològic format per catòlics francesos, italians, polonesos, etiòpics, brasilers, espanyols, beninesos, suissos, xinesos i catalans, celebrem reposadament i solemnement l’eucaristia. Una notable diversitat cultural i lingüística aplegada, en la fe, al voltant del Cos i de la Sang de Crist. La cura senzilla i ben feta de cadascun dels detalls de la celebració fa que tots sortim serenament contents.

Una foto de tot el grup davant l’entrada de l’església queda com a record d’una festa del Corpus celebrada en un indret de la Jordània on la presència cristiana es remunta, com a mínim, al segle V. Els rostres, majoritàriament joves i de diferents colors, són un signe de la discreta, real i multiforme vitalitat de l’Església.

Enllestida la Crònica Jerosolimitana 14: Un divendres de desert

Ja podeu consultar, acabada, la crònica Un divendres de desert

Vespres de la Trinitat (Cròniques jerosolimitanes 15)

Dissabte a les cinc de la tarda. Comencen les Vespres a la catedral ortodoxa russa de la Santíssima Trinitat. L’edifici està situat extramurs, a prop de la Porta Nova, que té aquest nom perquè va ser oberta l’any 1898 a fi que els cristians russos d’aquest barri (Russian Compound) accedíssin fàcilment al Sant Sepulcre.

Davant l’entrada de la catedral hi ha un autocar de pelegrins russos baixant ordenadament, aturant-se amb devoció davant la porta d’accés, fent pausament tres vegades el senyal de la creu. Un servidor, espiritualment avergonyit per aquesta delicadesa i reverència al sagrat, s’atura un moment i també es “prepara” a entrar. Els pelegrins russos han convertit l’entrada de la catedral en un improvisat atri imaginari.

El vestíbul d’accés, petit i discret, té a la dreta una gran taula amb fulls de paper i bolígrafs on, asseguts, els fidels escriuren les seves pregàries que són recollides i lliurades a un diaca que les va portant dins l’iconostasi, damunt l’altar.

L’interior de la catedral, restaurat fa poquíssims anys, és digne, lluent i ben cuidat. Al cor alt les monges ja estan cantant. Com és habitual en les esglésies ortodoxes, no hi ha bancs per seure, sols en les parets de les dues petites naus laterals.

En la nau central, abans d’arribar al creuer que separa l’iconostasi, hi ha un faristol amb una icona de Jesús Ressuscitat; als costats dos rams de flors, discrets i elegants, que recorden que és Pasqua. Els fidels s’adrecen a la icona, amb prèvies i repetides senyals de la creu, hi posen el front al damunt i la besen, amb posteriors i repetides senyals de la creu. Darrera la icona, hi ha el portacandeles on, seguint l’altra tradició dels ortodoxos, els fidels dipositen les seves pregàries en forma de candeles enceses.

Ambientats per aquesta escenografia anem prenent consciència, de forma encadenada, que l’església ortodoxa està en ple període pasqual, que els catòlics avui celebrem la vigília de la Santíssima Trinitat i que, casualment, ens trobem a la catedral amb aquest mateix nom. Una inesperada, involuntària i providencial coincidència.

Ens ha portat a participar a les Vespres el desig d’escoltar les veus del petit cor de monges que responen les intervencions del diaca o del prevere pertinent. Són veus joves, fresques, netíssimes, dolçament vibrants, espiritualment seductores. Contrasten amb els tons solemnes i greus de les veus masculines. Les respostes cantades de les monges, fetes a diferents veus, queden intencionadament sostingudes, com si restéssin flotant en l’atmosfera de l’església, ajudant amb molta facilitat a la pregària i a la interiorització.

Una de les vegades que s’obren les portes de l’iconostasi i s’encenen totes les llums de l’església surten, en processó i amb solemnes capes pluvials, els ministres que participen en la celebració. Deuen ser uns vint. Encapçala la processó, imaginem que el patriarca rus de Jerusalem, acompanyat de tres bisbes que també porten la mitra rodona decorada amb esmalts del Crist i de la Verge i amb incrustacions de pedres. Els segueixen els preveres, alguns d’ells pelegrins que s’han afegit a la celebració amb els seus grups. S’aturen al bell mig de la nau central i el patriarca puja damunt un discret empostissat cobert amb una estora vermella.

La processó precedeix el més important i solemne, el leccionari cobert amb unes planxes platejades i amb inscripcions. Ben enlairat, és portat per un diaca i obert davant el patriarca que en lloc de llegir-lo, el canta, beneïnt abans i després el poble. Deduïm que es tracta de l’evangeli de l’aparició del Ressuscitat a les dones, perquè sols hem entès aquests noms.

Com a cloenda de la celebració, s’organiza la processó de comiat, on els preveres, primer, van a besar el leccionari que ha estat col.locat en el lloc de la icona de la resurrecció. Tot seguit, s’adreçen al patriarca que, amb un pinzell a la mà dreta, sucat dins d’una copa amb oli perfumat, ungeix el front de cadascú dibuixant-hi el senyal de la creu. Un cop ungit, tothom besa el dors de la mà del patriarca. Seguidament, ens hi afegim els fidels.

Sortim de l’església respirant el perfum de la unció al front. Fem el camí de retorn pel carrer Eliseu. Són dos quarts de set de la tarda, el moment en què, molts jueus i jueves ortodoxes van, per aquest carrer, camí al Mur de les Lamentacions per festejar el final del Shabat. Ells baixen cap a la Porta de Jaffa, un servidor gira cap a Mamila i el carrer Rei David. Segons per on bufi el vent, la fragància del perfum impregat al front ens arriba amb més o menys nitidesa. És perfum del Pare, perfum del Fill, perfum de l’Esperit Sant. Amén!

Un divendres de desert (Cròniques jerosolimitanes 14)

El mirador

A les sis del matí quatre frares som a la porta del convent. Ens recull amb el seu cotxe de l’ONU una cooperant italiana que assisteix els diumenges a missa a la capella dels caputxins i que s’afegeix a la ruta pel desert.

En aquestes hores la circulació és àgilíssima i en pocs minuts passem pel túnel que travessa la Har Ha-Tzofim (Mount Scopus), la muntanya on actualment hi ha la Universitat Hebrea de Jerusalem, la muntanya des d’on les legions romanes de Titus van entrar a Jerusalem l’any 70 destruint la ciutat i el temple, la muntanya des d’on Moshe Dayan va entrar a la ciutat emmurallada l’any 1967.

Sortint del túnel la carretera baixa de forma notable en direcció a Jericó. Passat l’Hostal del bon samarità, l’indret que evoca la paràbola de l’evangeli de Lluc (Lc 10,30-37), ens desviem a l’esquerra seguint la indicació de Wadi Quelt (Vall de Quelt).

Deixem el cotxe a tocar de l’antiga ruta romana de Jerusalem a Jericó, el camí habitual en temps de Jesús que anava paral.lel a aquesta vall, actualment asfaltat i transitable.

A tres quarts de set ja som al mirador que ofereix una esplèndida panoràmica sobre les muntanyes del voltant. Tot és desert.

Llegim algunes lectures que ens ambienten i ens conviden a endisar-nos en el desert: el salm 63 (“Tot jo tinc set de Vós...”), el capítol segon del profeta Osees (“Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor…”), textos del profeta Isaïes que “mira” teològicament el desert com el lloc de la gran teofania de Déu (“Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor…“).

El camí a la font d'Ein Quelt

Minuts abans de les set comencem a baixar i ens “endinsem” cap al fons de la vall, talment com una invitació a “endinsar-nos” dins els nostres desconeguts deserts personals. Arribem, després de llegir algun text més, al fons de la vall del Wadi Quelt.

Trobem un petit oasi amb una casa, cabres, arbres, arbustos, flors. Enmig d’un silenci absolut s’escolta el piular dels ocells, un gall que canta, un ase que brama.

Aquesta visió enmig del desert ens insinua que, a prop, deu haver-hi aigua. Les restes d’un antic aqueducte romà que hi ha al costat ens ho confirma.

Entrem dins la vall del Wadi Quelt i la remuntem pel camí que puja al costat del torrent. A cada revolt la vall es va fent estreta i la vegetació esdevé més espessa. S’escolten més ocells piulant. Comencem a veure marmotes –n’està ple- que fugen muntanya amunt al captar la nostra discreta i silenciosa presència.

En en torrent apareixen alguns bassals d’aigua. Creuem un pont metàl.lic i quedem encarats davant d’un petit i estretíssim congost des d’on flueixen, per diversos llocs, les aigües. Brollen de la roca formant petites cascades o brollen formant cercles concèntrics dins l’aigua. Som a la deu d’Ein Quelt!

És indescriptible l’experiència de veure brollar aigua enmig del desert. Senzillament emocionant. Sembla impossible -gairebé un miracle- que enmig d’aquelles roques i d’aquell desert pugui brollar aigua. Una al.legoria als impossibles humans que esdevenen possibles per a Déu. La remullada en aquestes aigües és inevitable, convertint-se en un subtil anhel de remullar-se en una aigua que s’experimenta com un regal meravellós de Déu.

El camí al monestir de sant Jordi de Coziba

Tornem pel mateix camí, però ara per l’altra costat del torrent. Resseguim, envoltats d’arbres i de vegetació, una canalització feta enmig de la roca que recull bona part de les aigües que brollen de les fonts d’Ein Quelt. Es tracta de restes de l’anomenat canal d’Herodes, una construcció feta poc abans del segle I de la nostra era que canalitzava les aigües d’aquesta font fins al final de la vall, on hi havia la Jericó herodiana, la Jericó del temps de Jesús.

Aquesta canalització, actualment renovada i en us, serà el nostre guia fins al monestir de sant Jordi de Coziba, la propera parada. Caminar al costat del canal alleugereix la xardor del desert, i el camí, que fa baixada, esdevé molt suportable. La vall es va obrint i tancant esdevenint, progressivament, més profunda. El canal flueix pel damunt de la vall i tenim, a la nostra dreta, uns estimballs solemníssims.

Portem aproximadament uns sis quarts de camí – una hora i mitja- i es veuen algunes creus en els turons propers. Som a prop del monestir. La vall es fa sobtadament més estreta i contemplem, a prop del torrent, un pont herodià que feia passar la canalització de l'aigua a l'altra vessant de la vall. Girem la mirada a l’esquerra i apareix, als nostres peus, arrapat a la roca, el monestir, com si formés part del paisatge des de sempre.

En cinc minuts hem baixat a la porta d’accés. Ens habillem dignament per a entrar en aquest monestir greco-ortodox on actualment no hi habita cap monjo. Són els monjos del monestir de Mar Saba (a prop de Beit Sahour, un poble al costat de Betlem) que diàriament s’hi desplaçen per acollir els visitants.

Aquest monestir, amb restes originàries del segle V, té la peculiaritat de deixar entrar a les dones a visitar-lo, segons una tradició que explica que la Mare de Déu s’hi va presentar demanant hospedatge i se li va denegar. Posteriorment, habillada d’home, hi accedí i reprotxà als monjos la seva actitud.

Malgrat no sigui el lloc geogràfic concret, aquest monestir evoca l’escena bíblica on el profeta Elies s’amagà i els corbs li portaven diàriament pa i carn per a menjar i ell bevia aigua del torrent (1Re 17,2-6).

L’altra evocació pertany als evangèlis apòcrifs que mencionen el Wadi Quelt com l’escenari on sant Joaquim, fent dejuni i plorant l’esterilitat de santa Anna, rep la visita d’un àngel que li anuncia el futur naixement de Maria.

El camí a Jericó

Saludats els dos monjos, visitat el monestir, refrescats amb aigua i suc natural, iniciem el tram final que ens portarà a Jericó. La vall continua estreta, formant un congost. El camí flueix, ara, més a prop del torrent, però encara hi ha estimballs. El canal d’aigua baixa per l’altra vessant de la vall.

Passem pel costat de les restes d’una antiga laura, un recinte que aplegava monjos eremites. Instal.lada en la nostra vessant, sota el camí i a prop del torrent, apareix inaccessible llevat dels seus extrems est i oest on, aprofitant la roca, es veuen els accessos que estaven antigament protegits.

El sol s’acosta al migdia. El refrescant canal d’aigua ja no alleugereix el nostre camí. La calor s’intensifica a l’apropar-nos a Jericó. Som a més de tres-cents metres sota el nivell del mar i la xafogor ambiental, com un pes atmosfèric, es fa perceptible. Començen a venir les sensacions de feixugesa i de cansament. És el moment adient per llegir i entendre l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert (Mt 4,1-11).

Suaument, la vall és va eixamplant i, encara lluny, distingim la plana de Jericó, serena i atraient. Poc després la vall s’obre definitivament i es converteix en un torrent ample on apareixen, en la seva vessant nord, les restes arqueològiques de la Jericó herodiana. En la vessant sud hi ha algunes cases i el camí asfaltat que puja al monestir resseguint el que seria l’antiga ruta romana del segle I. A prop d’on som s’esdevindria el passatge del cec Bartimeu que, assegut vora el camí de Jericó a Jerusalem, fou guarit per Jesús (Mc 10,46).

Continuem en descens per la vessant nord, pel que seria la Jericó herodiana, actualment colgada pels sediments baixats pel torrent i acumulats durant segles. En algunes zones es veu que s’han fet excavacions arqueològiques. L’any 30 abans de Crist Herodes el Gran amplià i embellí Jericó amb estancs, magnífics jardins, un hipòdrom, un amfiteatre, el seu palau com a residència d’hivern, moltes canalitzacions d’aigua i aqueductes.

Visitem l’excavació arqueològica del palau d’Herodes, actualment abandonada (snif!). Caminem per les restes del pati porticat, entrem en els banys termals, veiem alguna resta d’estucat d’aquella època. Ens imaginem els seus solemnes jardins regats per l’aigua del canal que baixava pel Wadi Quelt. La ubicació estratègica de la ciutat com a lloc de pas i els seus aires senyorials ens fa entendre millor a Zaqueu, cap de cobrador d’impostos i ric (Lc 19,2).

Acabada la visita bíblico-arqueològica caminem fins a un carrer transversal on, en un moment, som dins d’una furgoneta que ens portarà, per un preu acceptable i en menys de mitja hora, on haviem deixat el cotxe.

El campanar de Betfagué (Cròniques jerosolimitanes 13)

Mirem de bon matí per la finestra de sempre, la que ens ofereix, imprevisiblement, espectacles visuals. Hem pogut contemplar, un cop més, els colors de l’albada assaborits el primer matí a Jerusalem. També, un parell de dies, extranyament sense calitxa, hem distingit amb suficient claredat les muntayes de Jordània, les que es veuen des del Mar Mort. Aquesta imatge, que ens semblava només observable en panoràmiques aèries, ha esdevingut una realitat als nostres ulls, i a peu pla.

Però el més evocador ha succeït aquesta darrera setmana, algun minut abans o després de tres quarts de sis. Ho hem vist dues vegades. És el moment en què el sol comença a aparèixer darrera la muntanya de les Oliveres, al cim de la qual hi ha el poble de Betfagué, citat en els evangelis com el poble on Jesús, muntant un pollí, baixà la muntaya aclamat com el Messies per la multitud.

L’astre fa el seu curs inexorable i en pocs moment ja hi ha mig disc solar que sobresurt damunt la silueta de la muntanya. Però el més bell és que el sol surt exàctament paral.lel i enganxat al campanar de l’església de Betfagué, talment com si estigués pujant, decidit i trapella, a coronar la seva torre. Expectants i encuriosits, resseguim atentament l’ascensió del sol, aguaitant la maniobra final. Però instants abans de començar a resseguir el tram piramidal i d’emplaçar-se, solemne i triomfant, al seu damunt, el disc solar ha sortit sencer, perdent immediatament la seva forma, convertint-se en una explosió de llum que ho ha difuminat tot. Podrà algun dia, mantenir la seva forma rodona, i coronar la torre del campanar?

Preguntes...

Els frares estem de final de trienni, temps de revisió i de planificació. Us oferim aquí algunes reflexions que ens fèiem en un informe sobre la pastoral amb joves i adolescents, la catequesi i la preocupació per desvetllar vocacions.

El futur en el camp de la pastoral juvenil i vocacional planteja serioses incògnites. En podem llistar algunes, sense voluntat de ser exhaustius: Què passa amb els adolescents? Com fer que la religió no sigui rebutjada amb tot el paquet de les coses “de nens”? Com podem evitar que la catequesi sigui rebuda com una pura transmissió d’idees abstractes o de valors? Com alimentar-hi una autèntica experiència de fe? Com superar la muralla del positivisme ambiental amb els joves? Pot existir una pastoral cristiana que no sigui vocacional? Per on s’obre la porta de la transcendència? En paraules d’en Francesc Torralba a la trobada que vam tenir a Pompeia pel mes de gener, ¿on són les escletxes d’aquesta autopista perquè hi puguem sembrar les llavors? Sense aquestes escletxes, no hi ha vocació ni fe possible.

El repte és fenomenal, està en joc la transmissió de la fe, que és en ella mateixa la primera i més bàsica experiència vocacional. Estem en un moment delicat, en què bona part de la nostra Església sembla haver reduït el discurs cristià a un llistat de “valors” ètics. Es comença a detectar entre els joves creients, fins i tot entre els que ens són propers, la insuficiència d’aquest plantejament que sovint els porta, per reacció, cap a posicions endurides.
Les preguntes que tenim plantejades, doncs, no poden ser respostes adientment a base d’estirabots o amb impulsos voluntaristes irreflexius. Demanen abans de res un esforç d’investigació, de reflexió i d’experimentació, si se’ns permet l’expressió, ja que es comença a fer evident que les respostes “de sempre” no són suficients, i que, si volem ser honestos, ens cal reconèixer que encara no tenim recanvis. És el repte que cal assumir amb lucidesa i amb determinació.

Dels llibres a la realitat (Cròniques jerosolimitanes 12)

Som a la biblioteca estudiant. Consultem un llibre de simbologia religiosa i, encuriosits, ens aturem en unes il.lustracions que mostren els egipcis de l’època faraònica en una postura d’adoració: palmells de les mans, genolls i front tocant a terra. Ens quedem embadalits contemplant aquesta il.lustració tan antiga... La imaginació ens transporta al Dr. Adel, el metge copte que ens va visitar fa poc i que, quan entràvem en una església, amb una gran naturalitat, féia la mateixa prostració davant d’una imatge del Crist o de la Mare de Déu... Acabada la petita divagació seguim treballant.

Sortim de la biblioteca i anem al Sant Sepulcre, al terrat, on hi ha els etiòpics. És la Setmana Santa ortodoxa, concretament el Dimarts Sant. Estan en ple ofici. Un diaca va recitant unes lletanies que interromp fent sonar una campaneta. Responent a aquest so tots els etiòpics assistents fan una prostració a terra... igual que la il.lustració del llibre! Igual que el Dr. Adel!

Enlluernats per l'escena, ens quedem també bocabadats de veure que això es repeteix quasi cada minut. Els assistents, de totes les edats, amb una facilitat que podem qualificar de genètica, al sentir la campaneta fan la prostració i s’aixequen, immediatament, amb una naturalitat colpidora i envejable. Un nen, mirant com ho fa la seva mare, també comença a exercitar-se en aquesta pràctica.

D’aquesta escena al Sant Sepulcre a la il.lustració dels temps faraònics hi ha més de quatre mil anys de diferència, i els habitants d’aquesta zona del nord-est d’Àfrica segueixen prostrant-se de la mateixa manera, siguin cristians coptes o etiòpics, o siguin musulmans.

El torrent de Cedró (Cròniques jerosolimitanes 11)

Hem anat a saludar a les germanes de la Maison d’Abraham. Tornant agafem el camí que baixa al peu del torrent de Cedró. Són quarts de sis de la tarda. Al cel hi ha núvols i el sol no molesta, fa un ventet suau i agradable. Un dia rodó de primavera.

Ens adonem, quan som al bell mig del torrent, que hi ha un silenci vibrant i encomanadís. Només passa una persona, i molt discretament. Girem la mirada cap al nord, cap a la Porta Daurada, i un bell paisatge d’oliveres apareix, evocador, davant els ulls. És el jardí propietat dels grecs ortodoxos del convent de Sant Esteve, un jardí senzillament cuidat, ple d’oliveres, algunes antigues, que ocupen el peu del torrent i un tros de les dues vessants, amb les habituals terrasses de pedra per aprofitar més l’espai. Més amunt, a ponent, a punt de tapar el sol, hi ha la muralla que, des de baix del torrent, llueix majestuosa.

Ens quedem instintivament aturats i començem a assaborir el paisatge. El vent ens acarona, les fulles de les oliveres estan treient la flor, al terra l’herba ja és seca, però en els llocs protegits per l’ombra de les oliveres apareix, encara, una mica verda. Hi ha alguna rosella. Una lleugera remor d’ocells juganers ho arrodoneix. Se’ns acut que aquesta escena també podria correspondre al segle I. Amb aquest pensament tot ha quedat, de sobte, cristificat; ha esdevingut quelcom més que una bella panoràmica, s'ha convertit en una experiència de fe.

Segones Vespres de Pentecosta al Cenacle (Cròniques jerosolimitanes 10)

Són les quatre. La sala gòtica del Cenacle és plena de gom a gom. Religiosos/es i laics/ques de múltiples congregacions i països superen, i de llarg, la descripció de països que fan els Fets dels Apòstols el dia de la Pentecosta (Ac 2, 9-11). Entremig, una discretíssima pentecosta caputxina: 3 italians, un austríac, un romanès i un català. Novament, sóc el caputxí més ancià!

Sentim el soroll dels ceptres dels kawas picant fort a terra i obrint la processó de frares franciscans que precedèixen, aquell dia, al custodi de Terra Santa, solemnement revestit amb capa pluvial i mitra vermelles. Tota l’assemblea, com sempre, dreta tota l’estona, comença a cantar un Al.leluia. El custodi porta una mena de setrill daurat amb aigua perfumada que va vessant sobre els palmells de les mans dels qui són a prop i que, tot seguit, freguen amb les mans més properes perfumant, en breus moments, tota la sala.

La cerimònia és íntegrament cantada en gregorià, iniciada amb l’himne del “Veni Creator” i acabada amb el cant del “Regina caeli”. El comiat és cantat amb el doble al.leluia, un comiat també del temps pasqual. Les pregàries s’han fet en àrab, hebreu, italià, alemany, anglès, castellà, francès i polonès. El pare nostre cadascú l’ha fet en la seva llengua, però ha servit per adonar-se que hi havia molts polonesos, o si més no, eren els qui resaven més fort. Ha estat una cerimònia diferent a la d’ahir a la nit al terrat. Si ahir fèiem una pregària íntima, contemplativa, natural i propera, avui participàvem en una pregària pública, vibrant, testimonial, solemne, plural, participada. Dues maneres igualment vàlides d’assaborir la pregària.

Acabada la cerimònia, tothom estava convidat a un refresc al “Cenacolino”, l’espai que els franciscans tenen al costat del Cenacle. Han deixat obert l’accés –habitualment tancat- al que pròpiament correspondria a la “sala alta” que parla l’evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols, just al damunt de l’actual sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David. Un servidor mai havia entrat, i allí ens hem dirigit amb els altres caputxins. Tot i estar a un nivell més alt, aquell espai correspon en la seva vessant nord, sud i est, amb les restes de la sinagoga judeocristina de finals del segle I, un recinte que tindria una llargada d’uns 10’5 metres. Una nova comprovació que ens ha ajudat a situar-nos, una mica millor, en aquest complicat edifici on hi ha, barrejades, edificacions de l’època romana, bizantina, creuada i sarraïna. Quan arribem al "Cenacolino" el refresc ja ha "volat", però ha valgut la pena perdre'l.

Vetlla de Pentecosta al terrat del Cenacle (Cròniques jerosolimitanes 9)

Luca, el guardià del convent, proposa d’anar al terrat del Cenacle, la vigília de la Pentecosta, a celebrar una vetlla de pregària. Acceptem amb gust per tractar-se del lloc on, segons el Nou Testament i la primitiva tradició cristiana, els deixebles experimentaren la vinguda de l’Esperit Sant.

El que avui visitem i anomenem Cenacle és el lloc on, a finals del segle I, ja hi hauria una sinagoga judeocristiana on la primitiva comunitat de Jerusalem es trobava per a commemorar, especialment, les aparicions del Ressuscitat i la vinguda de l’Esperit Sant, i, algun segle després, l’Última Cena.

L’evangeli de Lluc parla d’una “sala alta” (Lc 22,12) on Jesús celebrà el darrer sopar. El mateix Lluc explica, als Fets dels Apòstols, que els deixebles es reunien en una “sala alta” (Ac 1,13), “el mateix lloc” on experimentaren la vinguda de l’Esperit Sant (Ac 2,1). Podem deduir que es tractaria de la mateixa sala.

La pelegrina Egèria parla, l’any 384, d’una església a Sió. Ciril de Jerusalem, també al segle IV, l’anomena “l’església superior dels apòstols”. A finals del segle IV l’església és ampliada i convertida en “l’Agia Sion”, una edificació de 55x34 metres, qualificada com la “Mare de totes les esglésies”. Els creuats van refer l’església, destruïda l'any 1009, i li posaren el nom de “Santa Maria de la Muntanya de Sió”. Tenia 72x36 metres i contenia, en cada extrem de la nau, la “sala superior” (Cenacle) i el lloc de la Dormició de Maria. Fou destruida per Saladí i convertida en mesquita.

Les vicissituds històriques fan que aquest indret sigui, avui dia, propietat de l’Estat d’Israel. Malgrat es conserven clarament restes de l’edificació judeocristiana del segle I, l’espai està molt retocat. Actualment és una sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David i, al damunt, hi ha la sala d’estil gòtic que els pelegrins cristians visiten com el Cenacle. L’escala d’accés al terrat de l’edificació és sempre oberta, i a quarts de nou de la nit, quan hi arribem, l’espai està silenciós i tranquil. Només se sent algun lleu soroll de les yeshivàs -escoles rabíniques- dels costats. La panoràmica, en totes direccions, que ofereix el terrat, és un primer signe de la capacitat d’irradiació de l’Esperit.

No fa fred, però fa fresca. El cel és prou clar com per a veure algunes estrelles. A l’oest hi ha la resplandor de la lluna en fase creixent, situada entremig de la vertical del campanar armeni i de l’església llatina de la Dormició, que apareixen elegants, lluents, propers. També sota la vertical de la lluna hi ha, en un cantó del terrat on som, un antic minaret que, amb les escoles rabíniques del costat expressen, silenciosament, una ignorada pentecosta religiosa.

Asseguts a terra, comencem la vetlla. Portem les lectures però cap llanterna per a llegir. Fa massa vent per encendre les candeles. Un servidor, porta un bolígraf amb una petita llum incorporada, regal de Marduix titelles pel seu 30è aniversari, i que en Xavier Pineda m’havia deixat. Amb aquesta llum blava, petita però suficient, sortim del pas.

De cop i volta comencen a sonar, solemnes, les campanes de l’església de la Dormició. Les tenim ben bé a tocar. Els benedictins alemanys, els custodis d’aquest espai, deuen tocar a Completes, la darrera pregària del dia. El so és enèrgic, vibrant, bell, amb una ressonància densa que es fa agradable a l’oida i estimulant a l’esperit. Callem i escoltem. El so de les campanes, com l’Esperit, irromp d’imprevist i acapara l’atenció.

Llegim les lectures, els salms, les oracions, il.luminats per la tènue llum blavosa del bolígraf que ens anem passant. Acabem cantant. Tot ha estat normal, senzill, gens espectacular, sense cap cosa extraordinària. Em tornen el bolígraf que s'ha convertit, discretament, en el signe més expressiu del que hem estat celebrant. Les flames de foc citades en els Fets dels Apòstols s’han convertit, aquesta nit, en una llum discreta de bolígraf que ens hem anat passant i que ens ha il.luminat, suficientment i personalment, a cadascun de nosaltres en bé de tots.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA (Jn 21, 15-19)

“Vine amb mi” (Jn 21, 19)
Divendres, 9 de maig de 2008

La lectura d’avui és d’aquelles que no deixa indiferent. Hom es posa en la pell de Pere i pensa: “Ui, la que em caurà!”. Pere ha negat el Senyor, i aquest fet l’ha plorat, ho sabem per l’Evangeli de Lluc (Lc 22, 60-62), “amargament”.

Ara, Pere es retroba amb el Senyor ressuscitat i, en acabar de menjar plegats, Jesús comença interpel·lant-lo. I no ho fa amb preguntes directes de retret com ara “com és que em vas negar?” o “quina mena de deixeble, ets tu?”, sinó amb un inesperat “m’estimes?”. No sé vosaltres, però jo, de Pere, estaria amb un nus al coll.

Però, jo no voldria concentrar-me tant en Pere, com per oblidar el context on es dóna aquesta conversa de Jesús amb l’Apòstol: un àpat que recorda molt l’Eucaristia que estem celebrant. Eucaristia, en aquest temps de Pasqua, a tocar de la Pentecosta, que ens torna a posar cara a cara, també a nosaltres, amb el Crist mort, ressuscitat i pujat als cels.

En l’Evangeli de Joan, totes les aparicions de Jesús ressuscitat es donen dins d’un àpat que recorda l’Eucaristia. Jesús sempre s’apareix quan la comunitat està reunida, ja sigui celebrant la fracció del pa o, com en aquest capítol 21 de Joan, essent el mateix Jesús qui suscita el fet de menjar plegats, com recordant-nos que és sempre Ell qui ens convoca i ens convida a menjar plegats tots els germans i germanes amb Ell.

Crec que és per això que podem aprofundir en el text, i no quedar-nos només com si les paraules que Jesús adreça a Pere fossin sols per a ell. Són també paraules adreçades a nosaltres.

Per això crec que, avui, acabada l’Eucaristia, si parem bé l’orella, escoltarem també Jesús fent-nos tres cops la mateixa pregunta: “M’estimes?”.

Un “m’estimes” que vol sonar, no com un retret a les nostres mancances, sinó com una invitació al perdó, a començar de bell nou des de la pedra dels nostres ensopecs (com Pere després de negar el Mestre tres cops).

Un “m’estimes” que ens convida a no restar amb les mans plegades, sinó a posar mans a l’obra pel Regne, cadascú en la nostra parcel·la d’acció o feina (com Pere posà tanta cura per l’Església).

Un “m’estimes” que pot ser una crida a anar més enllà de les nostres soles forces, a saber entomar circumstàncies difícils tot seguint Jesús dia a dia (com Pere i d’altres arribaren a donar la vida pel Crist). I així, potser, si encara afinem més l’oïda, podrem escoltar, adreçades íntimament a cadascú de nosaltres, les mateixes paraules donades a Pere, estímul per a seguir endavant: “Vine amb mi”.

L'Abdal.la està que trina! (Cròniques jerosolimitanes 8)

L'Abdal.la treballa, fa anys, al conventet dels caputxins de Jerusalem. El seu pare ja hi treballava i ell el va substituir. Té uns quaranta i tants anys. És un home traçut que fa una mica de tot: cuinar, posar un endoll, plantar carxofes... Viu a Beit-Shaour, tocant a Betlem, és a dir, dins l'Autonomia Palestina. A les cinc del matí ha d'estar, cada dia, a la cua del "check-point" per passar els controls militars i creuar el mur de separació (versió palestina) o la tanca de seguretat (versió israeliana), per arribar a Jerusalem, al convent, a les set. Per a fer-se una idea, si no hi hagués cap barrera, trigaria uns 30-45 minuts, i actualment triga dues hores.

Per accedir de l'Autonomia Palestina a l'Estat d'Israel cal el pertinent permís, però quan tanquen els accessos per algun motiu (una festa jueva, un atemptat, una amenaça...) es queden sense poder passar. Sols ho poden fer els qui tenen permís de treball en un lloc cristià on en un lloc públic israelià. L'Abdal.la és un d'aquests privilegiats, i els dies que el "check-point" està tancat explica que hi ha molt poca cua, i els qui estan "autoritzats", com ell, passen amb molta rapidesa.

L'altre dia l'Abdal.la va arribar a les vuit, una hora més tard, rondinant. No és normal amb ell. És un home tranquil, serè, que diu les coses pel seu nom però que no s'exalta. "Ens han fet passar en comptagotes! Com hi ha la Condolezza Rice, avui controlen més" -exclama. "Aquesta setmana tancaran dos dies per les festes de la independència, i la setmana vinent també tancaran perquè ve en Bush!"-es lamenta pensant en els que no poden passar.

Als qui vivim lluny ens pot semblar positiu que els Estats Units vinguin a fer reunions de mediació entre Israel i l'Autonomia Palestina, o mirarem passivament les notícies de la celebració dels 60 anys de l'Estat d'Israel, però no ens assabentem d'aquests detalls que afecten a molta gent normal que depèn quasi exclussivament, per a subsistir, de poder anar a territori israelià a treballar. No passar el "check-point" implica no treballar aquell dia, implica no cobrar.

Vetlla de l'Ascensió (Cròniques jerosolimitanes 7)

Jerusalem és un no parar de festes i commemoracions de tot tipus! Dijous també ho era. Els mitjans de comunicació europeus fèien ressó, al capvespre, de la celebració de l'aniversari de la Shoah amb imatges de cotxes aturats i la gent fent un minut de silenci. Un servidor era al servei quan, sense saber-ho, va sentir la sirena que convidava a aturar-se. Al principi no fèrem cas, però com el so durava tant, ens vam inquietar una mica fins que va callar. A la nit, mirant les notícies i veient les imatges, vam lligar caps de tot plegat. No ens havíem assabentat de res! La raó era que els catòlics, seguint l'antiga tradició, celebràvem la festa de l'Ascensió aquell mateix dijous. La biblioteca tancada, els instituts bíblics sense classe. Un dia festiu complet!

És habitual, la vigília, anar dalt la muntanya de les Oliveres, a l'edícola de l'Ascensió -l'Imbomon dels temps bizantins- i pregar tota la nit: Vespres a quarts de sis de la tarda, Completes a quarts de deu, Ofici de Lectura a les onze, misses a partir de mitjanit fins que surt el sol.

Sortíem, a peu, del conventet dels caputxins, tres frares. Eren dos quarts de deu de la nit. Feia fresca. Bé, feia fred! Vam creuar el carrer King David i vam baixar pel preciós barri de Yemin Moshe fins arribar a les piscines del Soldà, on comença, anant cap al sud, la vall de la Gehenna. Nosaltres, enfilàrem de nou cap amunt, en direcció a les muralles. Pujant entremig dels jardins contemplàvem, a la nostra esquerra, tota la muralla oest il.luminada. Arribats a la cantonada sud-oest de la muralla, el que diem la Sió cristiana, resseguírem pel costat de la muralla fins arribar a la porta de Sió, i començàrem a baixar, també, pel costat de la muralla. Vam deixar, a la nostra esquerra, la porta de les Escombraries que accedeix al Mur de les Lamentacions i, en l'arribar a la cantonada sud-est de la muralla, vam baixar fins al capdavall del torrent de Cedró, passant pel costat dels tres destacats monuments funeràris. El camí tornava a enfilar-se fins a sortir davant de l'església de l'Agonia, Getsemaní. Allí començava l'autèntica pujada! Nosaltres vam agafar el camí més curt i, evidentment, el més costerut, i el més fosc. És el camí de pedra que voreja la propietat de l'església ortodoxa russa del monestir de Maria Magdalena. El camí acabava just al davant de l'edícola de l'Ascensió. Cinquanta minuts de trajecte.

Faltava mitja hora per iniciar l'Ofici de Lectura. L'interior de l'edícola era, aquell dia, guarnit amb uns cortinatges fets a mida que solemnitzaven l'espai de pedra nua. A l'exterior hi havia unes tendes rodones a l'estil oriental, muntades expressament per a l'ocasió, que servien per a reposar i arrecerar-se del fred. Els frares i altre gent anàven arribant. Nosaltres erem dins l'edícola.

Aquesta nit és l'únic cop a l'any que els cristians poden pregar en aquest lloc. El motiu és que pertany als musulmans, però atesos els seus evidentíssims orígens cristians, aquella nit es permet la pregària. Egèria, l'any 384, parla d'aquest espai i l'anomena Imbomon ("al cim"). Actualment queden restes de l'edifici octogonal construit pels creuats. Saladí la convertí en mesquita l'any 1187.

Aquesta "concessió" musulmana fa que la convocatòria sigui reeixida i els assistens nombrosos. Personalment, l'ambient de la gent tapada amb mantells, les tendes de l'exterior, els cortinatges a l'interior, els ornaments litúrgics..., et feia reviure i actualitzar la narració que la pelegrina Egèria fa d'aquest lloc la nit del Dijous Sant: "Vers l'hora sisena de la nit (les 12) hom puja, tot cantant himnes, cap amunt, a l'Imbomon, a aquell lloc des d'on el Senyor se'n pujà al cel. Allà, de nou, hom diu igualment lectures i himnes i antífones apropiades al dia; i també les pregàries que hom fa, que són dites pel bisbe, les diu sempre escaients al dia i al lloc. Així doncs, quan comença el cant del gall, hom baixa de l'Imbomon tot cantant himnes ...".

Són les onze de la nit. Comença l'Ofici de lectura, i com diria Egèria, "amb himnes, salms, lectures i antífones escaients". Però aquesta nit és la vetlla de l'Ascensió. Menys les lectures, tot és cantat, en gregorià, evidentment. L'interior de l'edícola és ple. A fora també. Estem drets tota l'estona. La celebració dura una hora i quart. La presideix el vicari de la Custòdia, fray Artémio. Acabat l'Ofici comencen les misses, dues alhora, en italià i alemany, una a dins i l'altre a fora. Segueix fent fred!

Nosaltres decidim tornar cap a casa, estem cansats. També decidim donar una oportunitat a la germana providència perquè ens acompanyi a casa. En menys de cinc minuts la providència s'encarna en forma de cotxe que ens porta, als tres, al convent. Som sis en un cotxe amb la sort que un servidor, al ser el més gran i el més gros, s'asseu al davant. Abans de la una de la nit som ja al llit, espiritualment amorosits per haver reviscut una escena molt semblant a la què Egèria descriu l'any 384.

C'est le bon Dieu qui nous le donne... (Cròniques jerosolimitanes 6)

Els darrers dies les temperatures han canviat de forma exageradíssima. Un dia anàvem amb màniga curta i al dia següent anàvem amb jersei i caçadora. A la nit fred i al migdia suant. La conseqüència d'aquests canvis tan sobtats: un costipat!

Amb mal de cap i mal de coll, estossegant, prenent infusions de farigola anem, com sempre, a la biblioteca a treballar. Li diem a la Diana, la recepcionista: "le temps est fou!". Ella ens mira amb la seva calma i serietat habituals i respon: "C'est le bon Dieu qui nous le donne!" i somriu aixecant les celles com volent dir: "No ens queixem!" Desarmats i vençuts per l'aclaparadora senzillesa de la resposta, fem el gest de tancar-nos la boca com una cremallera i baixem, en silenci, les escales que porten a la biblioteca.

A Barcelona aquesta resposta hagués sonat ridícula, pietista o sermonejadora, però a Jerusalem prèn una densitat inesperada, sona bé, queda bé! Deu ser la vibració religiosa que impregna cada pedra d'aquesta ciutat que provoca que frases tan naturals com la de la Diana mantinguin, aquí, tot el seu sentit.

Setmana Santa Ortodoxa (Cròniques jerosolimitanes 5)

Del 20 al 27 d'abril les esglésies ortodoxes orientals han celebrat la Setmana Santa. Grecs, armenis, coptes, siríacs, etiòpics... han omplert Jerusalem de pelegrins, i no diguem el Sant Sepulcre, que estava inaccessible. M'explicaven que el govern d'Israel dóna moltes facilitats a que ciutadans russos puguin venir aquí. També em dèien que hi ha organitzats vaixells (suposo que des del mar Negre) que vénen només per estar un dia.

Assabentat que un dels dos actes més populars era el rentament de peus que el patriarca grec ortodox feia a la plaça d'accés al Sant Sepulcre, a les vuit del matí un servidor ja era allí, però no era l'únic. L'accés a la plaça i els terrats dels edificis adjacents estàven plens de gom a gom i tot controlat per policies. Vaig optar per abandonar després d'intentar, sense èxit, que els policies em deixéssin passar per sortir per l'altra accés. Em vaig acontentar en respirar l'ambient i en constatar que, amb aquest ritual, les esglésies ortodoxes és mantenen molt fidels als primers segles del cristianisme, quan el rentament de peus era un sagrament. Els patriarques de les altres esglésies ortodoxes que són a Jerusalem també van fer, en el seu recinte, aquest gest (com veiem en la imatge, on apareix el patriarca siríac). Vaig pensar també en els antics monestirs coptes que tenen, al centre de la nau, i adosat al terra, un marbre en forma de palangana on, l'abat del monestir, es dedica a rentar els peus dels monjos i dels fidels el dia del Dijous Sant.

L'altre acte popular és l'aparició del foc sant el dissabte al migdia. Un servidor, camí de la biblioteca, passava pel costat de la Porta Nova a dos quarts de nou del matí i l'accés ja estava tancat. Totes les portes i accessos possibles a la ciutat emmurallada i al Sant Sepulcre tenien, aquell dia, un accés restringit. Suposo que hi podia entrar tohom, però a poc a poc, i en grups petits.

Hi ha una gran devoció per aquest foc, la creença popular és que baixa del cel. M'explicaven que una part d'aquest foc el transporten aquella mateixa tarda a Atenes en avió -no sé com s'ho faran- a fi de distribuir-lo per les esglésies. Ateses les dificultats d'accés viscudes el Dijous Sant, vam renunciar, ja d'entrada, a veure alguna cosa. Físicament allunyat, però espiritualment proper, gaudia mirant les cares de la gent que, adelerats, anaven a les tanques perquè la policia els deixés entrar.

Al migdia, fent el camí de retorn, m'anava trobant amb cristians etiòpics que portaven, damunt el cap, unes corones fetes de fulles de palmera o quelcom semblant. Anaven ben vestits, amb grans mocadors de cotó blanc en forma de mantell, contents, lluint presumits aquella corona que simbolitzaria el triomf de Jesús sobre la mort. Passant, de nou, pel costat de la Porta Nova, l'ambient era més tranquil. L'accés continuava restringit i havia gent que estava asseguda, al terra, als voltants de la porta, llegint en silenci llibrets de pregària, o simplement estaven callats.

Els caputxins a Jerusalem (Cròniques jerosolimitanes 4)

La casa que els caputxins tenim a Jerusalem està situada a Talbiye, un barri residencial proper a la ciutat vella, en la part oest de Jerusalem, és a dir, la part jueva.

És un dels compta-díssims convents catòlics que hi ha en aquesta àrea de la ciutat. És una presència minoritària, discreta, però real, que procura fer, dins les limitacions, lligams amb el món hebreu.

És un espai tranquil, petit, acollidor, amb un jardí preciós. És com una versió urbana i reduïda de Sant Martí del Montnegre.

L'acollida fraterna i la pregària reposada i ben feta són els seus distintius.

La casa depèn de la cúria general dels caputxins, però la gestiona la província caputxina de Venècia. La fraternitat actual té accent evidentment italià, però està formada per frares de diferents províncies.

Luca -guardià- i Eugenio -vicari-, són de la província de Venècia, Pascuale de la província de Milano, Paolo de la província de Sicília, Yunus de la Custòdia de la Turquia. Els dos darrers han vingut a Jerusalem a fer una llicenciatura en Bíblia a l'Studium Biblicum Franciscanum. Com a hostes estem Maurizio, de la província de Foggia, i un servidor, de la província de Catalunya. Afegim a Flaviano, caputxí rumanès, que ha vingut a fer cursos bíblics; per manca de lloc a la casa, s'hostatja al convent dels jesuïtes, però els diumenges ve a concelebrar a l'eucaristia i dina amb la fraternitat.

La fraternitat caputxina de Jerusalem assaboreix el goig de conviure frares de diferents àrees culturals i lingüístiques, amb un promig d'edat baix, i en una ciutat on la convivència és un repte constant.

Seder de Pasqua (Cròniques jerosolimitanes 3)

A l'acabar la celebració sinagogal vaig dir, a qui ho havia anunciat, que un servidor no tenia on celebrar el sopar pasqual. Vaig trucar al telèfon que em van dir i, al dia següent, ja m'havien trobat una família de la comunitat que m'acollís. Era una parella jove, de treinta i pocs anys -ell de Jerusalem i ella de Haifa- amb dos fills petits; un d'ells seria el protagonista del sopar pasqual.

Vam trobar-nos divendres al Kabalat Shabat i, de nou, el matí del Shabat, evidentment, a la celebració sinagogal. Aquell matí, després de llegir les lectures, i abans de tornar el rotlle de la Torà al tabernacle, van aturar la celebració i vam baixar al patí a fer el pica pica que es fa al final. La raó era que s'acostava l'hora de cumplir la prescripció de no menjar coses amb llevat. Acomiadats de pa, pastissets i galetes per una setmana sencera, vam tornar, riallers, a acabar la celebració.

A dos quarts de vuit de la tarda, un cop més, anàvem a la sinagoga, ara, per a celebrar una pregària més breu. Sortits i desitjant a tothom "Jag Sameaj" (Bona festa) vam caminar, tranquil.lament, cap a la casa. Em ressonava ànima endins un cant melangiós i repetitiu de la pregària que deia: "Ana Adonai hoshia na!" (Salva'ns, Senyor, si us plau!) que expressava el sentit del què anàvem a celebrar aquella nit. A la casa ens esperava l'àvia (la mare d'ella) i dos convidats més. Seria una celebració íntima!

En un cap de taula hi havia l'àvia que, discretament, ajudava a donar ritme a la celebració. A l'altre cap de taula, el pare. La mare i el fill gran als costats del pare. Els tres convidats en els seients restants. El fill petit a dormir! Cadascú amb el seu ritual al davant, vam començar la celebració. Va ser un descans veure que a l'hora de fer la benedicció de les copes de vi es podia fer amb vi o amb suc de raïm que el pare, cada vegada, servia, cerimoniòsament, a cadascun dels comensals. El nen tenia una copeta petita amb el seu suc corresponent.

El nen començà a fer, cantant, les preguntes: "Per què aquesta nit és diferent de les altres nits?" L'explicació es convertí en una escenificació. El pare es posà una capa i feia de faraó i el nen es va habillar de Moisès. El nen -Moisès- anava dient al pare: "Deixa sortir el meu poble" i el pare -faraó- deia: "No vull". Aleshores comença la representació d'algunes plagues on la mare ajudava al nen a disfressar-se adequadament. El pare -faraó- seguia dient: "No vull". Seguint el ritual, mullàvem el dit petit en la copa de vi i deixàvem una gota en el plat mentre dèiem el nom de cadascuna de les plagues.

Arribà el moment de beneïr i menjar les herbes amargues, la salsa, i el pa sense llevat. El nen havia de saber el perquè d'aquests elements. Els pares, seguint la tradició, li van dir que així com li explicaven a ell, quan ell tingués fills, hauria de fer el mateix. Arribà el moment de beneir el pa i és féu un silenci complet, dens. El pare agafà el pa, el beneí i el repartí delicadament. Aquell silenci em tranportà, evidentment, cap a la persona de Jesús.

Finalitzada la primera part del seder, va començar el sopar i, a l'acabar, novament amb el llibre del ritual damunt la taula, seguíem cantant salms fins que, voltant la mitjanit, arribava l'hora d'acomiadar-se. Amb el cor esponjós, agraït pel que havia viscut amb tanta simplicitat, acollit amb molta naturalitat, tornava cap a casa amb un dels convidats. Pel carrer trobàvem a altre gent que també feia el camí cap a casa. "Jag sameaj!" (Bona festa!) ens dèiem.

Nessun turbamento... (Pasqua 5)

(Avui hem predicat a la missa conventual, evidentment en italià, o quelcom que s'hi assembla. Hem fet el que hem pugut! Veureu que un català ho entén prou bé...)

“Non sia turbato il vostro cuore” disse Gesù nel vangelo. Una frase facile a dire ma difficile da mettere in pratica. Sono tante le cose che turbano il nostro cuore! Cose esterne come arrivare alla fine del mese, pagare l’affitto, suportare le umiliazioni del capo del lavoro, la salute dei bambini, l’eccesso di lavoro ... Ma abbiamo cose interne che, anche, turbano il nostro cuore, e forse, piu pericolose, perchè danneggiano non solo il cuore ma anche l’anima: il desiderio di riconoscenza, le gelosie, le invidie, l’orgoglio, la rigidezza, l’inflessibilitá.

Tutte queste cose fanno sì che, piano piano, diventiamo persone troppo bagnate di superficialitá e che siamo poco ricettivi, non solo delle cose spirituali, ma anche di tutto quello che circonda la nostra vita e che ha bisogno d’un minimo di sensibilitá e delicatezza. Diventiamo, insomma, desorientati, senza referenti chiari, con il dubbio costante, senza godere delle nostre scelte, senza gustare la vicinanza delle persone. La vita di fede si blocca e non riesce a capire tutta la dimensione interiore delle cose; piu o meno come i discepoli nel vangelo che non capiscono il linguaggio simbolico di Gesù che ha bisogno di essere interiorizzato nel silenzio, nella preghiera e con la riflessione. Gli interventi dei discepoli sono chiaramente d’incomprensione: “Non sappiamo dove vai, come possiamo conoscere la via?” –disse Tommaso. “Mostraci il Padre e ci basta!”- disse Filippo a Gesù. Gli interventi dei discepoli diventano, per noi, sorprendenti. Come può essere che questi uomini, così vicini a Gesù, possano dire queste cose? Che cosa, allora, diremo noi?

Il discorso di Gesù nel vangelo di oggi è, come tanti frammenti dal vangelo di Giovanni, una catechesi sulla fede. Dunque Gesù non dice solo: “Non sia turbato il vostro cuore”. Lui aggiunge: “Abbiate fede in Dio e abbiate fede anche in me”. Gesù conosce bene i nostri turbamenti e piu importante, le cause; per questo lui suggerisce una soluzione: la fede in Dio, prima di tutto, e dopo, concretizzare questa fede in lui. Insomma, la scelta personale per Dio e per Gesù diventa un orientamento chiaro nella vita, è avere un referente, è mettere a posto il dubbio, è godere delle scelte che abbiamo fatto, è gustare la vicinanza delle persone che condividono la vita con noi.

Fede in Dio..., fede in Gesù..., nessun turbamento.... Una utopia?