JESÚS EN EL CAP, PERÒ LLUNY DEL COR

Dimecres, 8 de juliol de 2015

Gn 41, 55-57;42, 5-7a.17-24a/Sl 32/Mt 10, 1-7

Una de les coses més avorrides que hom pot trobar quan llegeix la Bíblia són les llistes. Ja siguin les genealogies (que miren de situar el lector o l’oient en l’origen d’algun personatge famós) o les llistes de ciutats (siguin les conquerides abans d’entrar a la terra promesa o les repartides entre les dotze tribus), per només citar els dos exemples més abundants. Sempre hi ha la temptació quan hom arriba aquí de donar un salt i passar a un altre punt de lectura.

Què fer, però, quan hom arriba a l’Església, com avui, i es troba que no pot escapar davant de l’Evangeli que acabem de proclamar? Vull dir, què fem amb un text que sembla un senzill recordar-nos la llista dels Dotze (per si encara no la coneixíem prou) o la feina que aquests tenien encarregada de part de Jesús? No tenim escapatòria, no podem passar de llarg d’aquest breu text, perquè ens aniríem a casa sense Evangeli! I, en canvi, justament té el seu sentit que la litúrgia ens el proposi per a la nostra meditació.

Jesús cridà els seu dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia, comença dient-nos el text. No n’escull deu ni vint, n’escull dotze. I ja intuïm que el número dotze té alguna cosa a veure amb les Dotze Tribus d’Israel. Déu torna a cridar el seu poble (sempre és Ell que crida, que ens crida una i una altra vegada), no l’abandona, i ho fa com ho ha fet sempre: no servint-se de models llampants (ni de la moda, ni de la política, ni de l’esport, d’aquests que surten a les fotos...), sinó de models senzills del poble: profetes, pescadors, com avui ho fa cridant homes i dones de tot estrat social, però especialment aquells més senzills, perquè són els senzills, els cristians d’espardenya podríem dir, els que arriben a tothom amb una fe neta, simple, transparent, coherent. I Jesús crida i ens crida amb tota llibertat. És per això que en la llista dels Dotze hi caben tota mena de personatges: pescadors, cobradors d’impostos, zelotes (els terroristes de l’època) i un traïdor (ja ens ho avança l’Evangelista). Sí, un traïdor, algú que haurà conviscut amb Jesús en les mateixes situacions i condicions que els altres companys de grup, però que al final no haurà entès Jesús. I això també és un advertiment de l’Evangelista per a nosaltres avui: entenc Jesús o crec que l’entenc? Perquè a mi també, si em distrec, em pot passar com a Judes: conèixer tots els llibres d’espiritualitat del món, haver-me llegit la Bíblia sencera un munt de vegades, no faltar a missa cap Diumenge, però no conèixer Jesús més que com qui coneix un personatge de la Història. Jesús en el cap, però lluny del cor. Perquè tenir-lo al cap, em fa savi; però tenir-lo al cor em molesta, em demana compromís. I encara: els Dotze només seran alguna cosa de profit, si em permeteu dir-ho així, en la mesura que són deixebles, que tenen clar que els mestres, els savis i els entesos no són ells, sinó Jesús i que el que viuen i són està totalment vinculat a Jesús, el que Ell va viure i ensenyar. En paraules de sant Pau: Ja no sóc jo, és Crist que viu en mi. Viure amb Crist, en Crist, per Crist, per a Crist i de Crist per treure els esperits malignes (l’odi, la venjança, la violència...), per guarir tota malaltia, per anunciar que el Regne de Déu és, definitivament, ben a prop.