Temps diferents, maneres diferents... (Pasqua 3)

L’abat Cassià, Josep Benet i Salvador Escamilla, tres catalans destacats que han fet, en un espai de quinze dies, el seu traspàs. Aquesta coincidència de defuncions ens suggereix, novament, que hem acabat un cicle històric i cal endegar-ne un de nou. Diumenge de Rams parlàvem de la mort de l’abat Cassià com un signe de la mort del postconcili. El mateix diem, avui, de Josep Benet respecte a la política i de Salvador Escamilla respecte a la dimensió artístico-cultural. Ells representen tres àmbits destacats d’una transició històrica determinant: la transició religiosa a través del Concili Vaticà II; la transició política a través de la recuperació de la democràcia i del govern de la Generalitat; la transició artístico-cultural a través de la llibertat d’expressió i de l’us generalitzat del català. Van ser unes dècades creatives, apassionants, on la utopia semblava possible. Temps vibrants amb grans referents com els tres que hem citat. Temps que ja han donat de si tot el que podien i que han d’obrir pas a quelcom diferent.

Però han passat les dècades i la utopia segueix lluny, més encara, sembla que el món religiós, polític i artístico-cultural català s’hagi submergit en la grisor. No tenim personatges destacadament rellevants perquè sembla que els temps tampoc ho siguin. Quina frustració pels qui hem vingut darrera d’aquests temps gloriosos i hem anat creixent paral.lelament amb la transició! Nascuts amb un pa sota el braç, envoltats de grans personatges i d’entusiasme col.lectiu constatem, un cop adults, que ens tocar tirar endavant uns temps aparentment mediocres i de baixa intensitat, mentre escoltem, resignats, incòmodes i acomplexats, als nostres predecessors que ens fan sentir que no donem la talla.

Som temps que conviden a allunyar-se, tristament i decebudament, de tots aquests àmbits de la societat catalana, talment com van fer els deixebles d’Emmaús amb el seu moment històric. Malgrat haver escoltat alguna veu que el Senyor ha ressuscitat, ells s’allunyen de la comunitat, marxen de Jerusalem, això sí, discutint i comentant tot el que havia passat aquells dies a Jerusalem, qui sap si amb aquell to fatalista que tant sovint emprem en les nostres converses.

Enmig d’aquest caminar, desencisat i queixòs, el Ressuscitat es fa discretament trobadís, i amb delicadesa ajuda als dos deixebles –i a nosaltres- a llegir el moment present en clau de fe. Els ajuda –ens ajuda- a entendre que les coses no poden ser com abans però, tanmateix, continuaran, de manera diferent, però continuaran. Jesús Ressuscitat els ajuda –ens ajuda- a recuperar la vibració i aconsegueix que el desencís no anul.li l’esperança, Per això, renovats, els dos deixebles tornen amb la comunitat, tornen per compartir aquella experiència personal, que ajuntada amb les experiències de les dones i dels altres deixebles fan un gruix significatiu i susceptible de ser proclamat amb vehemència.

Els dos deixebles d’Emmaús expressen la catarsi vers una manera diferent de viure i expressar la fe. Nosaltres, com ells, hem d’obrir-nos a una manera diferent de viure, de celebrar i d’expressar la nostra fe; sense trencar res, però sense copiar res, només deixant que el Ressuscitat ens inspiri.