Captaires d’afecte (Diumenge 30)

Si volem recrear en la nostra vida l’escena de l’evangeli que hem proclamat tenim, bàsicament, dues possibilitats. Una és identificar-nos amb Jesús, admirant la seva desimboltura amb un marginat, envejant la seva reacció quan nosaltres ens trobem en situacions semblants pel carrer o en transports públics. Qui pogués fer com ell!

L’altra possibilitat és identificar-nos amb Bartimeu, el captaire cec, però ¿com fer-ho quan no som ni cecs ni captaires? Sortosament, els evangelis són molt més que cròniques històriques detallades, són esdeveniments narrats de manera catequètica: volen que ens identifiquem espiritualment amb els personatges perquè progressem en la fe i el seguiment de Jesús.

Comencem: qui més qui menys som captaires d’afecte. Serem més subtils o més descarats, però tots pidolem estima. Més encara, les malifetes o àdhuc barbaritats que cometem es deuen a no satisfer apropiadament la nostra necessitat d’afecte.

També som objecte de cegueses: cegueses morals que justifiquen els nostres egoismes, fent-nos perdre els principis, els valors i el mateix sentit comú; cegueses socials que ens fan actuar, pensar i opinar el que és “socialment correcte”; també som subjectes de cegueses espirituals que ens dificulten trobar sentit a la nostra vida, que esmorteeixen la nostra fe, o ens impossibiliten reconèixer Jesús passant pel nostre costat.

Però quan les cegueses ens dominen i la capta d’afecte no funciona, ens resta l’oïda, que escolta Jesús passant a la vora. Aleshores ens ha de sortir un clam convençut del fons de l’ànima: “Jesús, compadiu-vos de mi!”.

Cridar a viva veu i dues vegades “Compadiu-vos de mi”, és posar-se en evidència, és mostrar-se trencadís i necessitat, tot el contrari dels cànons socials que ens exigeixen fortalesa i autosuficiència. Però és aleshores quan s’esdevé el trobament amb Jesús, quan s’esdevé el diàleg: “Què vols que et faci?” La resposta no es deixa esperar: “Senyor, fes que hi vegi!”, fes que vegi sentit a la meva vida, que vegi llum enmig de les dificultats i els sofriments que m’ofusquen el cor i l’enteniment; que vegi els captaires d’afecte que m’envolten i que, com jo, necessiten almoina; que vegi com la meva fe em salva de tantes nicieses, baixeses i superficialitats.

“A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà”. Tant de bo ens passi el mateix, però sabent que tot comença per un sincer “Jesús, compadiu-vos de mi!" 

Impulsos naturals i espirituals (Dissabte 29)

Sant Pau ens parla d’impulsos naturals i d’impulsos de l’esperit. Els primers surten sols, sense moure un dit; els segons necessiten educació i treball interior.

Els impulsos naturals són el detonant de fracassos i sofriments; els impulsos espirituals són el detonant de finor i receptivitat. Sant Pau diu que els primers porten a la mort, i els segons a la vida i a la pau.

ELL T’ACOMPANYA

Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim llibre, De profundis.  En aquest llibre, valuós des de molts punts de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.

Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova, les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser batejat.

Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el vel del Sant dels Sants.  Així, on hi havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a horitzons molt diferents dels nostres. Hem de  veure el món d’una manera molt diferent. Com diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als ulls de Jesús.

És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò que no ens convé.  Diu Jesús a Joan i Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i, per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres que no tenim res enriquim a molts”.

Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”

Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer del nostre sofriment un servei.

Certament, davant del sofriment, som davant del Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

Atents a les travetes del pecat (Divendres 29)

“M’acosto a fer-li una carícia i sense voler li poso el dit a l’ull”. Era una frase de fra Antoni Pera per expressar la seva dificultat a fer les coses bé malgrat ho desitgés.

Semblantment explicava sant Pau, confessant els seus afanys per fer el bé i no aconseguir-ho a causa de la llei del pecat, sempre a punt per fer-nos la traveta.

Però si estem atents, Déu, per Jesucrist, ens adverteix de la traveta del pecat; ens equilibra per no caure quan hi ensopeguem; ens ajuda a aixecar-nos quan hem caigut de ple.

OFERIU-LI TOT EL QUE SOU

Dimecres, 21 d’octubre de 2015

Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Diuen que Viktor Frankl (1905-1997), neuròleg, psiquiatra i filòsof jueu que es féu famós arran d’un llibre seu on narrava les seves experiències en el camp de concentració titulat L’home a la recerca de sentit (1945) afirmava que de la mateixa manera que hi ha una Estàtua de la Llibertat, calia construir-ne una Estàtua de la Responsabilitat. I la idea no està malament, tot i que dubto que mai s’arribi a construir la dita estàtua.

El nostre món és un món que, després de les dues grans guerres mundials al s. XX i d’altres barbaritats (genocidi armeni, genocidi jueu, guerra de Bòsnia, etc.) ha anat creixent amb una gran sensibilitat per les llibertats, els drets i els deures. Però ens ha mancat, i encara potser ens manca, un profunda catequesi de la responsabilitat. Potser avui ens pot sorprendre trobar dibuixada aquesta catequesi en textos antics com els que hem sentit proclamar i adonar-nos que ens manca, com sempre, aprofundir més en allò que creiem.

Ahir fra Jacint feia molt bé en parlar-nos de les paradoxes dins la nostra fe. Entre aquelles paraules no recollides en cap Evangeli però dites per Pau amb la seguretat de ser paraules del mateix Jesús que deien: és més benaurat donar que rebre, i la importància de saber que també el contrari és necessari: saber rebre per a poder donar i donar-se a Déu i a l’altre. Aquestes paradoxes de la nostra fe revelen, si hom té temps per meditar-les, la tensió que hi ha al darrera: una tensió produïda, sostinguda, pel fet que la nostra fe sempre és el desig d’anar aprofundint en una relació entre dos persones que són tremendament desiguals: nosaltres (generalment inestables, canviants, volubles, manipulables...) i Déu (tot el contrari de nosaltres però que és, curiosament, Aquell que primer ha volgut tenir relació amb nosaltres, que ens busca, ens atreu, ens dignifica, ens allibera).

D’aquesta relació volguda i sostinguda per la gràcia de Déu (el que ens diu la primera lectura: perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu) neix la confiança que Déu té amb tu i amb mi per donar-nos un sentit, una missió en la nostra vida. Encara que aquesta missió no cristal·litzi formalment en un càrrec polític, d’empresa o eclesiàstic importants (que per se no garanteixen res de res), sinó que “simplement” sigui la vida que se’ns ha donat viscuda amb agraïment i carregada d’humanitat, oberta a Déu i als altres. I d’aquesta confiança que Déu té amb tu i amb mi neix com a fruit la responsabilitat. Si l’amo, que és Déu, ha posat la seva confiança amb tu i amb mi i amb tots els batejats, els qui formem la Seva Església, perquè administrem els sagraments que parlen d’acollida, d’amor desinteressat, de preocupació preferencial per aquells que res no tenen, de misericòrdia... no podem ser de cap de les maneres d’aquells que diuen irresponsablement: El meu amo triga a venir... convertint-me en amo i senyor dels altres. Ni puc ser irresponsable per por al càstig, sinó que em cal recordar el molt que he rebut de franc i que, per no ser meu, ho haig de compartir. És recordar-nos del que sant Pau ens diu a la primera lectura: no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.

La prova d’un baptisme (Dijous 29)

Com ahir, sant Pau ens exhorta a posar-nos al servei del bé. Això ens permetrà portar una vida santa, i aquesta ens portarà a la vida eterna. Tot plegat és tan clar que provoca estupor.

 

Però posar-se al servei del bé i portar una vida santa no són flors i violes. Com deia Jesús en l’evangeli: “He de passar la prova d’un baptisme”. És a dir, com ell, hem de submergir-nos amb fe en la prova del conflicte i de la mort per néixer a una nova vida: la vida eterna, el tresor més anhelat de l’ànima creient.

No deixeu regnar el pecat (Dimecres 29)

Sant Pau ens deia “No deixeu regnar el pecat en el vostre cos mortal”. La resposta espontània que li surt a un servidor és “Què més voldria jo!”.

Però l’apòstol no demana impossibles dient que no pequem: ens exhorta a que el pecat no ens domini, que el pecat no regni sobre nosaltres, i això sí que és possible.

Perquè si servim el pecat, serem esclaus seus i li estarem sotmesos. Però si servim Déu serem lliures, no de temptacions, sinó d'estar més disponibles a fer el bé.

Tots els dies són sants i bons (Dimarts 29)

“Tots els dies són sant i bons per qui està en gràcia de Déu”, és el que potser diria sant Pau escrivint a cristians catalans, resumint el que deia avui als cristians de Roma: que si Adam provocà una cadena de desgràcies en la humanitat, Jesucrist provocà una cadena de gràcia que supera tota desgràcia.

 

El pecat i la mort, malgrat formin part de la nostra condició de fills d’Adam, són vençuts per la gràcia de creure en Jesucrist, una “gràcia que ens fa justos i ens duu a la vida eterna”.

 

Per això tots els dies esdevenen sants i bons per qui creu en Jesucrist.

El cel és mut

L’altre dia anava amb el cotxe amb la ràdio encesa. Estaven fent la presentació d’un llibre. No m’ha quedat el nom de l’autor ni el títol de l’obra. En aquell moment estaven llegint-ne un fragment que, tanmateix, sí que m’ha quedat a la memòria. Es tractava d’un diàleg entre un cowboy i un indi. El cowboy està en un lloc quasi desert i està admirant la volta del cel, contemplant les estrelles. En aquest moment s’adona que un indi està assegut darrera un matoll davant d’unes brases fent el mateix que ell: mirant el cel, les estrelles.  El cowboy s’acosta i li pregunta: “Què diu el cel?” L’indi, després d’un silenci, respon: “El cel és mut. L’únic qui parla és l’home. I no hi ha res a dir”.

“El cel és mut.” L’autor del llibre posa en llavis de l’indi una manera que tenen molts de comprendre’s,  de sentir-se. Veuen el cel com una infinitud muda, freda, buida. Déu simplement no hi és. No hi ha ningú. Tot és mut, no hi ha una paraula que sigui realment significativa. Que doni sentit. Que transformi aquest cel mut en una llar. No hi ha autèntica transcendència. Davant d’això, l’únic qui pot parlar, segons l’autor, és l’home, i aquest, segons ell, no té res a dir. De fet, no pot dir res. Com diu l’indi: “L’únic qui parla és l’home; i no hi ha res a dir”, perquè qualsevol cosa que digui és això: només paraula d’home. Incapaç de donar sentit al tot. L’home és simplement home i no pot donar raó del tot. Només pot parlar del més ençà; no, del més enllà. No, del tot i del seu sentit.

Ens trobem d’una alternativa: o bé, d’una banda, acollir només paraula d’home i,  llavors, el silenci s’estén pels cels infinits i pels segles eterns, tot es torna absurd, fred, callat, silenci fred, és a dir, una realitat unívoca, que ja no és una porta, una escala , un símbol que remet, que ens obre a una altra realitat, a la realitat de veritat. O bé, d’altra banda, podem acollir, com diu la carta als Hebreus, “la paraula de Déu (que és) viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima de l’esperit... aclareix les intencions i els pensament del cor.” Aquesta paraula destria, aclareix les intencions i els pensaments. Dóna sentit.

La Paraula de Déu, la reconeixem perquè és sobretot “viva i eficaç”. És poderosa, no simplement parla, sinó que fa allò que diu. I aquí és on rau la seva força: “als homes això els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.”

Ell és el creador de la nostra llibertat. Déu ho pot tot, per això és creador de la nostra llibertat. Per això l’únic que Déu no pot fer, és forçar la llibertat humana, perquè Ell n’és el creador i el garant. Aquesta és la seva obra per excel·lència. Déu no pot forçar la nostra llibertat, perquè no ho vol. A través de la seva Paraula truca a la nostra porta i espera. Amb la seva crida, crea la llibertat. I, amb el seu silenci, crea l’espai en què la nostra resposta fonamenta la nostra llibertat. Llibertat de lligams i esclavituds, però sobretot llibertat per crear comunió.

Aquest és el diàleg de Jesús, la Paraula de Déu, amb el jove ric. Jesús mira, crida, estima, i espera. El ric decideix i la seva decisió és lliure, però no indiferent. El ric no respon i se’n va tot trist. Si hagués respost sí, no hagués marxat trist, s’hauria quedat amb Jesús i hagués experimentat com n’és de viva i eficaç la Paraula. Hagués experimentat, enlloc de tristesa, aquella alegria que res no ens pot prendre i que és la nostra força. Hagués experimentat la força de la Paraula. Això no se sap teòricament, se sap per experiència. Déu, el sentit de la vida, no és un problema al qual cal cercar solució, sinó un misteri en què cal introduir-s’hi. El seguiment de Crist és un tresor amagat pel qual val la pena perdre-ho tot. Com diu el llibre de la Saviesa: “vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai”.

Quan algú que  segueix Jesús mira el cel i les estrelles, com ho feia el cowboy i l’indi del llibre,  sap que el cel no és mut. Jesús és la veu de Déu que transforma el cel en una llar acollidora. Jesús ens mostra el rostre del Pare. Jesús  aclareix  les nostres intencions i els pensaments més amagats. Ens mostra el nostre rostre. Ell és la Paraula de Déu eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls. Per això, encara que l’autor del llibre que hem citat fa dir a l’indi que l’home (que és l’únic qui parla) no té res a dir, el creient (que és només home) pot parlar, té quelcom a dir. La seva vida proclama l’eficàcia de la Paraula de Déu.

ÉS ARRISCAT CONVIDAR JESÚS

Dimarts, 13 d’octubre de 2015

Sant Serafí de Montegranaro, caputxí

Rm 1, 16-25/Sl 18/Lc 11, 37-41

Un fariseu “benintencionat” té l’ocurrència de convidar Jesús. El fariseu comença bé, perquè ha escoltat el discurs de Jesús i potser està interessat en saber-ne alguna cosa més, d’aprofundir en una tranquil·la sobretaula aquelles paraules acabades d’escoltar i que han fet com una mena de rau-rau en el seu cor. O potser no acaba d’entendre Jesús i, fins i tot no entenent-lo, el convida per saber-ne més de primera mà.

Però no n’hi ha prou amb les bones intencions. El que de veritat som i pensem s’hi juga, fins i tot d’una forma inconscient, en les nostres reaccions més espontànies davant el més ínfim detall.

Jesús seu a taula. Ell no fa diferències, no té cap problema d’asseure’s ara amb un ric, ara amb un pobre; ara amb un mestre de la llei, ara amb un pecador impenitent. Tota trobada és una petita irrupció del Regne, una oportunitat de comunió, de canvi, de transfiguració... Jesús sembla que provoqui la reacció: no es renta les mans com fan els fariseus que, venint del carrer, temen haver-se fet impurs pel contacte amb algú. I això estranya l’amfitrió.

És arriscat convidar Jesús, perquè Ell sempre ens dirà la veritat. Estem disposats a sentir-la? No vol ferir-nos, vol guarir-nos, però sovint netejar i desinfectar la ferida significa fer mal. Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis! ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? El bon amfitrió, com ens pot passar a nosaltres si convidem Jesús a fer part de les nostres vides, és confrontat amb la veritat que més dol: reconèixer que és molt més fàcil guardar una aparença, observar un detall; però és tota una lluita interior viure en coherència entre el que diem i el que creiem. El nostre amfitrió té clar, per no fer-se impur, que ha de netejar-ho tot (des de les seves mans o el seu cos, fins els atuells que empra), però no ha descobert encara que la impuresa rau en les males intencions que el nostre cor és capaç de covar. La dura intervenció de Jesús vol aquesta conversió del cor del fariseu i li proposa l’almoina: donar al necessitat per aprendre ell mateix a donar-se.

No tinguem por de convidar Jesús a seure amb nosaltres, perquè sempre hi sortirem guanyant encara que al principi no ens ho sembli. Obrim-li de bat a bat el nostre cor, perquè amb la seva paraula viva i eficaç canviarà el desert del nostre egoisme en un oasi de generositat d’on podran néixer la fraternitat i la comunió. Siguem valents, obrim-li avui el nostre cor!  

APRENENT A PREGAR

Dimecres, 7 d’octubre de 2015

Mare de Déu del Roser

Jo 4, 1-11/Sl 85/Lc 11, 1-4

Voldria començar amb unes paraules de Sant Cebrià, bisbe de Cartago i màrtir (210-248) que poden ser un bon al·licient per pregar l’oració del Senyor: Quines grans i abundants riqueses es contenen en l'oració del Senyor! Estan recollides en poques paraules, però tenen una densitat espiritual immensa, fins al punt que no falta res en aquest compendi de la doctrina celestial sobre l'oració. Ens diu: “Pregueu així: Pare nostre que esteu en el cel". L'home nou, nascut de nou per la gràcia i tornat al seu Déu, diu: "Pare" perquè ha estat fet fill. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu". El qui ha cregut en el seu nom i ha arribat a ser fill de Déu ha d'iniciar la seva pregària donant gràcies i proclamant que és fill de Déu. No n'hi ha prou, germans meus estimats, amb tenir consciència que estem invocant el Pare que és al cel. Afegim: "Pare nostre", és a dir, Pare d'aquells que creuen, d'aquells que han estat santificats per Ell i han nascut de nou per la gràcia: aquests han començat a ser fills de Déu.

Com és de gran la misericòrdia del Senyor, com de grans són el seu favor i la seva bondat en ensenyar-nos a pregar així en presència de Déu i anomenar-lo Pare! I com Crist és Fill de Déu, així nosaltres també som anomenats fills. Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això.

Resar el Parenostre d’una manera diferent, sense caure en la monotonia. Saber-nos objectes d’aquesta misericòrdia del Senyor que se’ns ha revelat com a Pare amb entranyes de mare, com hem vist també en la primera lectura d’avui en les paraules que Déu dirigeix a Jonàs: Tu planys un ricí que no t’ha costat cap treball ni has hagut d’esperar que creixés: s’havia fet en una nit i en una nit s’ha mort. I jo, ¿no havia de plànyer Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil creatures que encara no distingeixen la dreta de la l’esquerra, a més del bestiar? Un Déu que ens dóna ben de grat, com suggereix sant Cebrià, llicència per anomenar-lo així, “Pare”, i que ens recorda que tots som germans. Una pregària que, com avui hem escoltat, surt de llavis de Jesús com a resposta al desig d’un deixeble anònim (com podríem ser-ho tu o jo) que vol aprendre a pregar com Jesús ho fa. Tot això hauria de fer-nos veure la pregària, fins i tot la més humil, com aquest col·loqui amistós (com solia referir-se a la pregària Santa Teresa de Jesús) entre nosaltres, amb les nostres limitacions, i Déu, amb la seva immensa capacitat d’acollida.

Curiós que l’Evangeli d’avui ens recordi la pregària del Parenostre justament el dia en què celebrem la memòria de la Mare de Déu del Roser i la humil pregària del rosari, teixit de Parenostres i avemaries, que personalment m’agrada veure com un camí que porta cap el cor de Déu. Un camí on les fites ens recorden, en la forma de misteris de goig, de dolor, de llum i de glòria, les accions salvífiques de Déu en el nostre món, episodis de la vida de Jesús que ens cal recordar per fer-los història de la nostra salvació, de la salvació de la humanitat sencera. M’agrada recordar el que Déu ha fet per mitjà de Jesús com si ho contemplés i ho fes meu com Maria ho va fer seu en viure aquesta història de Jesús en primera persona des de l’Anunciació fins a la Pentecosta.

Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula –Pare– en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això, ens recorda sant Cebrià. Ningú mai no hagués pensat que pregar és, potser, fer-nos entrar en la història de Jesús per recordar-nos que, d’alguna manera, Ell vol que sigui també la nostra història.

Trident caputxí (Sant Francesc 2015)

La fraternitat caputxina de Sarrià també gaudeix d’un trident. No està mitificat com el que omple les portades de la premsa esportiva catalana, però no obstant posseeix unes xifres espectaculars: el trident caputxí acumula un global de 274 anys d’edat i uns parcials igualadíssims: 91, 91 i 92. Unes xifres que, ajudant Déu, incrementaran a un global de 275 el proper dijous, perquè un dels de 91 incrementarà a 92 anys.

 

Cal dir que el trident caputxí no és gens mediàtic, no ho necessiten; tenen clar que la discreció és font de pau interior i de benediccions. Tampoc corre, no els hi cal; saben que qui corre molt, tard o d’hora ensopega. No tenen cap contracte milionari; l’únic que van signar és comprometre’s a viure tota la seva vida en pobresa, castedat i obediència en la família caputxina.

 

El més jove del trident és un organitzador nat de joc, de moviment i paraula elegant. Metòdic i ordenat, curós i precís, detallista a l’extrem i sempre atentíssim al més mínim canvi ambiental. El segon és el més veterà vestint els colors de l’hàbit caputxí. Malgrat les petites lesions que l’acompanyen el proper desembre complirà 75 anys de frare. Un rècord que l’inclourà en l’elit dels qui han celebrat les bodes de diamant de vida religiosa. El tercer és el més àgil i el més imprevisible, pur carisma. Quan feia de sagristà els fidels que no li sabien el nom l’anomenaven: “el frare que s’assembla a sant Francesc”.

 

Cadascun d’ells  tindrà ¾com tothom¾ dies més o menys inspirats, però hi ha un moment àlgid que el trident esdevé un bloc compacte i la seva presència conjunta produeix un respecte reverencial. És quan s’aturen les activitats i el convent resta en un silenci beatífic, i la fraternitat s’aplega per resar les vespres.

 

Aleshores el trident entra al cor i pren posicions: l’imprevisible al centre i els altres dos cobrint les bandes. La seva mirada concentrada i el seu posat serè testimonien la rellevància del moment. Sense pretendre-ho, posen en evidència els qui arribem al cor desconcentrats o capficats pels nostres afers. El seu capteniment ens mostra que aquest i els altres espais de pregària comunitària són els moments més íntims i més rellevants de la jornada, són les estones que ens constitueixen com a frares i com a fraternitat, són el moment de nodriment interior per poder després servir els altres. Però el més important: es tracta de l’espai temporal que ens transcendeix com a creients, enlairant-nos del més ençà que ens agombola al més enllà que anhelem.

En aquest camí vers les altures, vers la Plenitud que és Déu, el trident ocupa l’avantguarda caputxina catalana, i en el futur altres frares assumiran el seu lloc, testimoniant a la rereguarda que la lloança divina és l’únic de la nostra existència que no canviarà: primer, celebrant-la fidelment en el cor del convent; i després continuant-la en el cor celestial, en la zona destinada als frares. Allí, com una sola veu, dirigits per la batuta inesgotable de sant Francesc i gaudint del resplendor diví, recitarem: “Altíssim, omnipotent, bon Senyor, teves són les lloances, la glòria, l’honor i tota benedicció. Només a tu Altíssim, s’adiuen, i cap home no és digne d’anomenar-te”.

Compartir l’omnipotència

 Diu la pregària introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim. 

Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar, és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la falta d’un cor eixamplat, serè i segur.

I això no és simplement un problema personal sinó que té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor”.

La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup, de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no pertanyia al grup.

Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”

La identitat cristiana, la identitat del cristià, la nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica, sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres. Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.

La identitat cristiana, la identitat del cristià, la meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú, sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. 

La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la compassió activa i desinteressada.  I per això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell és la nostra identitat.

ÉS ELL QUI ET PARLA

Dimecres, 30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Ne 2, 1-8/Sl 136/Lc 9, 57-62

Hi ha unes paraules molt boniques de sant Jeroni que adreçà a un noble de Roma que fan així: Si pregues, parles amb l’Espòs; si llegeixes la Paraula de Déu, és Ell qui et parla.

I el que fa boniques aquestes paraules és, per a mi, la intuïció des d’on sant Jeroni parteix per adreçar-les a aquest noble que, potser, està iniciant-se en el camí de la fe. De quina intuïció parlo? La intuïció que el cristianisme no és un sistema d’idees ni de convencions, sinó essencialment la relació amb una Persona ben concreta: Jesús de Natzaret i aquest cregut i adorat com a Fill de Déu.

Aquesta intuïció, però, sembla que està també a la base del que sant Lluc ens diu en l’Evangeli d’avui. Al menys si el llegim partint d’aquest Jesús que ens convida a entrar en una relació de tu a tu amb Ell. I això, a més, ens facilita d’entendre les exigències que avui escoltem del seus llavis sense espantar-nos o escandalitzar-nos.

Jesús comença el seu camí vers Jerusalem que és el camí del Calvari, tot i que en l’escena encara quedi lluny. Un camí fet d’obediència al Pare, de negació expressa de la seva voluntat per ajustar-se al projecte del Pare. El camí de la creu, el camí del cristià, és també un camí sovint construït a base de “nos”, de renúncies. En aquest camí, que és el camí de seguiment de Jesús, els “nos” s’han de dir, tot i que costen, perquè ens obren a quelcom millor: una comunió plena amb Crist. El primer cas és el d’un voluntari que s’ofereix per a tot; però la resposta del Mestre és radical: Vine, si vols –sembla dir-li–, però sàpigues no hi haurà seguretats. O, millor dit, els ulls se’t obriran i veuràs que en aquest món no hi ha cap cosa sòlida, per sempre... l’únic que hi serà SEMPRE en el teu camí és Jesús. Seguir-lo no comporta cap guany humà, cap avantatge material ni social, però la seva presència no ens mancarà mai.

En el segon i tercer casos és Jesús mateix qui crida: Vine amb mi! I apareixen com per art de màgia les condicions: Permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. No cal que interpretem, fent-ne una reacció inhumana la resposta de Jesús, que el deixeble té el pare allí mateix en cos present. Només cal pensar que ens trobem amb una reacció ben humana, la d’aquell que s’excusa dient: Deixa’m solucionar quatre temes pendents i ara hi corro... però que mai no solucionem, perquè tenim por al desconegut. Però segueix ressonant avui dins nostre aquest: Vine amb mi! Què hi respondrem?

El tercer cas respon dient: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva... i també aquesta és una resposta natural, però Jesús desemmascara el que hi ha darrera: no trencar amb aquelles coses que, sense adonar-nos ens esclavitzen, tiren de nosaltres, i no ens deixen abraçar la llibertat que Jesús ens proposa en seguir-lo.

Avui Jesús ens demana, com sempre, una resposta sincera, perquè vol tractar-nos de tu a tu. Avui, com deia sant Jeroni, és Ell qui et parla. Què hi respondrem?

Clar i català (Diumenge 26)

 

 

“Els qui sou rics, ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt”. Amb aquest to amenaçador començava la segona lectura d’avui. Però aquesta denúncia tan contundent es mantenia amb diferents atacs fins al final de la lectura.

Però l’inici d’aquesta acusació contra els rics ja l’escoltàvem la setmana passada. De fet, tota la carta de sant Jaume, que estem proclamant els darrers diumenges com a segona lectura, és una denúncia constant contra els privilegis, les riqueses, la hipocresia, l’abús de poder, la insensibilitat.

La carta de sant Jaume és una carta poc espiritual i teològica per dir-ho d’alguna manera; es tracta d’una epístola molt pràctica, molt pastoral diríem en termes eclesials, que utilitza un to de fermesa que no admet rèplica. No fa discursos llargs, ni exhortacions, ni admonicions: simplement posa en evidència el que està succeint i demana un canvi. La carta de Jaume la podem resumir així: la fe sense les obres no serveix per res.

Aquest to punyent de la carta de Jaume ens fa pensar en els discursos que fa el papa Francesc, o per ser més concrets, en les declaracions que els mitjans de comunicació ens ofereixen d’ell. Són discursos pragmàtics, directes, que parlen sense pèls a la llengua i tocant de peus a terra denunciant la hipocresia, la burocràcia, els abusos de poder, la passivitat i l’abandó dels més necessitats.

El viatge a Cuba i als Estats Units que el papa està fent són una mostra fefaent d’aquests discursos incisius: servir les persones i no les ideologies deia a la societat cubana tan ideologitzada; prou a la pena de mort deia als congressistes nordamericans; els abusos sexuals són un crim deia a l’església nordamericana; menys burocràcia i més efectivitat deia a la ONU.

Però la personalitat dels discursos papals no ens ha de portar als catòlics a ser més papistes que el papa, aprofitant els seus discursos per caure en intransigències, rigorismes i exclusions, com succeeix als deixebles de Jesús en l’evangeli que no accepten la guarició d’un que no és del grup. El mateix li passa a Josuè en la primera lectura que no accepta que l’esperit profètic de Moisès es vessi damunt dos que no estaven congregats en aquell moment.

"Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”, respon Moisès. “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”, respon Jesús. “No molesteu els qui fan el bé”, ens diria el papa Francesc.

Princesa de Barcelona (Mare de Déu de la Mercè 2015)

Avui i ahir s’ha cantat en les esglésies barcelonines els goigs a la Mare de Déu de la Mercè. També els tenim en el nostre cançoner, però les limitacions musicals de qui us parla impossibiliten que els cantem. Cert que alguna estrofa grinyola a la nostra mentalitat contemporània, però tot plegat, lletra i música, irradia tradició, quelcom que amb el pas dels anys aprenem a valorar.

El més destacat, com sempre succeeix en els goigs, és la tornada que proclama: “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. La mare de Déu de la Mercè és anomenada amb el bell títol de “Princesa” , i recordant la seva invocació per allunyar una plaga que envaí la ciutat l’any 1637 se li continua demanant: “protegiu vostra ciutat”.

Però deixarem de banda el títol de “Princesa de Barcelona” per evitar associacions amb el més alt càrrec del consistori barceloní, i ens traslladarem a principis del segle XIII, quan aquesta devoció a Maria com a mare de les mercès i de les misericòrdies, naixia a Barcelona.

Les devocions marianes estan acompanyades d’algun tipus d’aparició  com és també el cas de la marededéu de la Mercè. La tradició explica que s’aparegué a un grup de barcelonins demanant-los que atenguessin els captius cristians de la moreria que eren nombrosos en aquells temps. D’aquí nasqué l’orde religiós dels mercedaris, fundat en la catedral romànica de Barcelona el 10 d’agost de 1218 per Pere Nolasc i un grup de barcelonins, amb el suport del rei Jaume I i el vist i plau del arquebisbe Berenguer de Palou. La seva tasca fou ben definida: la redempció dels captius cristians.

Amb el pas dels segles la marededéu de la Mercè ha esdevingut patrona de la nostra ciutat (amb santa Eulàlia) i també patrona dels empresonats. Els frares mercedaris avui han hagut de dividir-se, celebrant alhora la patrona de Barcelona i seguir atenent les seves tasques pastorals en els recintes penitenciaris de la ciutat: la presó d’homes de la Model i la presó de dones de Wad-Ras.

Més enllà de polèmiques de com encaixar el patronatge de la marededéu de la Mercè en les noves sensibilitats de la ciutat, els barcelonins gaudim d’una tradició mariana que prové del segle XIII i que gràcies als frares mercedaris s’ha difós arreu del món amb un missatge de misericòrdia vers els més desemparats i i els més arraconats de la societat. Es tracta d’una tradició viva que els barcelonins creients continuarem celebrant amb devoció i convicció.

UN POBRE FRARE QUE PREGA

Dimecres, 23 de setembre de 2015

Sant Pius de Pietrelcina, prevere

Esd 9, 5-9/Tb 13/Lc 9, 1-6

Que n’és de bo trobar sentit a les coses que fem cada dia! Recordo encara ara el dia en què em van acomiadar de la feina. Una de les coses que em demanava era què havia de fer a partir del primer dia sense anar a treballar. Si tenia sentit o no, per exemple, llevar-me d’hora com acostumava ara que el dia no tenia la fita d’anar a treballar, ara que no havia de fitxar per entrar, ara que ningú no m’anava a cridar l’atenció si arribava tard.

A vegades cal experimentar la limitació per adonar-se que alguns límits i barreres ens han estat imposats, ens vénen de fora i són aquests els que realment ens limiten, ens cosifiquen o ens deshumanitzen. Com quan hom tria llevar-se d’hora senzillament perquè és bonic començar el dia amb calma, sense presses i no perquè toca anar a la feina i no puc arribar tard. Com quan hom perd el metro i experimenta que pot arribar a destí senzillament tot donant un passeig descobrint els carrers de la ciutat que mai no havia vist viatjant sota terra. Com quan hom perd la feina o cau malalt i descobreix a canvi la família i els amics com un tresor de tendresa en la necessitat.

Jesús sembla demanar un impossible: predicar el Regne de Déu i curar... però sense recursos, sense llasts, sense el sobrepès dels recursos enlluernadors, dels programes, de les estadístiques, de les convencions... només escoltant aquesta veu que ens convida a fer el mateix que Ell fa: anunciar la Bona Nova i guarir tothom. Jesús demana als seus més íntims experimentar la missió des de la pobresa de recursos, des de la limitació, amb la sola confiança en aquella paraula que els convida a sortir d’ells mateixos i donar-se. Què n’és de bo saber-se un mateix convidat a experimentar el mateix que aquells Dotze i de la mateixa manera: des de la confiança en Aquell que ens envia!

No sóc més que un pobre frare que intenta pregar! Deia sant Pius de Pietrelcina, el sant caputxí que avui celebrem, als periodistes d’arreu del món que arribaven a San Giovanni Rotondo cercant el miracle o el fet sobrenatural. Saber-se senzillament un home, una dona, que intenten pregar, sense més pretensions, sense més càrregues... volent descobrir només qui és Déu, com és Ell, com de gran és el Seu amor per nosaltres... per descobrir aleshores, com sant Pius, que tenim una missió, que la nostra vida té una fita que no podem eludir: estimar Déu i estimar el proïsme. Dóna’ns, Senyor, fermesa i perseverança per complir la missió que ens has encomanat!

LA ICONA DE SANT JOAN

Dimarts, 15 de setembre de 2015

La Mare de Déu dels Dolors

1 Tm 3, 1-13/Sl 100/Jn 19, 25-27

El relat de l’Evangeli d’avui és com una gran icona bizantina que la litúrgia ens presenta per ser contemplada amb un silenci respectuós.

És una icona senzilla, amb pocs personatges: Jesús; Maria, la seva mare; la germana de la seva mare i Maria de Cleofàs; també Maria Magdalena. Tant senzilla és aquesta icona que si no fos per Jesús mateix quasi ens oblidaríem de veure que hi és també, al costat de Maria, el deixeble estimat per Jesús.

No hi ha remor de fons. No se senten ni els planys ni les crítiques dels altres dos condemnats al costat de Jesús. No hi ha ningú més al costat de Jesús. Cap altra creu. Només la Creu. Tampoc no se senten altres crits ni aldarulls. L’evangelista Joan ens sumeix en un silenci solemne. Vol que contemplem Jesús. Tot apunta, assenyala, indica vers aquest Jesús clavat en creu. La Creu que ahir recordàvem com a Arbre de la Vida.

Tot i que en el centre de la icona hi és Jesús... és Aquest qui ens fa veure Maria, la seva Mare: Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava. Què vols dir-nos, Jesús? Fins i tot a la Creu ets tan humil que ens fas desviar la mirada cap a un altre, cap a una Altra?

Mare, aquí tens el teu fill... La gran por dels deixebles ara, representats en el deixeble que Ell estimava, és què fer davant la mort definitiva de les seves esperances, dels seus anhels de llibertat, de salvació; què fer davant el tast de sentir-se ara pobres i orfes sense Jesús. Jesús, però, de la Creu estant, pensa en tot. Ara que ja no hi serà present com fins aleshores ho havia estat entre els seus, ara que tornarà al Pare: Mare, aquí tens el teu fill. Amb Maria els deixebles de Jesús podem experimentar que no estem orfes. Amb Maria, símbol de l’Església, experimentem la comunitat, la fraternitat de tots aquells que junt amb Maria, som acollits com a fills en el Fill. Amb Maria ja no estem sols ni orfes. Som a casa.

Aquí tens la teva mare... El gran repte dels deixebles, representats en el deixeble que Ell estimava, serà acceptar la missió d’acollir, de rebre en el seu si, en el seu petit cercle, tancat al principi, tots aquells que Déu farà germans i germanes al pas dels segles. Al peu de la Creu aquesta missió ja intueix que obrir-se, acollir l’altre, el diferent, fer-lo sentir família, germà i germana, té un preu. El preu del sofriment que implica estimar sovint sense sentir-se correspost, de cercar aquell que no vol ser trobat; el preu d’estimar sense fer diferències, ni cercant segones intensions, perquè estimar desinteressadament, buscant el bé de l’altre abans que el propi és patir, és morir. El preu de la Creu.

Contemplem aquesta icona, assaborim-la, que les seves vives imatges deixin la seva empremta en el fons del nostre cor. Estimar, morir... i morir estimant...; acollir, donar i donar-se... és el retrat de la vida, de la nostra vida, la del creient crucificat amb Jesús.

"Senyor, quina creu!" (Diumenge 23)

“Senyor, quina creu!” és una exclamació popular i espontània que  utilitzem sovint. La diem quan hem de suportar persones i situacions que ens carreguen, que ens desplauen o que ens incomoden. Quan diem “Senyor, quina creu!”, a més d’invocar de forma natural el nom de Déu, assumim que no podem canviar aquesta realitat o aquesta persona, i que ens cal suportar-ho amb paciència.

 

Adonem-nos que no es tracta de cap expressió irrespectuosa, ans al contrari, “Senyor, quina creu!” expressa de manera simple el sentit de “carregar-se la creu” que Jesús menciona en l’evangeli.

 

Si compartíssim que significa per a cadascú de nosaltres aquest “carregar-se la creu” per seguir Jesús, sortiria de tot: malalties i limitacions de tota mena pròpies o dels més estimats, pecats i males accions que arrosseguem dins la consciència i que no confessem, frustracions, inseguretats, conflictes familiars, problemes laborals, crisis econòmiques, la mort d’algú estimat, i un llarguíssim etcètera que reflectiria les dificultats de tota mena que tenim per seguir Jesucrist.

 

Doncs tot aquest llast que ens limita, que ens afeixuga i que ens fa sofrir, més que rebutjar-lo, l’hem d’incorporar en el nostre seguiment. Jesús ens vol conscients de les nostres limitacions i de les nostres situacions, que ben sovint ens demanen de negar-nos a nosaltres mateixos en bé dels altres –un altre requisit per ser deixeble seu-. Jesús no cerca super-herois amb poders invencibles. Jesús convida els vençuts, els febles, els limitats, els humils, els qui callen i sofreixen per amor als altres.

 

Perquè si cerquem la pròpia complaença, si anem davant de tothom obligant els altres a seguir-nos, és quan ens perdem. Però si cerquem la complaença comuna, si anem fraternalment aplegats darrera Jesús, és quan ens salvem.

ESCOLA DE FORMACIÓ

Divendres, 11 de setembre de 2015

1 Tm 1, 1-2.12-14/Sl 15/Lc 6, 39-42

Potser ja coneixem com una dita quasi nostra, com un proverbi més, aquesta dita que avui trobem a l’Evangeli: Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? I segur que sabem aplicar-la molt bé: normalment quan algú ens diu una cosa que no ens agrada, especialment si és una persona que coneixem, segur que pensem dins nostre això: perquè no t’ho aplicaràs tu, savi? Perquè de seguida ens vénen a la memòria els defectes del nostre proïsme que són, per a nosaltres, la biga en l’ull de l’altre que m’acaba de judicar.

Però no sembla que Lluc pensi en totes aquestes disquisicions, tot i que pugui haver al darrera la idea de la correcció fraterna feta, com sempre ha de ser, amb molta caritat. Dic que no sembla que Lluc tingui pensat això per la frase que posa tot just davant de la pregunta sobre l’estella i la biga que hem escoltat i que és la següent: No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el mestre. No, no sembla pas que Lluc estigui interessat en la correcció... sinó més aviat en la saviesa, la saviesa que no és coneixement intel·lectual, sinó la manera de viure del savi, per a Lluc la del cristià que cerca semblar-se al Mestre: la saviesa que és la d’aprendre, abans d’ensenyar; la de sospesar pros i contres, abans de judicar un esdeveniment o el pecat d’altri; la d’edificar sòlidament la meva vida, abans de fer runes la vida dels altres. La biga és el símbol de tot allò que encara no s’ha convertit en mi.

Només un cop formats –diu Jesús–, els deixebles arriben a ser com el mestre. És l’experiència mateixa de sant Pau, viscuda de forma dramàtica en pròpia carn, aquell capaç de dir de Déu, com hem sentit a la primera lectura: Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Pau ha hagut de ser conscient del que feia, a qui injuriava, perseguia i blasfemava. Pau ha hagut de ser instruït (cfr. Gàlates capítols 1 i 2) per veure abans de fer res com era de gran la seva biga.

Tomàs de Celano (2a Celano, CXLII) anomenarà aquesta saviesa, aquesta instrucció, simplicitat; i parlant de sant Francesc explica quin era el tipus de simplicitat que li agradava, la que procurava per a ell i que valorava quan la trobava en els altres: És la simplicitat que posa la seva glòria en el temor de Déu i no sap dir ni fer res de mal. La simplicitat que s’examina ella mateixa per no condemnar ningú, que adjudica als més dignes el poder que no ambiciona per a ella. La simplicitat que no s’enlluerna per la glòria de la cultura grega (el mer coneixement), preferint més aprendre que ensenyar. La simplicitat que, en la interpretació de les lleis divines (...), busca no l’escorça, sinó el moll de l’os; no l’embolcall, sinó el contingut; no la quantitat, sinó la qualitat, el Bé suprem i immutable.

Que mai no ens manqui el desig profund de cercar aquesta simplicitat, aquesta saviesa, la que ens va transfigurant cada cop més en Jesús, el nostre Mestre.

NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR

Diem sovint: “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on és i com parla.

Quin és l’idioma de Déu?

Jesús, com quasi tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i, molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era, de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder. Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.

Segons sant Marc, Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí, sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema sabakhthani, que vol dir “Déu  meu, Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble. Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota en el parlar que ets dels seus”, li diran.

Els evangelis, malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia, aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules: Efatà, que vol dir “obre’t”.

En Jesús, Déu escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta, sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el Pare no necessita sàvies complicacions.

Això ens recorda sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.

L’arameu, la seva llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.

Cal escoltar, obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia. Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer saltar aigua d’esperança en els deserts.  A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu”.

De les pedres en fan pans (Diumenge 23)

“Els catalans de les pedres en fan pans”, no és cap eslògan electoral, sinó una dita popular que expressa la nostra capacitat de transformar coses impensables.

 

Aquesta imatge de transformar radicalment la realitat també la trobem en les lectures d’avui per expressar la salvació divina. El profeta Isaïes, en la primera lectura, no parla de pedres convertides en pans; parla de cecs, sords, coixos i muts; també menciona estepes, deserts i terres xardoroses. Tot plegat queda meravellosament transformat per l’acció divina: els cecs hi veuen, els sords hi senten, els coixos salten, els muts parlen. Una acció divina que actua també en l’entorn: l’aigua, els torrents i les fonts brollen enmig de l’estepa, el desert i les terres àrides.

 

Són imatges espectaculars i altament encoratjadores que el profeta Isaïes utilitza per anunciar als cors alarmats que la salvació divina ja és aquí, que els temps messiànics han arribat, que el poble oprimit serà alliberat, que cal ser valents i no tenir por. Es tracta d’un missatge que travessa espai i temps i que segueix essent vàlid per tants pobles que lluiten pels seus drets o que desitgen viure en pau.

 

Aquests temps messiànics tenen el seu zenit en Jesucrist: el Messies d’Israel i el Messies universal. L’evangeli ens narra la guarició d’un sordmut, a qui Jesús li diu : “Efatà, obre’t”, per expressar que cal estar oberts i atents en tot moment a la salvació divina. Aquesta escena de l’evangeli i moltes altres ens expliquen que Jesús es dedicà a guarir el que era inguarible: sordmuts, cecs, leprosos, paralítics, esguerrats; fins i tot endimoniats; i el més difícil: tornar a la vida alguns morts.

 

Jesús dedicà la seva vida a recuperar els irrecuperables, a consolar els desconsolats, a donar d’esperança, dignitat i il·lusió als qui les havien perdudes. Jesucrist és la màxima expressió de la salvació divina, però sense fer soroll, prohibint de fer propaganda per no malmetre el tarannà del seu messianisme, desplegat des de la proximitat, optant pel tu a tu, amb màxima discreció.

 

Potser per això ens costa creure fermament en ell i en la seva capacitat de transformar les nostres vides i la nostra realitat: algú tant discret i proper no pot ser bo! I menys encara venir del cel.

EL TRENCADÍS

El trencadís és una tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.

Fer una trencadissa és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i crear.

Davant la vida de cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.

I tot això depèn del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.

És en el nostre cor on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a fer trencadissa.

Però també del cor pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.” És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències de tantes trencadisses.

Hem de ser molt conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té poder”. Al final  demanarem que la comunió  ens “conforti, ens reforci i ens mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el trencadís de la Nova creació en Ell.