dimecres, 10 de setembre de 2014

ENVIAT EN MISSIÓ

Dimarts, 9 de setembre de 2014
Sant Pere Claver, prevere
1 Co 6, 1-11/Sl 149/Lc 6, 12-19


L’apòstol Pau és l’home que no té pèls a la llengua. Per això, fins i tot avui en dia, hi ha persones que o bé els agrada o bé no el poden veure. Sens dubte: és l’apòstol que no deixa indiferent quan hom llegeix els texts que ens han arribat com a seus.

Avui és un d’aquests dies, dins d’aquestes setmanes en què estem fent una lectura semi contínua de la seva Primera Carta als Cristians de Corint, on es despatxa a gust amb el seu auditori fins i tot fent servir el recurs de la ironia. Però és que sant Pau és l’home que predica la gràcia, que entén la dificultat del creient que vol viure com a tal en un ambient majoritàriament contrari, però que clama per una cada cop més gran coherència en la vida dels seus feligresos, dels homes i dones que formen el nucli de les primeres comunitats per ell fundades.

No sabeu que el poble de Déu un dia haurà de judicar el món? No sabeu que haurem de judicar fins i tot els àngels? I davant d’aquesta revelació d’una tan gran responsabilitat en un futur escatològic, la trista realitat quotidiana de les baralles i els plets ENTRE GERMANS. Ja és del tot un descrèdit que pledegeu entre vosaltres. Abans d’arribar a aquí, ¿per què no deixeu que us perjudiquin i us desposseeixin? Però no: sou vosaltres qui perjudiqueu i desposseïu els vostres mateixos germans. El clam de sant Pau és que tu i jo tornem a mirar la nostra història com a història de salvació, com a història que té un principi en Déu i una fi gloriosa també en Déu. Sant Pau fa una llarga llista de les conductes que allunyen de Déu per acabar afirmant: Alguns de vosaltres éreu així, però ara, en el nom de Jesús, el Senyor, i per l’Esperit del nostre Déu, ja heu estat rentats, santificats, fets justos. És aquí on ens cal mirar: el que som i també la nostra missió.


L’Evangeli ens presenta un dels moments cabdals en el ministeri de Jesús: l’elecció dels Dotze. No és una elecció fàcil. Jesús la farà només després d’haver passat tota la nit en pregària. N’escull Dotze, que ja sabem que no són ben bé una meravella, i els dóna el nom d’apòstols, que vol dir enviats: gent amb un encàrrec, amb una missió concreta, que Déu mateix els dóna i que han de fer en el seu Nom. Ja sabem que el paper dels Dotze és únic en la història de l’Església però, com sant Pau, sabem que l’encàrrec d’apòstol no estarà limitat només a ells. Feta la meva vida una història de salvació, una trobada amb Jesús, puc adonar-me que Ell també em crida i m’envia a mi en missió. Conscient d’aquest enviament, contemplant l’exemple d’un sant Pere Claver, que avui celebrem, qui acabarà entenent que Déu mateix el fa apòstol i esclau dels esclaus; contemplant aquesta Eucaristia on és Jesús mateix qui se’ns dóna i es fa model de donació, farem bé de posar-nos a l’escolta i demanar-li: Senyor, què vols de mi? Senyor, on em vols enviar? No per fer de jutge dels altres, sinó, més aviat, per poder ser jutjat per tothom com a digne de portar el nom de cristià.