divendres, 2 d’octubre de 2015

Compartir l’omnipotència


 Diu la pregària introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim. 
Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar, és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la falta d’un cor eixamplat, serè i segur.
I això no és simplement un problema personal sinó que té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor”.
La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup, de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no pertanyia al grup.
Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica, sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres. Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú, sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. 
La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la compassió activa i desinteressada.  I per això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell és la nostra identitat.