dimecres, 24 de juny de 2015

UN SILENCI QUE FA COMPANYIA


Mossèn Ballarín, capellà i escriptor, que va ser molts anys al santuari de Santa Maria de Queralt, ara ja passa dels 90, i malgrat la seva edat, encara escriu. Fa poc li han fet una entrevista. Jo no l’he sentida, però pel que m’han dit, l’entrevistador no era especialment profund. Amb tot, en un moment de l’entrevista, li va fer aquesta pregunta: “ Vostè com definiria Déu?” Mn. Ballarín va respondre dient que Déu és un silenci que fa companyia. Crec que és una bella descripció. Immergits en tant de soroll, amb tantes afirmacions tan incoherents com contundents que ens aboquen a la soledat, que creen distància, hi ha un silenci que fa companyia. Hi ha una Companyia silenciosa. Silenci d’ Algú.
Fa anys que Mn. Ballarín va escriure un llibre que per a mi va ser una mica inquietant. Potser perquè en aquell moment m’hi sentia identificat. Parlo de “Mossèn Tronxo”. En un moment determinat, el llibre parla de Déu com d’una pedra clavada al pit del sacerdot. Una pedra pesada i dura. Impossible de negar-la, però callada i freda. A voltes així jo he sentit Déu. Però, també, Déu és un silenci que fa companyia. I així és com el viu, ara, Mn. Ballarín i així connecta amb un dels seus primers escrits: Francesco, en què recrea la figura de Sant Francesc. Recolzat en les biografies antigues, ens parla com a Francesco li agradava d’estar-se en les esglésies pobres i abandonades on experimentava aquesta companyia silenciosa. Aquest silenci que fa companyia. Silenci d’Algú.
És així que són les esglésies: no són simples locals on s’hi fan activitats, sinó espais habitats. Abans que hi arribis, Ell hi és. Tot ho envolta aquella presència marcada per una llumeta que t’invita a callar, a parlar baix, a parar-te, a reposar. Hi ha coses que només es veuen si les creus, no perquè depenguin de tu. Elles hi són abans, de sempre. Només les veus, però, si calles. Si confies. Hem perdut molt aquesta capacitat de fer silenci. Fins en les esglésies. Hem suplert el sagrari per la TV i l’ordinador. El rector d’Ars deia que passava hores i més hores davant el Santíssim. Deia: “Ell em mira i jo el miro”. “Dues són les coses”, deia, “que l’home ha de fer sobre la terra: Pregar i estimar”. De fet, són la mateixa cosa.
Jesús, el dijous sant, va donar sentit a aquest silenci. El silenci que cobreix el divendres sant i dissabte sant està cobert per les paraules del sant Sopar quan Jesús diu “Per a vosaltres” i que està ple de la llum de Pasqua: “Jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Per això el nostre dissabte sant continuat en què vivim és ple.
Quan hom es deixa envair pel silenci que fa companyia, per la companyia silenciosa, aprèn a escoltar. No té pressa a parlar. Calla. Acull. Escolta. Quan hom es deixa envair per aquest silenci que fa companyia, no utilitza els altres, perquè una Presència el salva de la freda solitud. Ell esdevé com una petita església habitada, silenciosa, acollidora.