divendres, 11 de setembre de 2015

ESCOLA DE FORMACIÓ

Divendres, 11 de setembre de 2015
1 Tm 1, 1-2.12-14/Sl 15/Lc 6, 39-42

Potser ja coneixem com una dita quasi nostra, com un proverbi més, aquesta dita que avui trobem a l’Evangeli: Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? I segur que sabem aplicar-la molt bé: normalment quan algú ens diu una cosa que no ens agrada, especialment si és una persona que coneixem, segur que pensem dins nostre això: perquè no t’ho aplicaràs tu, savi? Perquè de seguida ens vénen a la memòria els defectes del nostre proïsme que són, per a nosaltres, la biga en l’ull de l’altre que m’acaba de judicar.

Però no sembla que Lluc pensi en totes aquestes disquisicions, tot i que pugui haver al darrera la idea de la correcció fraterna feta, com sempre ha de ser, amb molta caritat. Dic que no sembla que Lluc tingui pensat això per la frase que posa tot just davant de la pregunta sobre l’estella i la biga que hem escoltat i que és la següent: No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el mestre. No, no sembla pas que Lluc estigui interessat en la correcció... sinó més aviat en la saviesa, la saviesa que no és coneixement intel·lectual, sinó la manera de viure del savi, per a Lluc la del cristià que cerca semblar-se al Mestre: la saviesa que és la d’aprendre, abans d’ensenyar; la de sospesar pros i contres, abans de judicar un esdeveniment o el pecat d’altri; la d’edificar sòlidament la meva vida, abans de fer runes la vida dels altres. La biga és el símbol de tot allò que encara no s’ha convertit en mi.

Només un cop formats –diu Jesús–, els deixebles arriben a ser com el mestre. És l’experiència mateixa de sant Pau, viscuda de forma dramàtica en pròpia carn, aquell capaç de dir de Déu, com hem sentit a la primera lectura: Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Pau ha hagut de ser conscient del que feia, a qui injuriava, perseguia i blasfemava. Pau ha hagut de ser instruït (cfr. Gàlates capítols 1 i 2) per veure abans de fer res com era de gran la seva biga.

Tomàs de Celano (2a Celano, CXLII) anomenarà aquesta saviesa, aquesta instrucció, simplicitat; i parlant de sant Francesc explica quin era el tipus de simplicitat que li agradava, la que procurava per a ell i que valorava quan la trobava en els altres: És la simplicitat que posa la seva glòria en el temor de Déu i no sap dir ni fer res de mal. La simplicitat que s’examina ella mateixa per no condemnar ningú, que adjudica als més dignes el poder que no ambiciona per a ella. La simplicitat que no s’enlluerna per la glòria de la cultura grega (el mer coneixement), preferint més aprendre que ensenyar. La simplicitat que, en la interpretació de les lleis divines (...), busca no l’escorça, sinó el moll de l’os; no l’embolcall, sinó el contingut; no la quantitat, sinó la qualitat, el Bé suprem i immutable.


Que mai no ens manqui el desig profund de cercar aquesta simplicitat, aquesta saviesa, la que ens va transfigurant cada cop més en Jesús, el nostre Mestre.