dimarts, 13 d’octubre de 2015

ÉS ARRISCAT CONVIDAR JESÚS

Dimarts, 13 d’octubre de 2015
Sant Serafí de Montegranaro, caputxí
Rm 1, 16-25/Sl 18/Lc 11, 37-41

Un fariseu “benintencionat” té l’ocurrència de convidar Jesús. El fariseu comença bé, perquè ha escoltat el discurs de Jesús i potser està interessat en saber-ne alguna cosa més, d’aprofundir en una tranquil·la sobretaula aquelles paraules acabades d’escoltar i que han fet com una mena de rau-rau en el seu cor. O potser no acaba d’entendre Jesús i, fins i tot no entenent-lo, el convida per saber-ne més de primera mà.

Però no n’hi ha prou amb les bones intencions. El que de veritat som i pensem s’hi juga, fins i tot d’una forma inconscient, en les nostres reaccions més espontànies davant el més ínfim detall.

Jesús seu a taula. Ell no fa diferències, no té cap problema d’asseure’s ara amb un ric, ara amb un pobre; ara amb un mestre de la llei, ara amb un pecador impenitent. Tota trobada és una petita irrupció del Regne, una oportunitat de comunió, de canvi, de transfiguració... Jesús sembla que provoqui la reacció: no es renta les mans com fan els fariseus que, venint del carrer, temen haver-se fet impurs pel contacte amb algú. I això estranya l’amfitrió.

És arriscat convidar Jesús, perquè Ell sempre ens dirà la veritat. Estem disposats a sentir-la? No vol ferir-nos, vol guarir-nos, però sovint netejar i desinfectar la ferida significa fer mal. Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis! ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? El bon amfitrió, com ens pot passar a nosaltres si convidem Jesús a fer part de les nostres vides, és confrontat amb la veritat que més dol: reconèixer que és molt més fàcil guardar una aparença, observar un detall; però és tota una lluita interior viure en coherència entre el que diem i el que creiem. El nostre amfitrió té clar, per no fer-se impur, que ha de netejar-ho tot (des de les seves mans o el seu cos, fins els atuells que empra), però no ha descobert encara que la impuresa rau en les males intencions que el nostre cor és capaç de covar. La dura intervenció de Jesús vol aquesta conversió del cor del fariseu i li proposa l’almoina: donar al necessitat per aprendre ell mateix a donar-se.


No tinguem por de convidar Jesús a seure amb nosaltres, perquè sempre hi sortirem guanyant encara que al principi no ens ho sembli. Obrim-li de bat a bat el nostre cor, perquè amb la seva paraula viva i eficaç canviarà el desert del nostre egoisme en un oasi de generositat d’on podran néixer la fraternitat i la comunió. Siguem valents, obrim-li avui el nostre cor!