dilluns, 3 d’agost de 2015

QUÈ ÉS AIXÒ?


 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 
I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.
Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.
Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.
Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.
El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.