dijous, 4 de setembre de 2014

LA FE FA NOSA



El 24 d’agost el president de la Conferència dels Bisbes de l’Irak va escriure una carta a la Conferència Episcopal Europea. En ella exposava la terrible situació en què es troben els cristians d’aquell país. Descriu com, pel sol fet de ser cristians, han estat espoliats dels seus béns (a vegades pels seus propis veïns) i desplaçats dels seus llocs de residència. Molts d’ells han estat assassinats amb crueltat. Sabem per altres fonts que famílies senceres han estat deixades al mig del desert, d’altres decapitats i d’altres fins crucificats. El bisbe ha quedat decebut de les quasi inexistents i aigualides condemnes del món musulmà, però també de la indiferència d’Europa, que no vol adonar-se de la tragèdia humanitària que té a les portes i de la qual és, en bona part, responsable. Recordem el trio de les Açores. Desapareix la presència cristiana a l’Orient Mitjà que té les seves arrels allí des dels inicis i sembla que a ningú no l’interessa. 

A més dels cristians són també perseguides altres comunitats religioses i ètniques. Vull subratllar el fet de la tragèdia de les comunitats cristianes, perquè és una constant en d’altres parts, tant d’Orient Mitjà com d’altres parts del món, i que entre nosaltres està silenciat perquè no queda bé parlar-ne. És com si en el fons ens estigués bé que desaparegués el cristianisme, com deia un articulista l’altra dia en un diari. Entre nosaltres hem neutralitzat el cristianisme i fins l’hem criminalitzat reduint-lo a quatre tòpics negatius. Ens està bé que desaparegui? Ens hauríem de preguntar si no estaríem millor sense Església? Sense fe? Cadascú amb les seves creences, sense comunitat ni llocs de culte? És això el que volem? És cert que Europa no s’entén sense el cristianisme, però també és cert que no tot, ni la majoria, de la cultura d’Europa és cristiana. En moltes ocasions és voluntàriament i explícitament anticristiana. Aquí ha nascut l’ateisme més militant i ferotge. La fe en Crist fa nosa.

Però aquest és, sobretot, el nostre problema, el meu problema: Jo voldria que la fe no existís, em fa nosa, m’és una ferida enutjosa? De fet així ho manifesta un dels creients més paradigmàtics: el profeta Jeremies. “M’has seduït Senyor i m’he deixat seduir, us heu apoderat de mi i m’heu dominat... tot el dia la paraula del Senyor m’és motiu d’escarni i de burles”. Per això continua dient el profeta: “No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia entre els meus ossos un foc devorador. He mirat de contenir-lo i no he pogut”. El creient és algú que no encaixa amb el seu entorn, ni ha d’encaixar. Per això Pau diu: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”. I és una peça fora de lloc perquè té una manera de veure i viure diferent. Tota la vida d’un seguidor de Jesús és un constant caminar per transformar-se a imatge de Crist que diu: “Si algú vol seguir-me, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la retrobarà”. Si la fe en Crist no fa nosa no és fe.

El contingut de la nostra fe és l’anunci de la més gran esperança, però es deixa reduir a un simple feix de frases dolces per penjar al facebook. Jesús és una alternativa, no un pedaç. Per això moltes vegades ens neguem a deixar-nos atreure per Ell, tenim por de les conseqüències. I malgrat tot podem dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”. “La meva ànima s’ha enamorat de vós”, però el salmista sap perfectament el que diu: “L’amor que em teniu val més que la vida”. Déu és més que jo, per això pot salvar-me, per això el cerco amb tot el cor, sense Ell no sóc.

Que els cristians siguin perseguits i no els perseguidors és bo, està en la línea del seu Mestre. Que els cristians siguin perseguits i criticats és bo, perquè vol dir que no encaixen amb el seu entorn. Que els cristians siguin perseguits i criticats també ens ha de fer preguntar si ho som per  ser coherents amb Jesús o per altres raons per les quals ens cal canviar.

En aquest sentit el bisbe de l’Irak acaba dient: “Estem orgullosos del destí dels nostres fills i filles i de la seva fermesa i coratge davant la tragèdia per raó del seu credo”. I ens diu que no necessiten “declaracions esgotadores, sinó comunió real”, com ho ha fet la Conferència Episcopal Francesa i el mateix papa Francesc.

Aquests cristians demanen sobretot la solidaritat dels altres cristians i ens mostren el rostre de Crist, Aquell que ens crida a seguir-lo.