divendres, 16 d’octubre de 2015

El cel és mut


L’altre dia anava amb el cotxe amb la ràdio encesa. Estaven fent la presentació d’un llibre. No m’ha quedat el nom de l’autor ni el títol de l’obra. En aquell moment estaven llegint-ne un fragment que, tanmateix, sí que m’ha quedat a la memòria. Es tractava d’un diàleg entre un cowboy i un indi. El cowboy està en un lloc quasi desert i està admirant la volta del cel, contemplant les estrelles. En aquest moment s’adona que un indi està assegut darrera un matoll davant d’unes brases fent el mateix que ell: mirant el cel, les estrelles.  El cowboy s’acosta i li pregunta: “Què diu el cel?” L’indi, després d’un silenci, respon: “El cel és mut. L’únic qui parla és l’home. I no hi ha res a dir”.
“El cel és mut.” L’autor del llibre posa en llavis de l’indi una manera que tenen molts de comprendre’s,  de sentir-se. Veuen el cel com una infinitud muda, freda, buida. Déu simplement no hi és. No hi ha ningú. Tot és mut, no hi ha una paraula que sigui realment significativa. Que doni sentit. Que transformi aquest cel mut en una llar. No hi ha autèntica transcendència. Davant d’això, l’únic qui pot parlar, segons l’autor, és l’home, i aquest, segons ell, no té res a dir. De fet, no pot dir res. Com diu l’indi: “L’únic qui parla és l’home; i no hi ha res a dir”, perquè qualsevol cosa que digui és això: només paraula d’home. Incapaç de donar sentit al tot. L’home és simplement home i no pot donar raó del tot. Només pot parlar del més ençà; no, del més enllà. No, del tot i del seu sentit.
Ens trobem d’una alternativa: o bé, d’una banda, acollir només paraula d’home i,  llavors, el silenci s’estén pels cels infinits i pels segles eterns, tot es torna absurd, fred, callat, silenci fred, és a dir, una realitat unívoca, que ja no és una porta, una escala , un símbol que remet, que ens obre a una altra realitat, a la realitat de veritat. O bé, d’altra banda, podem acollir, com diu la carta als Hebreus, “la paraula de Déu (que és) viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima de l’esperit... aclareix les intencions i els pensament del cor.” Aquesta paraula destria, aclareix les intencions i els pensaments. Dóna sentit.
La Paraula de Déu, la reconeixem perquè és sobretot “viva i eficaç”. És poderosa, no simplement parla, sinó que fa allò que diu. I aquí és on rau la seva força: “als homes això els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.”
Ell és el creador de la nostra llibertat. Déu ho pot tot, per això és creador de la nostra llibertat. Per això l’únic que Déu no pot fer, és forçar la llibertat humana, perquè Ell n’és el creador i el garant. Aquesta és la seva obra per excel·lència. Déu no pot forçar la nostra llibertat, perquè no ho vol. A través de la seva Paraula truca a la nostra porta i espera. Amb la seva crida, crea la llibertat. I, amb el seu silenci, crea l’espai en què la nostra resposta fonamenta la nostra llibertat. Llibertat de lligams i esclavituds, però sobretot llibertat per crear comunió.
Aquest és el diàleg de Jesús, la Paraula de Déu, amb el jove ric. Jesús mira, crida, estima, i espera. El ric decideix i la seva decisió és lliure, però no indiferent. El ric no respon i se’n va tot trist. Si hagués respost sí, no hagués marxat trist, s’hauria quedat amb Jesús i hagués experimentat com n’és de viva i eficaç la Paraula. Hagués experimentat, enlloc de tristesa, aquella alegria que res no ens pot prendre i que és la nostra força. Hagués experimentat la força de la Paraula. Això no se sap teòricament, se sap per experiència. Déu, el sentit de la vida, no és un problema al qual cal cercar solució, sinó un misteri en què cal introduir-s’hi. El seguiment de Crist és un tresor amagat pel qual val la pena perdre-ho tot. Com diu el llibre de la Saviesa: “vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai”.
Quan algú que  segueix Jesús mira el cel i les estrelles, com ho feia el cowboy i l’indi del llibre,  sap que el cel no és mut. Jesús és la veu de Déu que transforma el cel en una llar acollidora. Jesús ens mostra el rostre del Pare. Jesús  aclareix  les nostres intencions i els pensaments més amagats. Ens mostra el nostre rostre. Ell és la Paraula de Déu eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls. Per això, encara que l’autor del llibre que hem citat fa dir a l’indi que l’home (que és l’únic qui parla) no té res a dir, el creient (que és només home) pot parlar, té quelcom a dir. La seva vida proclama l’eficàcia de la Paraula de Déu.