dimarts, 30 de setembre de 2014

OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?


Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.