dimarts, 16 de setembre de 2014

LA CREU O L’ABSURD



Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.




1 comentari:

Anònim ha dit...

Una reflexió ben profunda. Moltes gràcies.

Francesc