dimecres, 7 de gener de 2015

QUÈ LI DAREM AN EL NOI DE LA MARE?

Dimarts, 6 de gener de 2015
Epifania del Senyor
Is 60, 1-6/Sl 71/Ef 3, 2-3a.5-6/Mt 2, 1-12

Ho hem escoltat en paraules del propi Apòstol Pau, ens ha parlat d’un secret, però ens diu: El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Aquesta ja és una bona notícia: hi havia un secret, ara ha estat revelat, i sabem quin és. Però... ens ho acabem de creure? En un context, com el de fa força anys, de “cristiandat”, era molt fàcil caure amb un cert sentit de “poble elegit” que no massa evangèlic en sentir aquestes paraules. Era fàcil pensar: Tots els pobles que tenen com a herència el cristianisme formem un mateix cos, compartim la mateixa promesa, som especials i hem de preservar tot això. I defensar-ho a capa i espasa. Però, quan Pau diu això no hi ha una Unió Europea creada, hi ha un Imperi Romà que no tenia res a veure amb Jesús, molt lluny encara d’aquell Sacre Imperi Romà Germànic que englobava o volia unificar tots els pobles europeus sota la senyera de la fe cristiana... Pau revela el secret fins ara amagat de Déu que, en Jesús (qui és veritablement l’Evangeli), tots els pobles, sí, fins i tot l’Estat Islàmic, per molt Islàmic que sigui, en Jesucrist (i només en Ell), tenen part en la mateixa herència. Perquè en Jesucrist la salvació, el sentit profund de l’existència humana, ja no és ni herència ni patrimoni d’uns quants elegits, ni molt menys d’un poble en concret, sinó una possibilitat oberta i oferta a tothom.

Aquest secret de Pau és el que ens pinta en vius colors l’Evangeli d’avui. Són uns mags d’Orient, uns savis, probablement uns astrònoms perses, els qui arriben a Jerusalem cercant en un palau, com no podria ser d’una altra manera, un rei, un messies acabat de néixer... Però (gran decepció!!!), al palau i ha un rei, Herodes, i una cort, feta també dels seus religiosos satèl·lits (levites i sacerdots), que ni tan sols saben de la notícia d’aquest naixement, i això que és una ciutat a només 8 km de la capital. S’han fet realitat aquelles paraules del Mestre que només qui busca, troba. Herodes i els seus ja tenen tot el que creuen necessitar. No cerquen res. Pagats de si mateixos qualsevol novetat esdevé una amenaça. En canvi els savis que han vingut d’Orient, els pagans aliens a l’Aliança del Déu d’Israel, tot cercant, han trobat.

Som dels qui cerquen o dels pagats de nosaltres mateixos? És la pregunta que ens pot formular Mateu en el seu Evangeli avui. Els mags sortiran del palau d’Herodes sense el que cercaven, però l’estrella els mostrarà allò que tan anhelaven. El rei que busquen és un rei molt diferent del que acaben de tractar. Per rei i reina mare... un fuster i una senzilla dona de poble. Per patges reials, un bou i una mula que tot just arriben a escalfar amb el seu alè el Sant Nen acabat de néixer. Per tota cort uns pastors que, tot deixant al ras els ramats, s’apropen encuriosits per adorar Aquell que els àngels els han anunciat.


Quan els mags van veure això entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra. Diu una típica nadala catalana, la Del Noi de la Mare: Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo? Si ho pensem fredament, què li podem donar a Aquell que ho ha creat tot del no-res amb el poder de la Seva Paraula? Què li podem donar a Aquell que se’ns ha donat del tot a nosaltres? No és supèrbia pensar que tenim quelcom per donar-li que no sigui seu? I, en canvi, certament, hi ha quelcom que podem donar-li, el nostre “sí” incondicional, el “sí” de les nostres vides posades al seu servei. És quelcom que Ell no té, perquè respecta la nostra voluntat, la nostra llibertat, la teva i la meva, aquesta mai no l’agafarà per la força. Avui, com el mags portant els seus presents, renovem, d’alguna manera, les nostres promeses baptismals dient-li que sí, que el volem seguir. I, quan marxem d’aquí, no tornem pels antics camins, sinó estrenem amb Ell una nova via.