diumenge, 14 de setembre de 2014

SIGNATS AMB LA SEVA CREU

Diumenge, 14 de setembre de 2014
Festa de l’Exaltació de la Santa Creu
Nm 21, 4b-9/Sl 77/Fl 2, 6-11/Jn 3, 13-17

A l’Imperi Romà (la creu) era considerada com la forma més ignominiosa d’execució. No és estrany, doncs, que als inicis de la predicació apostòlica, com relata sant Pau, molts es resistissin a creure en Jesucrist justament per la manera com havia mort (Prof. David Amado Fernández, ABAT OLIVA CEU).

Què ha passat, doncs? Com és que un instrument de tortura i, a més, pedra d’escàndol per a jueus i per a grecs en temps de sant Pau ha canviat tant de significat que ara ha esdevingut un objecte de veneració per als cristians?

El que ha passat és que en aquesta Creu hi ha mort Jesús. I això ho ha canviat tot. En cert sentit Jesús no va morir de forma diferent dels altres condemnats a la mateixa pena, com ho testimonien els Evangelis en parlar dels dos lladres ajusticiats a un costat i a l’altre de Jesús. Però la tradició cristiana ha meditat profundament sobre la mort de Jesús i el seu significat.

Avui la litúrgia ens proposa justament alguns d’aquests textos per a la nostra meditació. D’una banda, el text de la Carta als Filipencs on Pau recull un himne (i un himne, com un poema, és sempre el recull de la fe d’un poble feta sentiment). El text que hem escoltat és tot just l’himne, però ens manca l’exhortació que fa Pau als de Filips a què tinguin els mateixos sentiments de Jesús. Jesús s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. De manera que, per a sant Pau, la creu ja no és un mer instrument de tortura, sinó el lloc on Jesús expressa la seva obediència al Pare. Però, permeteu-me que faci aquesta reflexió: l’obediència de Jesús al Pare no és morir en creu. Quin pare vol veure la mort del seu fill i d’una manera sagnant com aquesta? Més aviat la fidelitat de Jesús al Pare, el seu parlar clar i català, és a dir, no callar sinó condemnar o fer evidents la hipocresia i l’ús banal del nom de Déu que feien alguns dels líders religiosos del seu temps; el seu posar per endavant no la norma d’una llei morta, sinó descobrir la nova llei de l’amor que supera tota norma, perquè l’amor sempre és donar-se més i més, sense reserves a l’Estimat, cosa que fa de Jesús el qui acull no els lletrats i poderosos, sinó els publicans, les prostitutes, els pecadors com tu i com jo. Totes aquestes coses són les que porten Jesús a la creu. Com avui senzillament ser cristià en alguns llocs del món significa la creu en forma de mort, de persecució, d’expropiació de béns.

L’altre text són les paraules de Jesús a Nicodem: Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. I això és important, perquè revela que Jesús assumeix la creu també com la mostra més forta d’amor per a TOT EL MÓN, no per a uns quants. Amb aquesta mort és com si Déu digués: NO VULL NINGÚ MÉS CLAVAT EN CREU, ja ha mort un, l’Innocent per antonomàsia. Qui viu a l’ombra d’aquesta Creu viurà per sempre més, i ja no cal que, per viure jo, un altre hagi de ser sacrificat; que per tenir més i aparentar hagi de fer-ho a expenses dels més febles. Tots podem viure sota l’Arbre de la Creu. Per això, ho hem de recordar també, la vida del cristià comença amb el senyal de la creu i aquesta l’acompanya durant tota la vida. És el senyal que el sacerdot, pares i padrins fan al front de l’infantó que és presentat al bateig, com a senyal de benvinguda a l’Església de Déu. És record també de què serà batejat per compartir la mort i la resurrecció de Jesús. És igualment el signe amb el que obrim qualsevol acte litúrgic, com ho hem fet en començar aquesta Eucaristia i, sobretot, com hem fet abans d’escoltar l’Evangeli, d’escoltar les paraules i fets de Jesús, el Senyor. És el signe prefigurat ja en la profecia d’Ezequiel: Passa pel mig de la ciutat, pel mig de Jerusalem, i marca amb una creu al front els homes que gemeguen i es dolen de totes les abominacions que es fan enmig d’ella (Ez 9, 4) i que sant Francesc adoptà per a signar els seus documents esdevenint la TAU franciscana, el signe dels qui estimen Déu i són estimats per Ell. I cada cop que fem sobre el nostre cos el senyal de la creu, d’alguna manera, aspergim la sang de Crist damunt del nostre cos com la sang que era passada per damunt dels dos muntants i de la llinda de les cases on els jueus menjaven la seva primera Pasqua, abans de ser alliberats del poder de Faraó (Ex 12, 7), per recordar-nos que som seus i que ningú no ens podrà separar de l’amor de Déu.


Si això és així, venerem amb devoció aquesta Creu on ha mort el Salvador del Món, recordem que som seus i visquem com Ell va viure: completament donats, en la mesura de les nostres possibilitats, a Déu i al proïsme.