dimarts, 4 d’agost de 2015

PREGAR I ESTIMAR

Dimarts, 4 d’agost de 2015
Sant Joan Maria Vianney
Nm 12, 1-3/Sl 50/Mt 14, 22-36

Avui que celebrem la memòria de Sant Joan Maria Vianney la Litúrgia de les Hores, en la lectura pròpia per al Ofici de Lectura, ens regala la porció d’una catequesi del sant sobre la pregària: Penseu-ho, fillets meus, comença dient, el tresor de l’home cristià no és aquí a la terra, sinó que és en el cel. Per tant el nostre pensament ha d’adreçar-se cap al lloc on hi ha el nostre tresor. És aquest un deure i una feina bonica de l’home: pregar i estimar. Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu... I la resta del discurs va desenvolupant el que per al nostre sant representa la pregària, la seva mateixa experiència de pregària i d’estimació.

Avui també la litúrgia podríem interpretar-la com una catequesi sobre la pregària, sobre aquesta densa unitat entre pregar i estimar que ens proposa sant Joan Maria Vianney. I allò que primer ens mostren les lectures d’avui sobre la pregària és que aquesta no cal que sigui un bell discurs, saturat de paraules altisonants i ben estructurat, cal només que sigui quelcom que surt del fons del cor, un cor que cerca.

No, Senyor no! Cureu-la, si us plau! És la curta però clara pregària d’intercessió de Moisès per la seva germana Maria. És la pregària que demostra allò que ja ens havia dit el narrador d’aquesta primera lectura un xic abans: Moisès era l’home més senzill que mai s’hagi vist a la terra. És la pregària d’aquell que davant la crítica corrosiva dels germans (la que fa més mal i de la que nosaltres mateixos a l’interior de l’Església no n’estem pas lliures) intercedeix, prega i, tot pregant, estima. Tant de bo que aprenguéssim de Moisès a ser veritables intercessors que cerquen el bé de l’altre i que, malgrat les diferències o les crítiques, poden encara elevar una pregària a favor de l’acusador, del crític, fins de l’enemic.

L’escena de l’Evangeli mateixa està avui saturada també de pregària. Ho està en el mateix Jesús qui, després de la multiplicació dels pans i els peixos, encara es pren temps per acomiadar la gent i, tot seguit, puja a la muntanya i prega fins avançada la nit. Em puc imaginar el Mestre presentant pel seu nom cadascuna de les persones que havia trobat durant la jornada, que d’una en una Ell mateix havia acomiadat, presentant-les al Pare. Però si la pregària és unió amb Déu i aquesta unió es basa també en aquest diàleg tu a tu entre la criatura i el seu Senyor, això és el que trobem també entre Jesús i Pere enmig de la tempesta. Des del No tingueu por, que sóc jo que, amb aquestes paraules o unes de semblants, sovint Jesús es presenta també enmig nostre per portar-nos un xic de pau al nostre cor atribolat; passant pel Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua, que també amb altres paraules sovint nosaltres hem intentant de demanar a Déu una resposta, la que sigui, però ja, ara i aquí, i que revela el dubte; a la pregària curta i plena d’angoixa que és ràpidament escoltada i atesa: Senyor, salveu-me! Com la d’aquells que, arribats a l’altra riba, pregaven que els deixés tocar tan sols la borla del seu mantell i els que ho feien eren guarits.


Revisem amb sant Joan Maria Vianney i amb la Paraula que avui hem sentit proclamar la nostra vida de pregària: és una pregària tancada i que gira només al voltant de les meves necessitats (ni que siguin justificades) o és una pregària que em porta a estimar?