dimarts, 18 d’agost de 2015

EXISTEIX EL PROGRÉS?


Existeix el progrés? Realment està avançant la humanitat? No ho sé. Certament que és clar que tècnicament es progressa, però, sense negar noves sensibilitats morals..., humanament es pot dir que es va endavant?
Aquesta setmana s’ha recordat el 70è aniversari de l’esclat de les bombes atòmiques que foren llençades pels Estats Units sobre dues ciutats japoneses. I amb això es diu que es va acabar una de les grans tragèdies del segle XX: La Segona Guerra Mundial. Guerra començada per una de les nacions no sols amb més científics sinó amb més cultura d’aquell moment. La ciència, la tècnica, la cultura no asseguren la humanització sinó que poden caure, i de fet han caigut, en mans de destructors.
La fe no ens diu que el món progressa contínuament fins arribar a la plenitud. El que ens diu la fe és que Crist ha vençut, ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat realment i així ha donat esperança, plenitud i sentit a cada moment de la vida i del món i de la història per terrible que sigui podem anticipar-ne la plenitud. Passi el que passi en el món desemboca en Ell.
El creient sap que pot anticipar aquest triomf en qualsevol moment per dur i inhumà que sigui. Ahir es va recordar la mort del franciscà sant Maximilià Maria Kolbe. Aquest franciscà polonès que va estar al Japó de missioner i que fou empresonat a Polònia per oposar-se al règim nazi. Fa 74 anys, el 14 d’agost, que morí de gana i de set a la presó amb d’altres com a represàlia per la fuga d’un altre pres. Com sabeu, la decisió dels qui havien de morir es féu a sorts, a ell no li tocava, però es va canviar per un altre que era pare de família. Aquest gest sí que marca el camí i el sentit i no pas la tècnica i la ciència. Més encara, fa realment present el fi del món. Anticipa realment la plenitud final. Això és fer present el Regne de Crist, no hi ha res que pugui oposar-se a què Jesús ressuscitat regni en persones així. Això és anticipar la victòria final. És com diu l’Apocalipsi: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa”. La lògica del poder i de la por són trencades per la força del Senyor ressuscitat. Maria en el Magnificat canta: “El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.
El primer company de sant Francesc fou fra Bernat de Quintavalle, era 6 anys més gran que ell. Quan es va convertir, doncs, tenia 33 anys, feia dos anys que Francesc vivia la seva nova vida mal vist per quasi tothom. Bernat era ric, molt ric, era doctorat amb Dret Canònic i Civil per la Universitat de Bolonya, era un personatge amb poder i autoritat a la ciutat.
Així, també Bernat, ell que era dels rics, se’n tornà sense res. Això sí, voluntàriament, quan va veure l’exemple de Francesc i va escoltar Jesús que li deia, com al jove ric: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ho donà tot, i aquí sí que els pobres es van “omplir de béns”.
Ell, que era poderós, fou derrocat; això sí, voluntàriament. Ell, que era doctor en Dret, des d’aquell moment deixà de jutjar. Les fonts primitives subratllen especialment que no volia jutjar ningú com diu Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”; “No vulguis treure la brossa de l’ull del teu germà, si no treus la biga del teu”.
I fra Bernat no ho féu mogut per la por, ni per imposició de ningú, sinó lliurement. Això sí, els textos antics ens diuen una i una altra vegada que fra Bernat “fou pres per una altíssima contemplació” que deixava admirat al mateix sant Francesc qui li tenia un gran respecte, sobretot quan el trobava immergit en la pregària. Vivia anticipadament la joia de la resurrecció.
Amb Crist ha començat una nova creació i l’experimenten els qui es confien. Una nova creació no basada en el tenir: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa” diu l’Apocalipsi. Ara, aquí.
Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà”. Ella és la més gran anticipació d’aquest fi del món. Ella participa plenament de la resurrecció del Crist.
I aquesta nova creació desafia qualsevol poder, perquè el Ressuscitat ja regna i el seu Esperit venç amb la força de Déu i amb una lògica que no és la dels senyors d’aquest món. L’Eucaristia n’és l’erupció permanent i nosaltres estem cridats a fer-la present.