dijous, 22 d’octubre de 2015

OFERIU-LI TOT EL QUE SOU

Dimecres, 21 d’octubre de 2015
Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Diuen que Viktor Frankl (1905-1997), neuròleg, psiquiatra i filòsof jueu que es féu famós arran d’un llibre seu on narrava les seves experiències en el camp de concentració titulat L’home a la recerca de sentit (1945) afirmava que de la mateixa manera que hi ha una Estàtua de la Llibertat, calia construir-ne una Estàtua de la Responsabilitat. I la idea no està malament, tot i que dubto que mai s’arribi a construir la dita estàtua.

El nostre món és un món que, després de les dues grans guerres mundials al s. XX i d’altres barbaritats (genocidi armeni, genocidi jueu, guerra de Bòsnia, etc.) ha anat creixent amb una gran sensibilitat per les llibertats, els drets i els deures. Però ens ha mancat, i encara potser ens manca, un profunda catequesi de la responsabilitat. Potser avui ens pot sorprendre trobar dibuixada aquesta catequesi en textos antics com els que hem sentit proclamar i adonar-nos que ens manca, com sempre, aprofundir més en allò que creiem.

Ahir fra Jacint feia molt bé en parlar-nos de les paradoxes dins la nostra fe. Entre aquelles paraules no recollides en cap Evangeli però dites per Pau amb la seguretat de ser paraules del mateix Jesús que deien: és més benaurat donar que rebre, i la importància de saber que també el contrari és necessari: saber rebre per a poder donar i donar-se a Déu i a l’altre. Aquestes paradoxes de la nostra fe revelen, si hom té temps per meditar-les, la tensió que hi ha al darrera: una tensió produïda, sostinguda, pel fet que la nostra fe sempre és el desig d’anar aprofundint en una relació entre dos persones que són tremendament desiguals: nosaltres (generalment inestables, canviants, volubles, manipulables...) i Déu (tot el contrari de nosaltres però que és, curiosament, Aquell que primer ha volgut tenir relació amb nosaltres, que ens busca, ens atreu, ens dignifica, ens allibera).


D’aquesta relació volguda i sostinguda per la gràcia de Déu (el que ens diu la primera lectura: perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu) neix la confiança que Déu té amb tu i amb mi per donar-nos un sentit, una missió en la nostra vida. Encara que aquesta missió no cristal·litzi formalment en un càrrec polític, d’empresa o eclesiàstic importants (que per se no garanteixen res de res), sinó que “simplement” sigui la vida que se’ns ha donat viscuda amb agraïment i carregada d’humanitat, oberta a Déu i als altres. I d’aquesta confiança que Déu té amb tu i amb mi neix com a fruit la responsabilitat. Si l’amo, que és Déu, ha posat la seva confiança amb tu i amb mi i amb tots els batejats, els qui formem la Seva Església, perquè administrem els sagraments que parlen d’acollida, d’amor desinteressat, de preocupació preferencial per aquells que res no tenen, de misericòrdia... no podem ser de cap de les maneres d’aquells que diuen irresponsablement: El meu amo triga a venir... convertint-me en amo i senyor dels altres. Ni puc ser irresponsable per por al càstig, sinó que em cal recordar el molt que he rebut de franc i que, per no ser meu, ho haig de compartir. És recordar-nos del que sant Pau ens diu a la primera lectura: no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.