dijous, 30 de juliol de 2015

EL PODER

L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.
Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.
De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.
Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.
L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.
Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.