diumenge, 25 de gener de 2015

RETROBAR EL NORD

Diumenge III, 25 de gener de 2015
Jo 3, 1-5.10/Sl 24/1 Co 7, 29-31/
Mc 1, 14-20

El comú denominador de les lectures d’avui és la paraula “conversió” en la forma d’una acció (“es convertiren”) com a reacció dels ninivites davant la predicació, si li podem dir així, del profeta Jonàs; i en forma d’un imperatiu (“convertiu-vos”) en l’Evangeli de Marc posat en llavis de Jesús. Però, què vol dir “convertir-se”?

Les llengües bíbliques, l’hebreu i el grec, són molt riques en matisos per parlar de la conversió. La paraula hebrea que s’empra per “conversió” (teshuvah) vol dir, segons context, “resposta”, però també “gir”, “canvi de sentit”. Aquests significats són molt suggerents per poder entendre què hi ha implicat en tota conversió real. Perquè, efectivament, tota veritable conversió és, primer de tot, una resposta. A qui? A Jesús! Ho veiem expressat d’una manera molt austera en l’Evangeli d’avui: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. I tot seguit comenta l’Evangelista: Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. En aquesta reacció dels primers deixebles es donen els dos sentits de la paraula hebrea “conversió”: hi ha una resposta i un canvi de sentit, que no és tornar enrere, sinó que és com entrar en un altre nivell de joc. Els nous deixebles no canvien de feina (seran pescadors), però canvia l’objectiu: ho seran d’homes, ja no de peixos. A no ser que la nostra vida sigui una completa ruïna (i tot i així Déu fa miracles encara avui en dia), la conversió no és necessàriament un gir de 180º, però sí un canvi de direcció, de camí, un retrobar el Nord, un tornar-se vers Déu. Aquest canvi en la vida que anomenem conversió, els Evangelis ho dibuixen amb la idea del seguiment: conversió és seguir el Crist. I això vol dir que Ell va davant, marcant-nos el camí, obrint-nos estrada i que el camí que encetem mai no ho fem sols.

El grec, l’altra llengua bíblica, ens dóna un altre matís. En grec es fa servir la paraula metànoia. I està molt ben emprada. La conversió no és una metamorfosi, és a dir, no ens convertim en quelcom diferent del que som. Per exemple, no esdevenim súper-herois en convertir-nos. Jo seguiré sent jo amb les meves limitacions. Potser fins i tot la conversió em farà més conscient de les meves limitacions, però no serà per enfonsar-me, sinó justament per ser més lliure en les meves accions, amb la meva vida, perquè no hauré d’amagar-me ni aparentar. Podríem dir allò del Jo sóc jo, com deia Ortega y Gasset, i la meva circumstància... però ara aquesta ja no serà un límit, una càrrega, la podré acollir tal i com és i viure plenament, doncs tot és redimit per Jesús: el meu passat, el meu present i el meu futur. La conversió és metànoia, que vol dir “canvi de mentalitat”, perquè adquirim la mentalitat de Crist i això farà, per força, que canviï la nostra mirada al món que ens envolta, canviaran els nostres gustos, canviaran les nostres prioritats... sempre a mida que ens deixem interpel·lar per aquest Jesús que seguirà dient-nos: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.


En aquesta Eucaristia preguem al Senyor que mai no deixi d’interpel·lar-nos, de cridar-nos a treballar, que no siguem com Jonàs, qui per part de Déu predicava la destrucció de Nínive i resulta que tots es van convertir... menys ell, que seguia encaparrat en la seva idea d’un Déu justicier i no li entrava la idea d’un Déu misericordiós. I avui que finalitza la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians preguem també que tinguem un cor sensible a acceptar la diversitat i convertir-nos sincerament a Déu per portar plegats al món un missatge d’esperança, de diàleg i de seny.