dilluns, 29 de juny de 2015

Miracles i miracles (Diumenge 13)

En les banderoles d’anuncis que pengen verticalment dels fanals dels carrers, aquest matí llegíem en unes d’elles el lema “Imparables” i en lletra petita: “No pararem fins que la vencerem”. Es tracta d’una campanya per combatre la leucèmia infantil que mostra l’esforç públic i privat per combatre malalties greus que, de vegades, aconsegueixen resultats extraordinaris en els pacients que les pateixen.

Però més extraordinàries són les dues guaricions que hem escoltat en l’evangeli. Es tracta de dos miracles: la guarició d’una dona amb pèrdues de sang i la resurrecció d’una nena.

La nostra mentalitat contemporània esguarda amb recel els miracles de Jesús qualificant-los sovint de simbòlics. Sí que podem entendre com a simbòlics o, millor dit, al·legòrics els miracles relacionats amb les forces de la natura i els aliments: la multiplicació dels pans i dels peixos, convertir l’aigua en vi, caminar sobre les aigües, calmar la tempesta.

Però les guaricions de malalts i les resurreccions són un tema a part i que podem argumentar de manera minimalista dient: Si la ciència mèdica avui dia fa guaricions extraordinàries, perquè no Jesús, que és el fill de Déu?

Jesús com a fill de Déu i la fe en ell, és el tema fonamental dels relats de miracle com el d’avui, que mostren la fe dels personatges en la seva capacitat guaridora i el seu poder sobre la malaltia i sobre la mort.

Si llegim els Fets dels Apòstols constatarem que els deixebles de Jesús, en concret Pere i Pau, guareixen en nom de Jesús. També les cartes del Nou Testament mencionen els qui de la comunitat tenen el poder de guarir.

La tradició de l’Església catòlica assenyala la realització d’un miracle com a prova de santedat.

Davant l’escepticisme que provoquen els miracles de Jesús, fins i tot en creients, siguem humils i deixem a Déu Pare ser Déu, a Jesucrist ser Jesucrist, i a l’Esperit Sant fer d’Esperit Sant, capaços d’obrar prodigis encara avui, i capgirar el que sembla impossible de capgirar, com les malalties i la mort.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola,
Jo sóc cristià, i crec amb els miracles. No sóc teòleg, i no sé quins són metafòrics i quins no. Però crec que hi ha gent que intenta "encabir" a Déu en les nostres quatre dimensions espacio - temporals. I em sembla que és absurd. Un Déu totpoderós ha de poder fer miracles de qualsevol mena per molt estranys que siguen. Si no, no seria Déu, crec. No entenc les visions que intenten "naturalitzar" la religió. No els hi veig sentit. Si lo trascendent no trascendeix el nostre món i la nostra limitada visió, no té sentit. No hauriem de "posar límits" a Déu.
J. Estellé