diumenge, 6 de setembre de 2015

De les pedres en fan pans (Diumenge 23)

“Els catalans de les pedres en fan pans”, no és cap eslògan electoral, sinó una dita popular que expressa la nostra capacitat de transformar coses impensables.
 
Aquesta imatge de transformar radicalment la realitat també la trobem en les lectures d’avui per expressar la salvació divina. El profeta Isaïes, en la primera lectura, no parla de pedres convertides en pans; parla de cecs, sords, coixos i muts; també menciona estepes, deserts i terres xardoroses. Tot plegat queda meravellosament transformat per l’acció divina: els cecs hi veuen, els sords hi senten, els coixos salten, els muts parlen. Una acció divina que actua també en l’entorn: l’aigua, els torrents i les fonts brollen enmig de l’estepa, el desert i les terres àrides.
 
Són imatges espectaculars i altament encoratjadores que el profeta Isaïes utilitza per anunciar als cors alarmats que la salvació divina ja és aquí, que els temps messiànics han arribat, que el poble oprimit serà alliberat, que cal ser valents i no tenir por. Es tracta d’un missatge que travessa espai i temps i que segueix essent vàlid per tants pobles que lluiten pels seus drets o que desitgen viure en pau.
 
Aquests temps messiànics tenen el seu zenit en Jesucrist: el Messies d’Israel i el Messies universal. L’evangeli ens narra la guarició d’un sordmut, a qui Jesús li diu : “Efatà, obre’t”, per expressar que cal estar oberts i atents en tot moment a la salvació divina. Aquesta escena de l’evangeli i moltes altres ens expliquen que Jesús es dedicà a guarir el que era inguarible: sordmuts, cecs, leprosos, paralítics, esguerrats; fins i tot endimoniats; i el més difícil: tornar a la vida alguns morts.
 
Jesús dedicà la seva vida a recuperar els irrecuperables, a consolar els desconsolats, a donar d’esperança, dignitat i il·lusió als qui les havien perdudes. Jesucrist és la màxima expressió de la salvació divina, però sense fer soroll, prohibint de fer propaganda per no malmetre el tarannà del seu messianisme, desplegat des de la proximitat, optant pel tu a tu, amb màxima discreció.
 
Potser per això ens costa creure fermament en ell i en la seva capacitat de transformar les nostres vides i la nostra realitat: algú tant discret i proper no pot ser bo! I menys encara venir del cel.