LA MISSIÓ CONFIADA A JESÚS

Dimecres, 2 de setembre de 2015

Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat... aquestes paraules del verset abans de l'Evangeli i que fa uns dies també sentíem proclamar en la que per a Lluc és la primera aparició pública de Jesús, la revelació de la seva missió messiànica tot citant Isaïes a la sinagoga de Natzaret, veiem com es van acomplint mica en mica, però d’una forma ja imparable, en altres llocs.

Avui no és Natzaret qui rep la seva Paraula, sinó Cafarnaüm, la ciutat que esdevindrà el seu, podríem dir, “quarter general” fins al punt que la casa de Pere esdevindrà la casa de Jesús, model d’església en el seu viure, compartir i fer.

I veiem que Jesús té clara la seva missió fins al punt que a aquells que el volen retenir per al seu, diguem-ne, “ús particular”, els diu: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Per això no es quedarà a Galilea sinó que aviat el veurem anant a Judea, fins arribar a predicar al mateix Temple de Jerusalem. Jesús, ple de l’amor del Pare, ja no s’aturarà i cercarà de comunicar a cadascú aquesta immediatesa i predilecció del Pare per cadascú (transexual o no, qui llegeix que entengui) dels seus fills: Jesús imposava les mans a cadascun i els curava.

Aquesta agenda de Jesús (pregar, guarir, alliberar, predicar), la seva missió, no és sols la seva missió... és també la nostra. Ja s’intueix un xic en el mateix text on hi ha alguns (no sabem quants ni quins) que van pregar Jesús per la sogra de Pere... i aquesta fou guarida... i un cop guarida la veiem servint, posant en comú allò que té, expressant en forma pràctica la salut que ha rebut, posant en joc dons i talents. Com veiem d’altres que porten els seus malalts davant Jesús.

Els deixebles de Jesús imiten el Mestre també pregant, guarint, alliberant, predicant... compartint amb Jesús el seu anhel per portar el Regne arreu... és la missió que encarregà als seus abans de pujar a la dreta del Pare: que sapiguem guarir, atendre, entendre, donar, ajudar i estimar els qui ho necessitin i, d’aquesta manera, anunciar la Bona Nova a tothom!!!!  

Les formes i el fons (Diumenge 22)

Tocant la riba occidental del mar Mort, hi ha les excavacions arqueològiques de la fortalesa de Massada i del recinte de Qumran amb els seus famosos manuscrits. S’han desenterrat molts estris que corresponen al segle I, l’època de Jesús. En ambdós llocs es trobaren unes curioses gerres de pedra amb dues nanses. S’utilitzaven per fer la purificació ritual abans de menjar que mencionava l’evangeli que hem escoltat.

Aquestes gerres de doble nansa encara existeixen avui dia a Israel. Les veurem fetes de plàstic, d’alumini i altres materials. Les trobarem per fer l’ablució abans d’accedir al mur de les lamentacions o en les sinagogues, també en restaurants i hotels que segueixen les normes alimentàries jueves, o en cases de jueus practicants.

El judaisme segueix fidel a aquesta purificació ritual i que practica segons la religiositat de cadascú. En temps de Jesús ja era una tradició que també es complia segons la religiositat de cadascú com explicava l’evangeli: “alguns” dels deixebles de Jesús menjaven amb les mans impures. “Alguns”...,  això vol dir que la resta sí que ho havien fet i també podem incloure Jesús fent aquesta ablució ritual. Altrament la crítica dels fariseus hagués estat vers tots els deixebles i el mateix Jesús, però aquí només parla “d’alguns”.

Aquest detall és molt rellevant; en primer lloc per mostrar la diversitat dels deixebles de Jesús: uns més fidels a complir les tradicions religioses i altres menys, mostrant la pluralitat del judaisme d'aquell temps. El segon detall és incloure amb naturalitat Jesús com un jueu pietós que seguia i complia la tradició dels ancians d’Israel, en aquest cas, fent la purificació ritual abans de menjar. Però Jesús critica obertament aquells que imposen als altres les seves formes de religiositat  i no respecten la pluralitat.

Aquest és el gran defecte no només del judaisme, també del cristianisme i de l’islam: valorar el creient per la quantitat i l’expressivitat de formes que desplega. Posarem un exemple molt clar dins el nostre context catòlic català i que no voldriem de cap de les maneres que molestés ningú: és més bon catòlic qui s’agenolla a l’hora de consagració o qui no ho fa? És més bon catòlic qui combrega amb la boca o qui combrega amb la mà? El qui s’agenolla i combrega amb la boca és un ritualista? El qui no s’agenolla i combrega amb la mà és un irrespectuós?

La resposta és sempre la mateixa: és una qüestió d’educació religiosa i de sensibilitat religiosa; cadascú expressa la seva religiositat de forma alliberada i convençuda. Però si caiem en aquest debat de judicar la creença de l’altre pel seu compliment de les tradicions, l’evangeli d’avui està destinant principalment a nosaltres i no als fariseus i mestres de la Llei criticats per Jesús. Si judiquem la religiositat de l’altre només per les seves formes externes hem de rellegir atentament l'evangeli colpejant-nos el pit.

Totes les formes religioses, de totes les religions, siguin més o menys expressives, ens agradin més o menys, mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració perquè expressen una vivència creient que sols Déu coneix directament. Qui som nosaltres per judicar-la?

NO PER MOLT DECIDIR S’ÉS MÉS LLIURE

Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som, sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més important: haver-los donat la vida.

Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i, tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell. M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa, sobretot a la TV i les xarxes socials?

Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan, que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions, sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions, cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans, o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió, però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se en mans del Pare.

Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu: Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat  pel desert, aquell que l’ha introduït a la terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”

Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és “trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades amb aquesta.

Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix de saber en qui has confiat.

HAS D'ESTIMAR EL SENYOR...

Dimarts, 25 d’agost de 2015

Sant Lluís IX, Rei de França

1 Te 2, 1-8/Sl 138/Mt 23, 23-26

Fill estimadíssim, comença dient el testament espiritual de Sant Lluís, que avui celebrem, al seu fill: T’ensenyo abans que res que has d’estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces, perquè sense això no hi ha salvació.

No és el primer ni serà el darrer sant que recomana això, que és el mateix que trobem en l’Antic Testament com en llavis de Jesús en el Nou Testament: a Déu se l’estima amb el cor i amb les forces, és a dir, amb fets, però també amb actituds que neixen del fons del cor, un cor que ha anat aprenent a descobrir qui és Déu i què vol Déu de cadascú de nosaltres.

En la primera lectura, l’escrit més antic que tenim del Nou Testament, Pau, en dirigir-se als seus germans, ja sembla dir-nos la mateixa cosa veient com actua ell mateix davant Déu i davant els homes: Déu, que ens coneix, ens ha confiat l’anunci de l’evangeli, i per això nosaltres quan parlem, no mirem de guanyar-nos el favor dels homes, sinó el de Déu, que examina contínuament els nostres cors. Davant d’aquest Déu “que examina contínuament els nostres cors” no hi cap la possibilitat d’engany, sí, en canvi, anar cercant de ser clars, transparents, autèntics, sense ambigüitats entre allò que fem externament (allò que professem, el nostre capteniment...) i allò que som interiorment. Per això Pau pot presentar-se com exemple, doncs era tal com era, sense ambigüitats, davant els tessalonicencs i així volia que ho fossin ells mateixos.

En l’Evangeli és Jesús qui enfronta els fariseus i mestres de la Llei entre allò que fan (i que Jesús no diu que deixin de fer) i allò que els hauria de moure a fer. Un cop més l’antiga tensió entre lletra i esperit: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.

Jesús desemmascara els seus contemporanis com ho vol fer amb nosaltres avui: vol treure’ns la màscara de la nostra humana tendència a cercar el camí més fàcil, el de l’aparença, el de la fórmula que tothom pot veure i interpretar com a bona, el de la norma que tranquil·litza les consciències, per fer-nos entrar dins de nosaltres mateixos i esbrinar què ens motiva, què ens mou en el nostre ser cristians i cristianes d’avui.

No me mueve, mi Dios, para quererte... comença un poema que alguns atribueixen a Santa Teresa... faríem bé de repassar-lo per esbrinar què ens mou en l’amor a Déu. També seria bo recordar aquelles enigmàtiques paraules de Déu a Moisès de la bardissa estant: Jo sóc el que sóc... Déu és el que és, sense ambigüitats, sense màscares... per això mateix li preocupa de nosaltres, que diem que l’estimem, que també siguem el que som, sense màscares ni subterfugis. Convertir-nos és treballar, amb l’ajut que Déu ens dóna a través de la Seva Paraula i els Sagraments, perquè llavis, ment, forces, cor... parlin a una sola veu, siguin autèntics, transparents, transfigurats. 

DEIXAR-SE MIRAR PER ELL

Dimarts, 18 d’agost de 2015

Jt 6, 11-24a/Sl 84/Mt 19, 23-30

Dues mirades, la de l’Àngel del Senyor i la de Jesús, ambdues com la mirada de Déu mateix, poden canviar la nostra perspectiva de les coses.

El Senyor és amb tu, guerrer valent! diu l’Àngel a Gedeó. I aquest no s’està de preguntar amb certa ironia: Perdó, senyor: si el Senyor és amb nosaltres, ¿per què ens passa tot això? Però, ens segueix dient el text: El Senyor se’l mirà i li digué: “Vés. Omple’t de coratge; tu salvaràs Israel del poder dels madianites. Sóc jo qui t’envio”. El nostre Déu és un Déu de llibertat, tant que fins i tot ens podem queixar davant d’Ell de la situació. Només que si ens deixem mirar per Déu és possible que, com Gedeó, ens veiem interpel·lats: em puc queixar, puc veure les coses malament, puc fer una profunda crítica al món del meu voltant, a la societat, a l’església... però, ¿i jo, què estic disposat a fer? Déu demana a Gedeó, a tu i a mi, que ens hi mullem. Gedeó espera que algú intervingui i salvi, però Déu li diu que no busqui més: el qui salvarà Israel dels seus enemics és ell mateix, Gedeó! És el mateix Déu qui l’envia, no estarà sol en la seva missió.

L’Evangeli d’avui és continuació directa del d’ahir. El jove ric ha marxat amb la seva tristesa com a companya de camí i el Mestre, en confiança, no pot deixar de dir als qui l’acompanyen: Us ho dic amb tota veritat: un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Com pot ser això? Es demanen sorpresos un a l’altre: Un ric no es pot salvar? Que les riqueses no volen dir que té el favor de Déu? Que no és cert que Déu afavoreix només als bons i sants? Per això no ens pot estranyar el que el text evangèlic ens diu: Quan els deixebles sentiren això quedaren tan sorpresos que deien: “Si és així, ¿qui es podrà salvar?”. Novament una mirada, la de Jesús, ens pot ajudar a canviar la perspectiva, entrar en la comprensió d’una altra dinàmica, la dinàmica i la lògica de Déu: Jesús se’ls mirà i els digué: “Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot”. No és el que tinc o no tinc el que em fa fill de Déu, és el nou naixement que ve de dalt; encara més, el nou naixement que ve de l’aigua i de l’Esperit. Déu ho pot tot... i ho vol! Vol salvar-nos a tu i a mi i, amb aquesta salvació, donar-nos una dignitat que no depèn de res d’aquest món, perquè tot el que hi ha en aquest món, allò que es pot comptar, comprar i vendre, té data de caducitat. La salvació de Déu no es compra ni es ven. És un regal adquirit per la sang del Crist. Encara més: no és el que faig... és el que em deixo fer sota aquesta mirada de Déu!

Deixem que avui reposi damunt nostre aquesta mirada de Déu, la necessitem per entrar en la seva lògica, per deixar-nos guarir i ser homes i dones nous, a imatge del seu Fill.

EXISTEIX EL PROGRÉS?

Existeix el progrés? Realment està avançant la humanitat? No ho sé. Certament que és clar que tècnicament es progressa, però, sense negar noves sensibilitats morals..., humanament es pot dir que es va endavant?

Aquesta setmana s’ha recordat el 70è aniversari de l’esclat de les bombes atòmiques que foren llençades pels Estats Units sobre dues ciutats japoneses. I amb això es diu que es va acabar una de les grans tragèdies del segle XX: La Segona Guerra Mundial. Guerra començada per una de les nacions no sols amb més científics sinó amb més cultura d’aquell moment. La ciència, la tècnica, la cultura no asseguren la humanització sinó que poden caure, i de fet han caigut, en mans de destructors.

La fe no ens diu que el món progressa contínuament fins arribar a la plenitud. El que ens diu la fe és que Crist ha vençut, ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat realment i així ha donat esperança, plenitud i sentit a cada moment de la vida i del món i de la història per terrible que sigui podem anticipar-ne la plenitud. Passi el que passi en el món desemboca en Ell.

El creient sap que pot anticipar aquest triomf en qualsevol moment per dur i inhumà que sigui. Ahir es va recordar la mort del franciscà sant Maximilià Maria Kolbe. Aquest franciscà polonès que va estar al Japó de missioner i que fou empresonat a Polònia per oposar-se al règim nazi. Fa 74 anys, el 14 d’agost, que morí de gana i de set a la presó amb d’altres com a represàlia per la fuga d’un altre pres. Com sabeu, la decisió dels qui havien de morir es féu a sorts, a ell no li tocava, però es va canviar per un altre que era pare de família. Aquest gest sí que marca el camí i el sentit i no pas la tècnica i la ciència. Més encara, fa realment present el fi del món. Anticipa realment la plenitud final. Això és fer present el Regne de Crist, no hi ha res que pugui oposar-se a què Jesús ressuscitat regni en persones així. Això és anticipar la victòria final. És com diu l’Apocalipsi: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa”. La lògica del poder i de la por són trencades per la força del Senyor ressuscitat. Maria en el Magnificat canta: “El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

El primer company de sant Francesc fou fra Bernat de Quintavalle, era 6 anys més gran que ell. Quan es va convertir, doncs, tenia 33 anys, feia dos anys que Francesc vivia la seva nova vida mal vist per quasi tothom. Bernat era ric, molt ric, era doctorat amb Dret Canònic i Civil per la Universitat de Bolonya, era un personatge amb poder i autoritat a la ciutat.

Així, també Bernat, ell que era dels rics, se’n tornà sense res. Això sí, voluntàriament, quan va veure l’exemple de Francesc i va escoltar Jesús que li deia, com al jove ric: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ho donà tot, i aquí sí que els pobres es van “omplir de béns”.

Ell, que era poderós, fou derrocat; això sí, voluntàriament. Ell, que era doctor en Dret, des d’aquell moment deixà de jutjar. Les fonts primitives subratllen especialment que no volia jutjar ningú com diu Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”; “No vulguis treure la brossa de l’ull del teu germà, si no treus la biga del teu”.

I fra Bernat no ho féu mogut per la por, ni per imposició de ningú, sinó lliurement. Això sí, els textos antics ens diuen una i una altra vegada que fra Bernat “fou pres per una altíssima contemplació” que deixava admirat al mateix sant Francesc qui li tenia un gran respecte, sobretot quan el trobava immergit en la pregària. Vivia anticipadament la joia de la resurrecció.

Amb Crist ha començat una nova creació i l’experimenten els qui es confien. Una nova creació no basada en el tenir: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa” diu l’Apocalipsi. Ara, aquí.

Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà”. Ella és la més gran anticipació d’aquest fi del món. Ella participa plenament de la resurrecció del Crist.

I aquesta nova creació desafia qualsevol poder, perquè el Ressuscitat ja regna i el seu Esperit venç amb la força de Déu i amb una lògica que no és la dels senyors d’aquest món. L’Eucaristia n’és l’erupció permanent i nosaltres estem cridats a fer-la present.

TRES MANERES DE CREURE

Sant Agustí, que va morir l’any 430, en un dels seus escrits ens diu que hi ha tres classes de coses creïbles. La primera classe són aquelles coses que són sempre cregudes i no enteses. La segona classe són aquelles que són enteses al moment de ser cregudes. I una tercera classe són aquelles coses que són cregudes i més tard enteses.

La primera classe, aquelles coses que són cregudes i no cal ser enteses són, sobretot, constatacions històriques o geogràfiques. Que una muntanya tingui tants metres d’alçada no cal comprendre-ho, cal creure-ho. El mateix que si un fet va passar un any o un altre no cal entendre-ho, cal creure-ho i prou. En canvi hi ha coses que s’entenen d’entrada i el fet de creure-ho és innecessari. Que dos i dos fan quatre no cal creure-ho, s’entén i prou. Però hi ha coses que es creuen i després s’entenen. Però aquest “després” no és un simple temps passiu per a sant Agustí, sinó que allò que és cregut només s’entén si ho fas. Per exemple, si em diuen que a tal lloc s’hi arriba per aquell camí i m’ho crec, però només ho entendré quan hagi recorregut el camí. Es pot dir que llavors l’entendre substitueix el creure. Sobretot això passa amb el menjar: si em diuen que aquest menjar és bo i m’ho crec, però només ho entendré, o ho sabré, quan el tasti. Igual si em diuen una recepta de cuina i crec que és bona, només ho sabré després d’haver-la feta i menjada.

Per a Sant Agustí, quan parlem de la fe, estem parlant d’aquesta darrera manera d’entendre les coses. Tenir fe no és creure sense entendre, ni tampoc la fe és un coneixement, sinó que creure neix amb la confiança i es consolida per l’experiència. Ho crec perquè ho he entès i ho he entès perquè ho he fet. Només el creure arriba a la plenitud quan faig el que la fe em diu i veig el que succeeix. Llavors i només llavors entendré. Allò que era per a mi tenebrós esdevé clar i més intel·ligible que la quotidianitat. Llavors la fe s’ha gustat, s’ha tastat. Llavors la fe no sols s’entén sinó que ho il·lumina tot.

Per això el llibre dels Proverbis ens dibuixa la saviesa parant la taula i convidant: “Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i avançareu pel camí del coneixement”. I el salm ens recorda: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.

“Perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim el que vós ens prometeu que és més del que podem desitjar”, hem dit a la pregària inicial d’aquesta Eucaristia. Desitgem per sobre de tota possibilitat, de tot allò que veiem. El Senyor ens té preparats “béns invisibles”. El qui té fe és com qui veu l’Invisible, més encara, qui entra en comunió amb Ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”; “Així com jo visc gràcies al Pare que viu, el qui em menja viurà gràcies a mi”. Tot això està per sobre del que podríem desitjar, però malgrat tot per a això està fet el nostre cor. I ho entenem quan allò que creiem ho fem.

DÉU ÉS CONCRET

“Elemental estimat Watson” aquesta frase que sempre s’atribueix a Sherlock Holmes no es troba mai en les novel·les i relats d’aquest personatge, sinó en produccions posteriors que no són de l’autor d’aquest personatge. En canvi, Conan Doyle, sí que va dir en una ocasió: “Que difícil és entendre una persona i que fàcil entendre una multitud!” Quan s’analitzen estadístiques i es comparen grans grups humans és relativament fàcil descobrir les motivacions del seu comportament. Sobretot actualment, que no ens fiem d’altres raons que no siguin les raons econòmiques. Abans d’analitzar els fets ja en sabem la causa. La lectura dels fets socials i històrics la reduïm a una recerca de seguretat econòmica o d’una més gran afirmació  del poder del grup. A això se li suma una manera pròpia de fer-ho de cada grup o nació. Poca cosa més.

Una vegada feta aquesta lectura, del que es tracta és d’aplicar això al cas concret, a la persona concreta. Cal tractar aquesta persona com un cas concret del que se sap en general. Allò que s’ha dit de la societat, del grup a què pertany la persona concreta, segurament en part és veritat, però la seva aplicació mecànica a la persona concreta és l’origen de la xenofòbia. No es veu la persona concreta sinó la concreció d’allò que és general. No tinc al davant una persona concreta i irrepetible, sinó a un alemany, un musulmà, un americà... i, per tant, aquesta persona és així i no d’una altra manera: “els americans són així, aquest és americà, per tant, és així...”. Ens fa por deixar-nos sorprendre per la novetat.

Però el creador de Shelock Holmes afirma amb tota contundència que el particular no és una simple concreció d’allò general: “Que difícil és entendre una persona...” Això ho afirma algú que, a través del seu personatge, mostra un coneixement especialment elevat de les persones i del seu comportament. L’home és un misteri, jo sóc un misteri. Quan es redueix el nostre misteri a un simple problema intranscendent, hi ha el perill de mutilar la nostra vida i de no respectar l’altre tot reduint-lo a una simple concreció d’ una espècie i, per tant, intercanviable i prescindible.

Aquesta concretesa, el cristianisme l’aplica al mateix Déu. Déu s’ha encarnat en Jesús. És aquesta concreció la que escandalitza els jueus: “no és Jesús, el fill de Josep?” Com pot dir que ha vingut del cel? És com si li llegissin el full d’empadronament: el nom dels pares, el lloc de naixement... Avui, també, es vol arribar a Jesús així, amb una acumulació de dates i dades. Certament que això ajuda, però Jesús no és un simple objecte per ser conegut, sinó algú amb qui parlar, en qui confiar. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia”. Jesús és algú que cal menjar, que cal assumir.

“Ja que Déu ningú no l’ha vist mai: només aquell que ve de Déu ha vist al Pare”. Déu es revela en el concret: no és un concepte general, un pensament. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”, diu Jesús. Això és el que creia Pau quan deia als efesis: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. Però com es pot imitar Déu -hom es pot preguntar- si jo no l’he vist mai? La resposta de Pau és ben clara: “Viviu estimant, com el Crist ens estimà”. És Jesús qui ens mostra la manera de fer de Déu”. És qui realitza la promesa de l’Escriptura: “Tots sereu instruïts per Déu”. És a través de la concreció de Jesús que Déu es fa conèixer. No són raonaments ni investigacions. Jesús és la porta.

I és aquesta dinàmica del concret el que ens demana de seguir ara i aquí. Quan parlem dels immigrants i de tota la cruesa d’aquesta greu situació, diem que està molt bé que hi hagi gent que reaccioni i que es creïn aquests contactes de bona voluntat, que ajudi, però que això sols són mesures pal·liatives, que cal una voluntat dels polítics per fer front a questa situació. I és en part veritat. Cal una valentia política per afrontar aquest desastre humanitari amb l’amplitud que té. Cal una visió general i posar mitjans nacionals i internacionals. Això és així. Deixeu-me canviar, però, l’accent. Els polítics han de posar els mitjans necessaris, però no deixaran mai de ser, com a màxim, pal·liatius. Perquè sempre tenen al davant allò general, no allò concret. Tenen estadístiques i cal que es moguin en aquest camp: és el seu camp. La de voluntària que fa classes a un grup a França, la del Padre patera a Andalusia , la dels frares caputxins de Sicília, etc. Aquests tenen a les mans allò concret, la persona, aquests no donen una resposta simplement pal·liativa, sinó que van al centre del problema: acollir i mirar als ulls l’altre concret i real. Aquí és el lloc dels cristians, de l’Església. El més difícil d’entendre, d’acollir i, per tant, on es posa a prova el que Pau demanava: “Imiteu al vostre Pare. Viviu estimant com Crist ens estimà”. No es poden estimar estadístiques. En el concret, Déu ens desafia.

PREGAR I ESTIMAR

Dimarts, 4 d’agost de 2015

Sant Joan Maria Vianney

Nm 12, 1-3/Sl 50/Mt 14, 22-36

Avui que celebrem la memòria de Sant Joan Maria Vianney la Litúrgia de les Hores, en la lectura pròpia per al Ofici de Lectura, ens regala la porció d’una catequesi del sant sobre la pregària: Penseu-ho, fillets meus, comença dient, el tresor de l’home cristià no és aquí a la terra, sinó que és en el cel. Per tant el nostre pensament ha d’adreçar-se cap al lloc on hi ha el nostre tresor. És aquest un deure i una feina bonica de l’home: pregar i estimar. Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu... I la resta del discurs va desenvolupant el que per al nostre sant representa la pregària, la seva mateixa experiència de pregària i d’estimació.

Avui també la litúrgia podríem interpretar-la com una catequesi sobre la pregària, sobre aquesta densa unitat entre pregar i estimar que ens proposa sant Joan Maria Vianney. I allò que primer ens mostren les lectures d’avui sobre la pregària és que aquesta no cal que sigui un bell discurs, saturat de paraules altisonants i ben estructurat, cal només que sigui quelcom que surt del fons del cor, un cor que cerca.

No, Senyor no! Cureu-la, si us plau! És la curta però clara pregària d’intercessió de Moisès per la seva germana Maria. És la pregària que demostra allò que ja ens havia dit el narrador d’aquesta primera lectura un xic abans: Moisès era l’home més senzill que mai s’hagi vist a la terra. És la pregària d’aquell que davant la crítica corrosiva dels germans (la que fa més mal i de la que nosaltres mateixos a l’interior de l’Església no n’estem pas lliures) intercedeix, prega i, tot pregant, estima. Tant de bo que aprenguéssim de Moisès a ser veritables intercessors que cerquen el bé de l’altre i que, malgrat les diferències o les crítiques, poden encara elevar una pregària a favor de l’acusador, del crític, fins de l’enemic.

L’escena de l’Evangeli mateixa està avui saturada també de pregària. Ho està en el mateix Jesús qui, després de la multiplicació dels pans i els peixos, encara es pren temps per acomiadar la gent i, tot seguit, puja a la muntanya i prega fins avançada la nit. Em puc imaginar el Mestre presentant pel seu nom cadascuna de les persones que havia trobat durant la jornada, que d’una en una Ell mateix havia acomiadat, presentant-les al Pare. Però si la pregària és unió amb Déu i aquesta unió es basa també en aquest diàleg tu a tu entre la criatura i el seu Senyor, això és el que trobem també entre Jesús i Pere enmig de la tempesta. Des del No tingueu por, que sóc jo que, amb aquestes paraules o unes de semblants, sovint Jesús es presenta també enmig nostre per portar-nos un xic de pau al nostre cor atribolat; passant pel Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua, que també amb altres paraules sovint nosaltres hem intentant de demanar a Déu una resposta, la que sigui, però ja, ara i aquí, i que revela el dubte; a la pregària curta i plena d’angoixa que és ràpidament escoltada i atesa: Senyor, salveu-me! Com la d’aquells que, arribats a l’altra riba, pregaven que els deixés tocar tan sols la borla del seu mantell i els que ho feien eren guarits.

Revisem amb sant Joan Maria Vianney i amb la Paraula que avui hem sentit proclamar la nostra vida de pregària: és una pregària tancada i que gira només al voltant de les meves necessitats (ni que siguin justificades) o és una pregària que em porta a estimar?     

QUÈ ÉS AIXÒ?

 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 

I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.

Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.

Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.

Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.

El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.

EL PODER

“L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.

Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.

De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.

Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.

L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.

Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.

EL CONVIDAT

Dimecres, 29 de juliol de 2015

Santa Marta

Ex 34, 29-35/Sl 98/Jn 11, 19-27

Normalment tots coneixem la història de Marta i Maria tal i com ens l’explica l’Evangeli segons Lluc (10, 38-42), que és l’altra proposta que la litúrgia dóna per a la memòria que avui celebrem. És aquell relat que ens deixa la imatge d’una Marta atrafegada, preocupada i neguitosa per obsequiar Jesús, mentre Maria, la seva germana, seu als peus del Mestre escoltant-lo. És aquella imatge on l’Església ha vist dues maneres de servir Déu: la vida activa i la vida contemplativa.

Però l’Evangelista Joan sembla haver rebut una tradició sobre Marta i Maria un xic diferent. No massa, perquè en el capítol 12 del mateix Evangeli de Joan es diu que sis dies abans de Pasqua, la que seria la darrera Pasqua viscuda per Jesús a la terra, el Mestre anà a Betània, a casa de Llàtzer, i trobem a Marta servint-lo tot oferint-li un sopar. Mentre que Maria és qui ungirà els peus de Jesús amb perfum. Per tant Marta segueix amb aquest paper de serventa del Senyor que no deixa d’obsequiar Jesús de la millor manera que sap fer-ho: acollint-lo i tenint cura de les coses que semblen més senzilles, però bàsiques, com ara el donar de menjar i de beure a qui en té necessitat.

Però en el tros de l’Evangeli d’avui és curiós que es digui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Així que Marta apareix amb aquesta atenta disposició a ser capaç de sortir de si mateixa i anar corrents a rebre Jesús que per a l'evangelista té el seu valor.

M’agrada veure en aquesta disposició de Marta la disposició del deixeble, del creient que cerca Jesús una i una altra vegada, sense perdre l’esma. I no justament quan les coses van bé, sinó especialment quan les coses no pinten gens bé, com ara, en el cas de Marta i Maria que experimenten la mort del germà estimat. M’agrada veure-hi la disposició del deixeble, del creient, que també en aquests moments és capaç d’entrar en diàleg amb un Jesús que, com sempre, se’ns avança, ens surt a l’encontre i es fa trobadís de mil i una maneres.

M’agrada veure la confiança de Marta en Jesús en aquesta frase tot i que soni un xic a retret: Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Confiança-retret que ens fa propera Marta, perquè també nosaltres sovint vivim confrontats entre la fe teòrica d’allò que diem creure i la fe pràctica que ha d’encarar les circumstàncies, potser dures, de la vida. Però una frase de Marta que porta a la beneïda sentència de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots el qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Que a oïdes de Marta ha de sonar a goig acomplert, a goig superlatiu, la promesa de gaudir de la presència del Mestre no sols en les fugisseres escapades que Ell feia a Betània, sinó la promesa d’una presència i una comunió amb Jesús que ja mai no es trencaran, que ni la mort podrà trencar. Marta convida a sopar Jesús a casa... Jesús convida Marta i a nosaltres al banquet del Regne.

A ella i a nosaltres se’ns fa la mateixa pregunta: Ho creus això? Que dels nostres llavis surti la mateixa confessió de fe: Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.

LA FORÇA DE L'AMOR

Santa Maria Magdalena - Murillo

Dimecres, 22 de juliol de 2015

Santa Maria Magdalena

Ex 16, 1-5.9-15/Sl 77/Ev Jn 20, 1.11-18

No tinc ni idea, si us sóc sincer, de què és patrona santa Maria Magdalena. Sé que, normalment, la imatgeria tradicional sol pintar-la com una dona penitent, imagino que identificant-la amb certs aspectes del seu passat (remarcat potser per aquella famosa dita, que trobem al mateix Evangeli, que diu de Maria que fou alliberada de set dimonis per Jesús mateix), com si tota la seva vida fos justament això: un penedir-se continu del seu passat. Si bé cal saber que la paraula original poenitentia fa referència no tant a una vida plena de mortificacions com a una vida de conversió.

Però si tenim en compte allò que els evangelis ens deixen entendre de la vida de Maria de Magadala i, més en concret, allò que l’Evangeli d’avui ens diu, jo diria que la imatge més bonica que podem tenir d’aquesta santa és la de la seva perseverança en cercar Jesús. Així jo la faria patrona dels cercadors i, per tant, penso, la nostra patrona, la patrona de qualsevol creient que aspira a progressar en la vida espiritual.

A Maria Magdalena no la trobem davant del sepulcre com les altres dones que també ens ha portat la Tradició i que diuen que havien anat al sepulcre a ungir Jesús per acabar la feina d’embalsamar el cos del Mestre impedida per aquella festa solemníssima de la Pasqua jueva. No. Aquí trobem Maria que va al sepulcre sense portar res. Quan arriba i veu que la pedra havia estat treta del sepulcre corre a dir-ho a Pere i al deixeble estimat. D’aquest darrer és de qui es diu que, quan arribà, ho veié i cregué. Però l’episodi acaba amb tots dos deixebles tornant a casa, com esperant que els esdeveniments es vagin desenvolupant per si mateixos. Maria Magdalena, com Maria mare de Jesús qui restà al peu de la creu, resta al costat del sepulcre. Plora. I el seu plor és alimentat pel desig de trobar Jesús, ni que sigui, com ella encara pensa, només el seu cos per tornar-lo a restituir al seu lloc de repòs. És ben bé el que amb unes boniques paraules digué sant Gregori el Gran, papa, comentant aquest mateix Evangeli: Aquí cal considerar com la força de l’amor havia encès l’enteniment d’aquesta dona, que no s’allunyà del sepulcre del Senyor ni quan els deixebles se n’havien allunyat. Cercava aquell que no havia trobat, tot cercant-lo, plorava i, encesa en el foc del seu amor, desitjava ardentment Crist, que creia robat.

La força de l’amor alimenta el desig de trobada amb el Mestre. I aquest desig serà contestat per Jesús mateix: Dona, per què plores? Qui busques? Maria ha de contestar la pregunta: Exactament, qui busca? Jesús, l’home de Natzaret que feia miracles mort salvatgement o el Mestre, el Senyor, que ressuscitat, viu per sempre, ho capgirarà tot. La força de l’amor quan és genuïna, quan cerca la Veritat, quan es demana per allò essencial, quan no es conforma amb succedanis, troba la seva resposta. Maria!, dirà Jesús, cridant-la pel seu nom. I ella el reconeixerà i esdevindrà la primera dels Apòstols, més encara, un àngel, un missatger de la Bona Notícia de l’Evangeli per a ells, els primers deixebles porucs i per a nosaltres. Maria Magdalena és la prova que qui cerca Jesús, el troba. 

NO TORNAR-HI

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Em sembla, però, que hi ha altres animals que ens acompanyen en aquesta “virtut”. A vegades quan no fa tanta calor i m’estic a la meva habitació, amb la finestra tancada, alguna mosca es proposa travessar-la i, al picar contra el vidre, enlloc de deixar-ho córrer, ho repeteix una i altra vegada sense parar, frenèticament. Ensopega amb el mateix obstacle una i mil vegades. No aprenen del seu error, el repeteixen. És el que moltes vegades ens passa a nosaltres: no aprenem dels nostres errors. Els repetim i del fracàs en donem culpa als altres o a l’entorn. I si no anem en compte, la nostra vida pot ser una continua repetició del mateix.

Les Completes, aquesta pregària que fa tota l’Església cada dia a l’acabar la jornada, sempre comencen fent una revisió del dia que deixem enrere. Un examen de consciència. Un repàs del dia per donar gràcies del que hem rebut, per veure on hem fallat i així preparar-nos per a l’endemà. I això els cristians ho fem perquè tenim clar cap a on anem i quin camí hi porta. La nostra vida no ha de ser l’eterna repetició de sempre el mateix, sinó un camí que desemboca en la vida. La vida i el camí que és Crist.

Nosaltres tots junts només fem les completes una vegada a l’any i ho fem en clau de festa. De festa major. Seria bo saber fer una bona revisió de l’any i fer-la en clau de festa. Podem fer festa per repetir, podem fer festa per oblidar, podem fer festa per celebrar. Podem fer festa per oblidar, per evadir-nos, per simplement desconnectar. Podem fer festa per repetir. Però crec que hi ha una altra manera de fer festa que és per celebrar, per agrair el que hem rebut i, també si és necessari, és un bon moment per reconciliar-se. Una oportunitat per apropar-se a aquell de qui les circumstàncies, els malentesos o les discussions  ens han separat. És també una trobada festiva gratuïta que és el fonament sòlid per construir futur, per construir comunitat. Perquè sigui festa de debò ningú ha de quedar exclòs, hem de mirar de ser-hi tots.

Per això, cal no repetir simplement i, menys encara, les nostres equivocacions. Cal ser-ne conscients, aprendre dels nostres errors. Cal no anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Cal no ser l’eterna repetició. Cal celebrar, agrair i per això cal tenir un nord i un camí.

CADASCÚ A CASA SEVA?

Hi ha una frase feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant encara més el problema que hi havia.

Tot i reconeixent això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau: “Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a l’encontre i congregar-los.

Cal veure com actua Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre, per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que predicaven.

També en companyia de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel: no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les ferides, la mort .

El creient és com el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació. Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia? Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants. Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.

El deixeble de Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de Jesús.

FRUSTRACIÓ

Moltes vegades m’he trobat en informes mèdics amb la frase que diu del pacient: “baixa tolerància a la frustració”. La primera vegada que ho vaig llegir era en l’informe d’un xicot que amb el seu germà havia estat abandonat per la seva mare i que, en aquell moment, vam acollir al convent. Posteriorment, quan ja vivia en un pis amb el seu germà i, després d’una baralla per una raó ridícula en què va resultar ferit, el vam portar a l’hospital. El xicot no pogué suportar les cures i va fugir de l’hospital. En l’informe que va emetre l’hospital, vaig llegir-hi per primera vegada la frase que he anat trobant en casos semblants: “baixa tolerància a la frustració”.

La pregunta que em feia és: ¿com podia ser que una persona que ha passat per tantes tribulacions no pogués suportar la frustració que signifiquen unes cures, quan tota la seva vida era una immensa frustració? I segurament és per això mateix. Quan hom pateix una frustració en aspectes importants de la vida, s’arrapa a allò que és secundari i la seva pèrdua és viscuda d’una manera desproporcionada. És l’únic que li queda.

D’una manera no tant evident això mateix és el que ens passa a nosaltres. També nosaltres tenim “una baixa tolerància a la frustració” i segurament per la mateixa raó. Si no, mirem la importància desmesurada que donem a petiteses del que ens han dit o deixat de dir, del que no ha pogut ser o ha estat i no volíem. Com ens arrapem a coses o costums amb una avidesa que mostra una set desproporcionada. Segurament que això posa de manifest que hi ha aspectes fonamentals de la nostra vida que han quedat frustrats i llavors ens aferrem a detalls secundaris deixant la nostra vida buida de contingut. Frustrada en allò fonamental.

En el prefaci de la missa per a màrtirs, l’Església  prega: “En el martiri, la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni”. El màrtir, que és el paradigma del creient, ens mostra el que Pau ens diu a la carta als Corintis: “quan sóc feble és quan sóc realment fort”. El màrtir és fort a donar testimoni, és fort davant la frustració, del dolor i de la mort. I ho és perquè ha trobat al Senyor. Molt millor encara: ha confiat en Ell. No és frustrat en l’essencial, per això pot ser-ho en allò secundari.

Davant de Jesús, els de Nazaret es trobaven amb dues alternatives. Una era arrapar-se a les seves expectatives, a les seves il·lusions messiàniques i, per tant, refusar “al fuster”. Llavors, Jesús, com diu l’evangeli, no pot fer miracles, no pot obrar i no ho farà mai en contra de la nostra voluntat. O la segona alternativa: els de Nazaret podien assumir la frustració d’haver de renunciar a les seves expectatives i il·lusions i acceptar i confiar en el fuster, en Jesús. I llavors, sí, Jesús pot obrar prodigis, pot començar a guarir la frustració fonamental del nostre cor i omplir-lo amb la seva amistat. És el que Pau diu: “Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa i nosaltres prediquem un Messies crucificat. Escàndol per a uns i niciesa per als altres. En canvi, és poder de Déu per a aquell qui creu”.

A qui opta per Jesús, a qui confia en Ell, el farà no sols tolerar les frustracions, sinó que li ensenyarà a prescindir de tot allò que no és necessari, en una vida senzilla que faci possible ser-per-als-altres. Que faci possible esdevenir instruments a les seves mans, que guarim i acollim. Que Ell curi aquella frustració profunda que ens impossibilita ser amics, germans i ens fa arrapar a tot allò que no pot donar vida, perquè no té vida. Ell és qui ens fa forts en la nostra feblesa perquè ens guareix de la set fonamental.

EL SENYAL ÉS JESÚS

Dilluns, 20 de juliol de 2015

Ex 14, 5-18/Ex 15/Mt 12, 38-42

Mestre, voldríem veure com, amb un senyal prodigiós, demostreu que veniu de Déu... una petició que m’és familiar... i m’és familiar perquè, potser formulada de formes diferents, és també una petició, quasi una exigència, que reconec sortida sovint dels meus propis llavis, del meu propi cor... de fet, ¿qui mai no s’ha trobat demanant un senyal, una prova, una evidència clara enmig de la foscor, del dubte, de les proves que esdevingui com una llum en el camí de la vida... tant de la vida de cada dia amb els seus afanys i maldecaps, com de la vida més pregona de l’esperit amb les seves inquietuds més existencials?

Sí, no puc deixar d’identificar-me en certa mesura amb aquests fariseus i mestres de la Llei que es dirigeixen a Jesús. Com si la seva pregunta fos una mena de crit com ara: Sí, tu, Jesús, digues clarament qui ets! Dóna’m aquest senyal que faci miques les meves resistències, que esborri per sempre els meus dubtes, que em mostri de forma irrefutable si val la pena deixar-ho tot i seguir-te o no!

Però l’Evangeli és bona notícia i la Bona Notícia d’avui és que Déu no ens deixa mai sense resposta... No va deixar sense resposta als espantats jueus (ho hem escoltat a la primera lectura) que, tot acabant de tastar l’alliberament d’Egipte, han de passar encara per la prova de la persecució. Per què aquests crits d’auxili? Demana Déu a Moisès... És la mostra que Déu ha escoltat el clam del seu poble i actuarà amb fidelitat per alliberar-los del tot canviant la seva por en un cant de lloança i victòria.

Ara bé, estem preparats per la resposta que Déu ens dóna? Jesús respon als fariseus i als mestres de la Llei amb brusquedat, com si reconegués en ells dobles intencions en allò que demanen i, a la vegada, com fent-los veure que no es troben en condicions d’exigir-ne res... però Jesús els respon... els dóna el senyal que demanen: Déu no els donarà cap altre senyal que el del profeta Jonàs: així com Jonàs va passar tres dies i tres nits dintre el monstre marí, també el Fill de l’home passarà tres dies i tres nits en el cor de la terra.

El senyal és Jesús mateix. Aquesta és la resposta inesperada per als fariseus i mestres de la Llei. És també la resposta inesperada per a nosaltres avui com ho ha estat també per a tants sants i santes de la història del cristianisme: Jesús, el que visqué, la manera com visqué, el que explicava, el que ensenyava però, sobretot, la seva mort i la seva resurrecció que han esdevingut la prova que Déu veritablement ens ha visitat; que Déu veritablement ha escoltat el clam de la humanitat per un sentit i una vida plenes... Mirem-lo un cop més en aquesta Eucaristia, Ell es fa present, torna a cercar-nos i se’ns torna a donar i ens ensenya el que és una vida oberta al do i a l’esperança. Mirem-lo és algú més Jonàs, és algú més que Salomó, és l’Emmanuel: Déu-amb-nosaltres. 

QUÈ ÉS UN SAVI?

Dimecres, 15 de juliol de 2015

Sant Bonaventura, bisbe i doctor de l’Església

Sv 8, 2-7.16-18/Sl 15, 5-6.7-8.9.11/Mt 5, 13-19

Què és un savi? Si atenem al que ens diu el Diccionari Manual de la Llengua Catalana un savi és qui té molts coneixements sobre certes ciències o disciplines. Però, és realment això, un savi? És només un “acumulador de dades”? Per desgràcia la definició que ens dóna el diccionari és la més comuna.

Ara bé, hem escoltat a la primera lectura aquesta forta afirmació: Estic enamorat de la Saviesa... D’aquest tipus de saviesa que proposa el Diccionari Manual hom pot estar enamorat? Sí, suposo que si el que volem és guanyar en aparença davant els altres, si el que volem és figurar i ser reconeguts en un món com el nostre que valora, certament, aquest tipus de saviesa basada únicament en coneixements... sí, hom pot estar enamorar d’aquest tipus de saviesa, cercar a qualsevol preu ser-ne deixeble. Però, de quin tipus de Saviesa s’enamora l’autor de la nostra primera lectura? Per a l’autor del llibre de la Saviesa aquesta té nom propi: és la Torah, la Instrucció (això és el que vol dir la paraula “torah”), el Pentateuc tal i com ara el coneixem. I s’enamora perquè la Saviesa és aquella paraula escrita que revela com ninguna altra la voluntat de Déu per a cada moment i situació de la vida del fidel. Mireu si n’és d’important aquesta Paraula, aquesta Instrucció, aquesta Llei, que el mateix Jesús diu (ho hem escoltat a l’Evangeli): No us penseu que vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Un pas més, però, si Jesús ve a completar-los vol dir que Ell té una autoritat que el fa especial. És per això que l’Església tradicionalment ha vist en Jesús mateix la veritable Saviesa, perquè és Ell qui revela no la lletra, sinó l’Esperit de tots i cadascun dels manaments de Déu; qui ens interpreta fidelment el cor del Pare del cel.

D’aquesta mena de Saviesa, la Saviesa que és i representa Jesús, el Crist, és de qui Sant Bonaventura, que avui celebrem, s’enamorà bojament. Els seus estudis de Teologia no cercaven saber-ne més, sinó aprofundir en la Veritat que és Déu, en el misteri del seu amor per la humanitat sencera i això per donar-lo a conèixer més i més, i per estimar-lo més a mida que més hi aprofundia.

De quina mena de savis volem ser? Savis de cap o savis de cor? La primera mena de savis ens portarà a una cursa sense fi, perquè sempre hi haurà algú més savi en coneixements que nosaltres; la segona mena de savis, els savis de cor, en canvi farà que ens convertim en sal i llum per al nostre món. Ens convertirà en eines a les mans de Déu que Ell podrà fer servir per revelar-se als qui el busquen amb un cor sincer i, a més, no serem coneguts del món, potser serem menystinguts... però serem tinguts per grans en el Regne del Cel.

JESÚS EN EL CAP, PERÒ LLUNY DEL COR

Dimecres, 8 de juliol de 2015

Gn 41, 55-57;42, 5-7a.17-24a/Sl 32/Mt 10, 1-7

Una de les coses més avorrides que hom pot trobar quan llegeix la Bíblia són les llistes. Ja siguin les genealogies (que miren de situar el lector o l’oient en l’origen d’algun personatge famós) o les llistes de ciutats (siguin les conquerides abans d’entrar a la terra promesa o les repartides entre les dotze tribus), per només citar els dos exemples més abundants. Sempre hi ha la temptació quan hom arriba aquí de donar un salt i passar a un altre punt de lectura.

Què fer, però, quan hom arriba a l’Església, com avui, i es troba que no pot escapar davant de l’Evangeli que acabem de proclamar? Vull dir, què fem amb un text que sembla un senzill recordar-nos la llista dels Dotze (per si encara no la coneixíem prou) o la feina que aquests tenien encarregada de part de Jesús? No tenim escapatòria, no podem passar de llarg d’aquest breu text, perquè ens aniríem a casa sense Evangeli! I, en canvi, justament té el seu sentit que la litúrgia ens el proposi per a la nostra meditació.

Jesús cridà els seu dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia, comença dient-nos el text. No n’escull deu ni vint, n’escull dotze. I ja intuïm que el número dotze té alguna cosa a veure amb les Dotze Tribus d’Israel. Déu torna a cridar el seu poble (sempre és Ell que crida, que ens crida una i una altra vegada), no l’abandona, i ho fa com ho ha fet sempre: no servint-se de models llampants (ni de la moda, ni de la política, ni de l’esport, d’aquests que surten a les fotos...), sinó de models senzills del poble: profetes, pescadors, com avui ho fa cridant homes i dones de tot estrat social, però especialment aquells més senzills, perquè són els senzills, els cristians d’espardenya podríem dir, els que arriben a tothom amb una fe neta, simple, transparent, coherent. I Jesús crida i ens crida amb tota llibertat. És per això que en la llista dels Dotze hi caben tota mena de personatges: pescadors, cobradors d’impostos, zelotes (els terroristes de l’època) i un traïdor (ja ens ho avança l’Evangelista). Sí, un traïdor, algú que haurà conviscut amb Jesús en les mateixes situacions i condicions que els altres companys de grup, però que al final no haurà entès Jesús. I això també és un advertiment de l’Evangelista per a nosaltres avui: entenc Jesús o crec que l’entenc? Perquè a mi també, si em distrec, em pot passar com a Judes: conèixer tots els llibres d’espiritualitat del món, haver-me llegit la Bíblia sencera un munt de vegades, no faltar a missa cap Diumenge, però no conèixer Jesús més que com qui coneix un personatge de la Història. Jesús en el cap, però lluny del cor. Perquè tenir-lo al cap, em fa savi; però tenir-lo al cor em molesta, em demana compromís. I encara: els Dotze només seran alguna cosa de profit, si em permeteu dir-ho així, en la mesura que són deixebles, que tenen clar que els mestres, els savis i els entesos no són ells, sinó Jesús i que el que viuen i són està totalment vinculat a Jesús, el que Ell va viure i ensenyar. En paraules de sant Pau: Ja no sóc jo, és Crist que viu en mi. Viure amb Crist, en Crist, per Crist, per a Crist i de Crist per treure els esperits malignes (l’odi, la venjança, la violència...), per guarir tota malaltia, per anunciar que el Regne de Déu és, definitivament, ben a prop. 

Anar contracorrent (Diumenge 14)

Fa pocs dies llegíem la notícia que els peixos podran remuntar el Ter més enllà de Camprodon gràcies a unes escales. 86 anys després, impossibilitats per una central hidroelèctrica, els peixos, sobretot les truites, tornaran a pujar riu amunt a posar els ous.

Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de  catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.

Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.

L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.

Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.

La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.