dimecres, 16 de setembre de 2015

LA ICONA DE SANT JOAN

Dimarts, 15 de setembre de 2015
La Mare de Déu dels Dolors
1 Tm 3, 1-13/Sl 100/Jn 19, 25-27


El relat de l’Evangeli d’avui és com una gran icona bizantina que la litúrgia ens presenta per ser contemplada amb un silenci respectuós.

És una icona senzilla, amb pocs personatges: Jesús; Maria, la seva mare; la germana de la seva mare i Maria de Cleofàs; també Maria Magdalena. Tant senzilla és aquesta icona que si no fos per Jesús mateix quasi ens oblidaríem de veure que hi és també, al costat de Maria, el deixeble estimat per Jesús.

No hi ha remor de fons. No se senten ni els planys ni les crítiques dels altres dos condemnats al costat de Jesús. No hi ha ningú més al costat de Jesús. Cap altra creu. Només la Creu. Tampoc no se senten altres crits ni aldarulls. L’evangelista Joan ens sumeix en un silenci solemne. Vol que contemplem Jesús. Tot apunta, assenyala, indica vers aquest Jesús clavat en creu. La Creu que ahir recordàvem com a Arbre de la Vida.

Tot i que en el centre de la icona hi és Jesús... és Aquest qui ens fa veure Maria, la seva Mare: Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava. Què vols dir-nos, Jesús? Fins i tot a la Creu ets tan humil que ens fas desviar la mirada cap a un altre, cap a una Altra?

Mare, aquí tens el teu fill... La gran por dels deixebles ara, representats en el deixeble que Ell estimava, és què fer davant la mort definitiva de les seves esperances, dels seus anhels de llibertat, de salvació; què fer davant el tast de sentir-se ara pobres i orfes sense Jesús. Jesús, però, de la Creu estant, pensa en tot. Ara que ja no hi serà present com fins aleshores ho havia estat entre els seus, ara que tornarà al Pare: Mare, aquí tens el teu fill. Amb Maria els deixebles de Jesús podem experimentar que no estem orfes. Amb Maria, símbol de l’Església, experimentem la comunitat, la fraternitat de tots aquells que junt amb Maria, som acollits com a fills en el Fill. Amb Maria ja no estem sols ni orfes. Som a casa.

Aquí tens la teva mare... El gran repte dels deixebles, representats en el deixeble que Ell estimava, serà acceptar la missió d’acollir, de rebre en el seu si, en el seu petit cercle, tancat al principi, tots aquells que Déu farà germans i germanes al pas dels segles. Al peu de la Creu aquesta missió ja intueix que obrir-se, acollir l’altre, el diferent, fer-lo sentir família, germà i germana, té un preu. El preu del sofriment que implica estimar sovint sense sentir-se correspost, de cercar aquell que no vol ser trobat; el preu d’estimar sense fer diferències, ni cercant segones intensions, perquè estimar desinteressadament, buscant el bé de l’altre abans que el propi és patir, és morir. El preu de la Creu.


Contemplem aquesta icona, assaborim-la, que les seves vives imatges deixin la seva empremta en el fons del nostre cor. Estimar, morir... i morir estimant...; acollir, donar i donar-se... és el retrat de la vida, de la nostra vida, la del creient crucificat amb Jesús.