Divendres, 30 de
gener de 2015
He 10, 32-39/Sl
36/Mc 4, 26-34
Germans, recordeu els vostres
primers temps... comença
la lectura de la carta als Hebreus d’avui... Què bonic recordar, normalment,
els primers temps: el primer dia d’escola, la nostra primera comunió, el primer
dia de feina, el primer amor, el dia de la nostra conversió, quan vam dir sí a
la nostra vocació (sigui quina sigui)... Sovint, quan les coses no van bé,
poden venir a la nostra ment, d’una forma vívida, aquests records que ens transporten
a moments clau de la nostra vida i recordar-los ens sol donar ànims per seguir
endavant. Per això és sorprenent que en la nostra primera lectura el text
continuï fent: ...recordeu els vostres
primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes
lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats públicament, d’altres
us vau fer solidaris dels qui sofrien tot això. Vau compartir les penes dels
presos i, quan s’apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig, sabent que teniu
altres béns millors, que duren per sempre. No sembla que aquest hauria de
ser un bon exercici tornar a recordar tots aquests patiments... però és això el
que demana a la seva comunitat l’autor de la carta als Hebreus. I un es demana:
Com és això? No és masoquisme? Perquè
el text segueix dient: Ara, doncs, no
perdeu aquesta valentia: us espera una gran recompensa. Només sofrint amb
constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès.
Penso, certament, que no és masoquisme. No ho dic per experiència.
Perquè, si em comparo als germans i germanes de l’Irak, de Síria, de Nigèria...
¿puc dic que sofreixo per la meva fe?
Però l’autor dels Hebreus té en ment el que ja va aparèixer en aquesta mateixa
carta fa uns dies, quan ens introduïa Jesús com a gran sacerdot. Què deia de
Jesús? Déu que ho va crear tot i ho ha
destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que
aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments (He
2, 5-12). Aquestes paraules són avui
el consol i els sosteniment dels nostres germans perseguits i torturats tant a
l’Orient Mitjà com a l’Àfrica: que el
mateix Senyor Jesús, Senyor nostre i d’ells, ha participat com ells mateixos
del sofriment i la mort. Necessitem que en la nostra societat benestant
se’ns segueixi recordant que no hi ha vida sense la creu. Que, com diu Jesús en
l’Evangeli avui, no és possible veure fruit si la llavor no és sembrada, si el
gra de mostassa no és colgat sota terra. Sant Ambròs de Milà té un text bonic sobre
aquesta paràbola i ens recorda: Sabeu que
Crist és una llavor i que és Ell qui és sembrat? “Mentre el gra de blat no
caigui a terra i mori, roman infecund; però si mor, dóna molt de fruit”. És
Crist mateix el qui ho diu. Doncs és a la vegada gra de blat, perquè Ell “enforteix
el cor de l’home”, i llavor de mostassa, perquè reanima el cor de l’home. Contemplar
la creu, contemplar els sofriments de Crist és mirar d’entendre què significa
estimar desinteressadament aquesta humanitat. És saber que sembrarem pau, però
serem presos com irenistes o per conformistes; que parlarem d’amor que es gasta
i pateix per l’estimat, però pensaran que fem proselitisme o que cerquem algun fosc
guany... Ens cal recordar el primer amor, el de Déu per nosaltres, és un amor
que transfigura, ple de vida, però porta els estigmes de la creu. I aquests em
demanen que respongui: Què tan valuosa és
realment per a mi la fe que professo? Què tan valuós és realment per a mi el
Regne que predico?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada