diumenge, 4 de gener de 2015

ALGÚ HA PRES LA NOSTRA CARN

Diumenge II de Nadal, 4 de gener de 2015

Sir 24, 1-2.8-12/Sl 147/Ef 1, 3-6.15-18/Jn 1, 1-18

Quan, a principis del cristianisme, es van traduir els escrits del Nou Testament, redactats en grec, al llatí, penso que van tenir un problema en trobar-se amb la paraula logos del principi de l’Evangeli de Joan, que avui hem sentit proclamar. Tota llengua té el seu geni. Hi ha expressions que no es poden traduir literalment d’una llengua a l’altre, perquè perdrien el seu sentit, com si ara nosaltres traduíssim literalment el nostre això és per llogar-hi cadires al castellà tot dient esto es para alquilar sillas. Ja es veu que no funciona. Altra cosa és també la riquesa en significats que una sola paraula pot tenir en una llengua i la complicació que suposa traduir-la a un altra. Així passà que el nostre logos grec, en haver de decidir en llatí entre ratio o verbum (“raó” o “paraula”) va acabar sent Verbum i d’aquí que les nostres traduccions diguin Al principi existia el que és la Paraula.

Per què us dic tot això? Perquè quan hom llegeix aquest Evangeli es demana quin tipus de “paraula” és Jesús. Però l’original grec empra “paraula” en el mateix sentit que nosaltres fem servir el mot en frases com ara És un poeta de paraula captivadora. Quan diem això “paraula” té el sentit de discurs, de manera de dir i essent el discurs d’algú implica el que viu, el que sent, el que el motiva, el seu projecte de vida. I crec que hauríem de recuperar aquest sentit, o al menys no oblidar-lo, perquè és en el sentit de discurs, de raonament que l’evangelista l’ha escollida per començar el seu Evangeli i referir-se a Jesús, el Crist.

El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. Aquestes paraules són acollides com un ressò en el nostre Evangeli d’avui quan l’evangelista ens diu: El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. El qui és la Paraula no és un mot isolat pronunciat un cop per sempre més per caure en l’oblit i perdre’s en la nit dels temps; el qui és la Paraula és Algú que ha pres la nostra carn amb tot el que significa. A més no sols ha plantat la seva tenda entre nosaltres, sinó que, en certa mesura, aquesta tenda mai no ha estat remoguda, segueix enmig nostre, segueix essent el Déu-amb-nosaltres per acompanyar-nos en tota situació. De fet, i perdoneu que avui em doni per l’àrea lingüística, el mot “tabernacle” també és suggerent. Perquè no és una tenda qualsevol, no és una típica vivenda per fer possible la vida al desert, és la Tenda del Trobament, una referència a aquella tenda on hi havia l’arca de l’Aliança i, per tant, la mateixa presència de Déu, el lloc de trobada, de pregària, amb Déu. Jesús s’ha fet per a nosaltres aquesta tenda on l’accés a Déu és possible, sense llargs desplaçaments, sense recargolats actes de purificació. És Paraula de Déu que ens acompanya i que, per l’acció de l’Esperit Sant, és constantment en diàleg amb nosaltres. Jesús és, doncs, el discurs sobre Déu (ningú ens ha parlat del Pare amb obres i amb poder com ho ha fet Ell) i el pont de diàleg entre Déu i tu, entre Déu i jo SEMPRE OBERT, SEMPRE DISPONIBLE.


Aquests dies les lectures es van alternant, es van repetint, com un ressò, com si volguessin mostrar les diferent facetes d’un diamant, per poder fer ben nostra la benedicció que hem escoltat de Pau: Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... que ens ha beneït... que ens ha elegit... que per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. A aquest Senyor li donem tota lloança, honor, glòria i poder, pels segles dels segles. Amén.