dimarts, 16 de setembre de 2014

SER MEMBRES DEL CRIST

Dimarts, 16 de setembre de 2014
Sant Corneli, papa i sant Cebrià, bisbe, màrtirs
1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17

L’Evangeli de la vídua de Naín fa de mal llegir i, segons com, de mal meditar. Especialment per aquells que poden estar passant per una situació semblant a la de la protagonista: una dona vídua, a qui la vida se li ha endut el fill únic que, val a dir-ho, en aquells temps era la única seguretat de pervivència d’aquella pobra dona lluny com estava la societat d’aquells moments de la nostra situació de benestar en pensions i assegurances. La dona de l’Evangeli, morint el seu fill únic, queda sola i desemparada. Tota persona que perd un ésser estimat avui també, com sempre, sent un buit en el seu interior, que quelcom es trenca... i pot sentir com una ferida fonda que Déu no hagi intervingut com hem llegit que passà a Naín, que no hàgim tingut la mateixa sort, la mateixa coincidència del pas oportú de Jesús i de la seva mirada compassiva que fes ressuscitar l’ésser estimat perdut.

Però filant més prim, deixant-nos amarar pel text, podem descobrir que l’Evangelista vol parlar-nos, no de la vídua, sinó de Jesús, el veritable protagonista del relat. I parlant-nos de Jesús ens transmet esperança i una esperança ferma.

Destaca en el text el fet que ningú crida Jesús a actuar. No hi ha una petició, un prec, com podem trobar en altres llocs d’aquest mateix Evangeli. Es diria que Jesús actua altruistament. És la mirada de Jesús que tot ho canvia. L’Evangelista subratlla la immediatesa de l’acció: Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. Ara, quin atreviment dir “no ploris” quan la malaltia o un accident t’ha llevat aquell que més estimes. Quina altra cosa podrem fer, sinó plorar? Però Jesús no ha acabat la feina: El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Un gest que fa de Jesús aquell que es compromet a fons amb la humanitat. Un jueu sabia que tocar un fèretre, tocar un mort, era fer-lo ritualment impur i capaç, fins que no es purifiqués, de fer impura qualsevol cosa o persona que toqués. Jesús, el Fill de Déu, no té por de tocar i atansar-se a les nostres misèries i que el titllin d’impur o d’alguna cosa pitjor. Encara més, Ell és l’únic capaç de tocar-nos en les nostres misèries i de guarir-nos. De canviar la mort en vida. La seva és la única veu amb autoritat per fer-nos aixecar definitivament del llot i de les ombres de la mort on ens podem trobar: Jove, aixeca’t! Escoltem aquesta veu que avui ens arriba en la nostra situació de dolor, de pèrdua, de limitació, d’incomprensió, d’oblit, de dependència, d’angoixa. Agafem-nos com un clau roent a aquesta Paraula seva: Aixeca’t, que des del nostre baptisme ja fou pronunciada, participant de la seva Resurrecció; que en cada Eucaristia ens arriba renovada quan mengem el Seu Cos i bevem la Seva Sang, promesa de vida, de vida a desdir, no de mort ni d’esclavatge; que en cada Sagrament ens arriba com a perdó i salut, com a reconciliació i comunió íntimes amb el Déu que és vida i vol que vivim.


Quan hom sent una veu així reconeix, com és ben cert, que Déu ha visitat el seu poble, que mai no és Ell qui ens abandona i que, per pura gràcia seva, ens associa amb Ell per esdevenir nosaltres mateixos sagrament per al nostre germà, per al nostre veí, per al nostre món. Com diu Pau: Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. Que siguem els seus braços, les seves mans, la seva presència arreu!