dimecres, 28 de gener de 2015

QUI ÉS FELIÇ?



S’ha fet una enquesta a nivell de tot el món. La finalitat d’aquesta enquesta és saber quins són els llocs on la gent se sent més feliç i on menys. L’enquesta s’ha fet en 65 països. Una dada que era de preveure és que els països més infeliços són Grècia i Irak. Però el que no era tant de preveure és que la zona del món on els seus habitants es manifesten més feliços és a l’Àfrica, on un 83% de la població diu que se sent feliç. En canvi, el lloc, l’àrea del món, on es viu amb la més gran sensació d’infelicitat és Europa. I això, encara que a l’Àfrica es viu en situacions molt conflictives i en moltes ocasions mancats de llibertats i d’expectatives econòmiques, però és a Europa on hi ha una més gran sensació d’infelicitat. Fet, aquest, que queda corroborat per l’augment constant d’antidepressius en els nostres països. Aquí, des de l’any 2000 al 2013, s’ha triplicat el consum d’aquests medicaments. I cada vegada és més evident que l’origen genètic es pot aplicar a pocs casos. La majoria de vegades l’origen de la depressió s’ha de posar en la frustració vital o relacional o d’expectatives no realitzades.

Però, si deixant estadístiques apart, us pregunto: i vosaltres, sou feliços? Jo, abans de respondre, potser per donar-me temps, primer consultaria el diccionari per veure què s’entén per ser feliç. El Diccionari de Llengua Catalana diu que la felicitat “és un estat d’ànim plenament satisfet”. Em costa respondre que jo tinc aquest estat d’ànim. Però el que sí puc dir amb tota veritat és que “quan” visc en Déu, quan em deixo portar per l’esperit de les benaurances, quan tot el que faig i sóc fa referència a Jesús, sóc feliç. En definitiva, quan deixo que la crida de la meva vocació ho envaeixi tot, llavors sóc feliç, plenament feliç. I entenent per felicitat no simplement “un estat d’ànim plenament satisfet”, sinó que és una experiència de desbordament, on la satisfacció queda superada per la plenitud que va més enllà de la meva capacitat d’acollir-la. Encara que això porta molts conflictes i em pot fer tirar enrere, però sempre és aquí. Encara que després pugui tornar a aigualir la meva vida i enfonsar-la en l’avorriment i la grisor, la porta sempre és aquí: “El Regne de Déu és a prop”. És el descobriment d’un tresor amagat pel qual val la pena de vendre-ho tot, deixar-ho tot. Aquesta és l’experiència dels deixebles: “Deixant-ho tot el seguiren”. La Bona Nova és aquesta: Jesús.

La paraula “felicitat” té la mateixa arrel indoeuropea de “fe” que les paraules “fertilitat, fetus, fecund”. La felicitat està emparentada amb la fertilitat. La felicitat es dóna no per a mi, sinó per crear vida, per fer créixer la vida. És tot el contrari que solitud o centrament en un mateix. És descendència, obertura als altres. Certament, Jesús crida cadascú pel nom, personalment, però l’insereix i el fa motor de fraternitat. De fet, Jesús crida els apòstols de dos en dos i els insereix en una nova família. La nova família que es construeix seguint Jesús. És un camí que Jesús fa desembocar a l’amor.
Hi ha un frare que es diu Josep Costa que ha creat ja fa temps un lloc d’acollida, Can Banús, per a malalts de sida a Badalona i encara continua estant al seu costat dia a dia. Aquest frare diu “on hi ha amor hi ha felicitat”. I té tota la raó. L’amor és la font de la felicitat. L’amor és la felicitat. Estimar és ser feliç.

Per això, Jesús es planta davant Pere, Andreu, Jaume i Joan, els treu del seu petit món i amb Ell en el dia a dia aprenen què vol dir estimar, amb Ell aprenen i viuen què vol dir sortir d’un mateix, què vol dir oblidar-se d’un mateix, acceptar el germà i l’enemic, donar la vida per ells... fins a la creu. Aprenen a viure en la família de Jesús i amb Jesús. I els fa pescadors d’homes per treure’ls d’on s’ofeguen, d’on no poden respirar, perquè respirin amb tota l’amplitud. Treure’ls d’aquest món que s’han fabricat tan estret, tan petit. Treure’ls del món de la solitud, de l’aïllament, de la buidor, del sense sentit.