diumenge, 5 de juliol de 2015

Anar contracorrent (Diumenge 14)

Fa pocs dies llegíem la notícia que els peixos podran remuntar el Ter més enllà de Camprodon gràcies a unes escales. 86 anys després, impossibilitats per una central hidroelèctrica, els peixos, sobretot les truites, tornaran a pujar riu amunt a posar els ous.

Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de  catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.

Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.

L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.

Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.

La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.