diumenge, 4 d’octubre de 2015

Trident caputxí (Sant Francesc 2015)

La fraternitat caputxina de Sarrià també gaudeix d’un trident. No està mitificat com el que omple les portades de la premsa esportiva catalana, però no obstant posseeix unes xifres espectaculars: el trident caputxí acumula un global de 274 anys d’edat i uns parcials igualadíssims: 91, 91 i 92. Unes xifres que, ajudant Déu, incrementaran a un global de 275 el proper dijous, perquè un dels de 91 incrementarà a 92 anys.
 
Cal dir que el trident caputxí no és gens mediàtic, no ho necessiten; tenen clar que la discreció és font de pau interior i de benediccions. Tampoc corre, no els hi cal; saben que qui corre molt, tard o d’hora ensopega. No tenen cap contracte milionari; l’únic que van signar és comprometre’s a viure tota la seva vida en pobresa, castedat i obediència en la família caputxina.
 
El més jove del trident és un organitzador nat de joc, de moviment i paraula elegant. Metòdic i ordenat, curós i precís, detallista a l’extrem i sempre atentíssim al més mínim canvi ambiental. El segon és el més veterà vestint els colors de l’hàbit caputxí. Malgrat les petites lesions que l’acompanyen el proper desembre complirà 75 anys de frare. Un rècord que l’inclourà en l’elit dels qui han celebrat les bodes de diamant de vida religiosa. El tercer és el més àgil i el més imprevisible, pur carisma. Quan feia de sagristà els fidels que no li sabien el nom l’anomenaven: “el frare que s’assembla a sant Francesc”.
 
Cadascun d’ells  tindrà ¾com tothom¾ dies més o menys inspirats, però hi ha un moment àlgid que el trident esdevé un bloc compacte i la seva presència conjunta produeix un respecte reverencial. És quan s’aturen les activitats i el convent resta en un silenci beatífic, i la fraternitat s’aplega per resar les vespres.
 
Aleshores el trident entra al cor i pren posicions: l’imprevisible al centre i els altres dos cobrint les bandes. La seva mirada concentrada i el seu posat serè testimonien la rellevància del moment. Sense pretendre-ho, posen en evidència els qui arribem al cor desconcentrats o capficats pels nostres afers. El seu capteniment ens mostra que aquest i els altres espais de pregària comunitària són els moments més íntims i més rellevants de la jornada, són les estones que ens constitueixen com a frares i com a fraternitat, són el moment de nodriment interior per poder després servir els altres. Però el més important: es tracta de l’espai temporal que ens transcendeix com a creients, enlairant-nos del més ençà que ens agombola al més enllà que anhelem.

En aquest camí vers les altures, vers la Plenitud que és Déu, el trident ocupa l’avantguarda caputxina catalana, i en el futur altres frares assumiran el seu lloc, testimoniant a la rereguarda que la lloança divina és l’únic de la nostra existència que no canviarà: primer, celebrant-la fidelment en el cor del convent; i després continuant-la en el cor celestial, en la zona destinada als frares. Allí, com una sola veu, dirigits per la batuta inesgotable de sant Francesc i gaudint del resplendor diví, recitarem: “Altíssim, omnipotent, bon Senyor, teves són les lloances, la glòria, l’honor i tota benedicció. Només a tu Altíssim, s’adiuen, i cap home no és digne d’anomenar-te”.