dimarts, 27 de gener de 2015

ELS PARENTS DE JESÚS

Dimarts, 27 de gener de 2015
He 10, 1-10/Sl 39/Mc 3, 31-35

Hi ha situacions en la vida humana en què hi ha un abans i un després: per exemple, el naixement del primer fill en una família; o trobar la primera feina o el primer amor.  Com veieu no tenen perquè ser, necessàriament, experiències negatives si bé és cert que aquestes, les que en un primer moment podem viure com a negatives (com quedar-se a l’atur o perdre un ésser estimat...), ben acompanyades, poden obrir-nos a noves expectatives.

El que potser mai no havíem pensat és que en el pla de Déu i en la seva relació amb la humanitat també s’hagi donat, en certa mesura, un abans i un després: és el moment de l’Encarnació. La carta als Hebreus diria que sembla intuir i voler donar-nos a conèixer aquest abans i després de Déu i ho fa recordant als seus lectors el valor dels sacrificis en el culte jueu antic tot comparant-lo amb l’entrada de Jesús al nostre món. És el pas dels sacrificis al Sacrifici.

I aquest pas, emprant el llenguatge de l’autor de la carta, no és només temporal (abans es feia d’una manera i ara es fa d’una altra), sinó que és un pas qualitatiu. En parlar dels sacrificis antics diu: De fet, però, aquelles víctimes tornaven a recordar-los cada any que eren pecadors, ja que és impossible que la sang dels vedells i dels bocs faci desaparèixer els pecats. I quan un hi reflexiona és dur pensar que cada cop que se sacrificava un animal era un continu recordar que som pecadors. És el que sorprèn en el nostre text: ABANS les víctimes recordaven que SOM PECADORS. Però, sobre Jesús i el seu haver vingut a complir la voluntat del Pare, diu: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu. ARA la Víctima per excel·lència que és Jesús ens recorda no que som pecadors, SINO QUE SOM SALVATS. Digueu-me si no és això un pas de gegant qualitatiu. És el pas de viure com a vençuts a viure com a vencedors no per mèrits propis, com hem vist, sinó en virtut d’aquest Crist que ha vingut al nostre món sotmetent-se, acceptant, fent seva en tota situació la voluntat del Pare.

Que un visqui com a vencedor no vol dir ni molt menys que hagi assolit ja la perfecció, d’això tots en tenim experiència, però vol dir que la perspectiva que un té davant no és de tenebres, sinó de llum; no és d’enemistat sinó de reconciliació; no és d’abandó sinó de comunió. El text de l’Evangeli d’avui ens ajuda a veure que la perspectiva de Jesús també és, d’alguna manera, aquesta. No ha vingut a formar un grup tancat, sinó que tothom qui compleix la voluntat de Déu (que és la que Ell mateix ha vingut a complir) és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. La seva família s’amplia més enllà dels estrictes lligams de sang (la mare i els parents que s’estaven fora volent veure’l) a una família més gran on els lligams que agermanen són la comunió de voluntats a fer la voluntat del Pare.


Cada Eucaristia és, sovint ho sento així, com un reajustament a fer aquesta voluntat del Pare. És tornar a fixar els ulls en Jesús que ve a nosaltres, con diu sant Francesc, pobre i humil en la forma casolana de pa i vi. On recordem les seves paraules, la seva Passió, la seva Mort, la seva Resurrecció i la seva Ascensió al cel. On recordem tot el que ha fet per nosaltres tornant novament a nosaltres com a Mestre per seguir-lo. Que sapiguem renovar avui el desig de fer la seva voluntat per sentir-nos i ser efectivament els parents de Jesús.