dimecres, 30 d’abril del 2008

C'est le bon Dieu qui nous le donne... (Cròniques jerosolimitanes 6)

Els darrers dies les temperatures han canviat de forma exageradíssima. Un dia anàvem amb màniga curta i al dia següent anàvem amb jersei i caçadora. A la nit fred i al migdia suant. La conseqüència d'aquests canvis tan sobtats: un costipat!

Amb mal de cap i mal de coll, estossegant, prenent infusions de farigola anem, com sempre, a la biblioteca a treballar. Li diem a la Diana, la recepcionista: "le temps est fou!". Ella ens mira amb la seva calma i serietat habituals i respon: "C'est le bon Dieu qui nous le donne!" i somriu aixecant les celles com volent dir: "No ens queixem!" Desarmats i vençuts per l'aclaparadora senzillesa de la resposta, fem el gest de tancar-nos la boca com una cremallera i baixem, en silenci, les escales que porten a la biblioteca.

A Barcelona aquesta resposta hagués sonat ridícula, pietista o sermonejadora, però a Jerusalem prèn una densitat inesperada, sona bé, queda bé! Deu ser la vibració religiosa que impregna cada pedra d'aquesta ciutat que provoca que frases tan naturals com la de la Diana mantinguin, aquí, tot el seu sentit.