dimecres, 22 de juliol de 2015

CADASCÚ A CASA SEVA?


Hi ha una frase feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant encara més el problema que hi havia.
Tot i reconeixent això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau: “Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a l’encontre i congregar-los.
Cal veure com actua Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre, per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que predicaven.
També en companyia de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel: no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les ferides, la mort .
El creient és com el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació. Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia? Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants. Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.
El deixeble de Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de Jesús.