divendres, 30 de gener de 2015

ELS ESTIGMES QUE M'INTERPEL·LEN

Divendres, 30 de gener de 2015
He 10, 32-39/Sl 36/Mc 4, 26-34


Germans, recordeu els vostres primers temps... comença la lectura de la carta als Hebreus d’avui... Què bonic recordar, normalment, els primers temps: el primer dia d’escola, la nostra primera comunió, el primer dia de feina, el primer amor, el dia de la nostra conversió, quan vam dir sí a la nostra vocació (sigui quina sigui)... Sovint, quan les coses no van bé, poden venir a la nostra ment, d’una forma vívida, aquests records que ens transporten a moments clau de la nostra vida i recordar-los ens sol donar ànims per seguir endavant. Per això és sorprenent que en la nostra primera lectura el text continuï fent: ...recordeu els vostres primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats públicament, d’altres us vau fer solidaris dels qui sofrien tot això. Vau compartir les penes dels presos i, quan s’apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig, sabent que teniu altres béns millors, que duren per sempre. No sembla que aquest hauria de ser un bon exercici tornar a recordar tots aquests patiments... però és això el que demana a la seva comunitat l’autor de la carta als Hebreus. I un es demana: Com és això? No és masoquisme? Perquè el text segueix dient: Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia: us espera una gran recompensa. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès.


Penso, certament, que no és masoquisme. No ho dic per experiència. Perquè, si em comparo als germans i germanes de l’Irak, de Síria, de Nigèria... ¿puc dic que sofreixo per la meva fe? Però l’autor dels Hebreus té en ment el que ja va aparèixer en aquesta mateixa carta fa uns dies, quan ens introduïa Jesús com a gran sacerdot. Què deia de Jesús? Déu que ho va crear tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments (He 2, 5-12). Aquestes paraules són avui el consol i els sosteniment dels nostres germans perseguits i torturats tant a l’Orient Mitjà com a l’Àfrica: que el mateix Senyor Jesús, Senyor nostre i d’ells, ha participat com ells mateixos del sofriment i la mort. Necessitem que en la nostra societat benestant se’ns segueixi recordant que no hi ha vida sense la creu. Que, com diu Jesús en l’Evangeli avui, no és possible veure fruit si la llavor no és sembrada, si el gra de mostassa no és colgat sota terra. Sant Ambròs de Milà té un text bonic sobre aquesta paràbola i ens recorda: Sabeu que Crist és una llavor i que és Ell qui és sembrat? “Mentre el gra de blat no caigui a terra i mori, roman infecund; però si mor, dóna molt de fruit”. És Crist mateix el qui ho diu. Doncs és a la vegada gra de blat, perquè Ell “enforteix el cor de l’home”, i llavor de mostassa, perquè reanima el cor de l’home. Contemplar la creu, contemplar els sofriments de Crist és mirar d’entendre què significa estimar desinteressadament aquesta humanitat. És saber que sembrarem pau, però serem presos com irenistes o per conformistes; que parlarem d’amor que es gasta i pateix per l’estimat, però pensaran que fem proselitisme o que cerquem algun fosc guany... Ens cal recordar el primer amor, el de Déu per nosaltres, és un amor que transfigura, ple de vida, però porta els estigmes de la creu. I aquests em demanen que respongui: Què tan valuosa és realment per a mi la fe que professo? Què tan valuós és realment per a mi el Regne que predico?