CULTIVANT EL REPÒS

Divendres, 16 de gener de 2015

Sants Berard i companys, màrtirs del I Orde

He 4, 1-5.11/Sl 77/Mc 2, 1-12

Fem decididament el que calgui per entrar en aquell lloc de repòs; que ningú no sigui indòcil a Déu com ells van ser-ho en el desert (He 4, 11). Aquest és el consell que l’autor de la carta als Hebreus ens fa avui. Ens arriben aquestes paraules que ens parlen de descans, de repòs... justament quan molts acabem de passar unes “mini vacances” de Nadal. I, sovint, com quan finalitzem les vacances d’estiu, sensiblement més llargues, comprovant que acabem les vacances potser més cansats que quan les vam començar.

L’autor d’Hebreus complica més les coses en parlar del descans a què som cridats. Perquè en fer-ho ho compara amb el text del Gènesi en què parla de la creació en sis dies, recordant que Déu mateix descansà el dia setè de tota l’obra que havia fet. Dic que ho complica perquè... ¿què vol dir que Déu “va reposar”? I més si recordem aquelles paraules de Jesús que digué en resposta de l’acusació que li feien de guarir en dissabte: El meu Pare fins ara treballa, i jo també treballo (Lc 5, 17). En què quedem, reposa o treballa, aquest Déu nostre? Només ens sembla tenir clara una cosa: per als humans hi ha descans que ens consten moltes forces de mantenir i que acaben per deixar-nos esgotats; en canvi tenim un Déu que reposa, però que mai no resta aturat i que, a més, ens convida a compartir aquest seu repòs.

Dos autors, un jueu i una cristiana, em sembla que il·lustren força bé, d’una banda, la necessitat del repòs i, de l’altra, la seva qualitat. El primer és Abraham Heschel que diu: El món és l’amo de les nostres mans, però el nostre cor pertany a un Altre. Per això, segueix dient: Durant sis dies de la setmana lluitem contra el món, arrencant les seves riqueses de la terra; el dissabte cuidem la llavor d’eternitat plantada en l’ànima. Es tracta justament d’això: ¿sabem cuidar la llavor d’eternitat plantada a la nostra ànima o no? ¿Sabem cultivar aquesta amistat amb Déu diàriament, però, sobretot, el Diumenge, el Dia del Senyor (donat que nosaltres som cristians i és el Diumenge el nostre “dia de repòs”)? En tenim necessitat, perquè ens hi va la salut i la vida.

El segon autor, és autora, una santa, santa Teresa Beneta de la Creu o Edith Stein, si l’anomenem  amb el seu nom jueu de naixença. Ella ens diu: Hi ha un estat de descans en Déu, de total suspensió de tota activitat de l’esperit, en el qual no es poden concebre plans, ni prendre decisions, ni tan sols portar res a terme, sinó que, fent del futur assumpte de la voluntat divina, s’abandona un enterament al seu destí. El descans en Déu és una cosa completament nova i irreductible. Abans era el silenci de la mort. Ara és un sentiment d’íntima seguretat, d’alliberament de tot el que l’acció comporta de dolorós, d’obligació i de responsabilitat. Quan m’abandono a aquest sentiment m’envaeix una vida nova que, a poc a poc, comença a omplir-me i, sense cap pressió per part de la meva voluntat, a impulsar-me cap a noves realitzacions. El repòs a què som cridats no és el nirvana d’algunes religions orientals; ni és el quietisme fruit d’abandonar-nos al fat; ni el deixar-nos portar irresponsablement pel dia a dia; és més aviat aquella confiança que il·lustra el salmista (130, 2) quan diu: Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons. Aquesta confiança és capaç de donar-nos pau i serenor enmig de les tempestes de la vida i no ens fa inactius sinó, com diu Santa Teresa Beneta de la Creu, entrem en un dinamisme que ens impulsa cap a noves realitzacions... és l’Esperit Sant que obra en nosaltres i ens fa participar de la vida de Déu, el Pare del cel que encara treballa... per la teva pau i per la meva, perquè tu i jo entrem plegats al seu repòs.