diumenge, 7 de setembre de 2014

QUÈ ÉS UN CRISTIÀ?

Diumenge XXIII, 7 de setembre de 2014
Ez 33, 7-9/Sl 94/Rm 13, 8-10/Mt 18, 15-20

Què és un cristià? Com el definiríem? Què el caracteritza que el faci diferent als altres? És, potser, el fet que llegeix la Bíblia amb certa assiduïtat? És, potser, que resa amb certa freqüència? És, potser, les vegades que va a missa a més dels Diumenges? Sens dubte que el cristià farà tot això, però és ben bé això el que el distingeix com a cristià? No ho fan, en certa mesura, els practicants d’altres religions també?

La litúrgia ens proposa avui per a la nostra meditació tres lectures que podrien tenir un comú denominador: l’essència del que és ser cristià. Trobo en aquestes lectures la proposta que un cristià és aquell que és a la vegada excèntric i responsable.

T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel, hem escoltat que Déu li diu al profeta Ezequiel. El profeta no és un assalariat o un contractat pel rei de torn (a l’estil de molts profetes cortesans que hi havia en temps d’Ezequiel), és algú responsable. Responsable no de la seva seguretat (el profeta de Déu se la juga cada cop que obra la boca pronunciant l’oracle de Déu), sinó de la seguretat, del benestar, de la salvació del seu poble. Fustiga, potser, amb dures paraules, però la seva crítica vol portar el remei a la malaltia. Per això la figura del sentinella li escau: adverteix del perill per salvar.

Qui estima els altres ha complert la Llei. Estimar és tota la Llei, ens diu Pau. I ho diu un jueu de tradició farisea, que sabia molt bé què era allò de pagar el delme de la ruda i el comí; de fer les purificacions que tocaven sobretot quan tornava a casa, per si de cas s’havia contaminat fregant el seu vestit amb algú impur; que sabia fil per randa tot els manaments de la Llei sobre el que era pur i el que no ho era. Aquest home arriba a la plena maduresa de la seva fe quan s’adona que estimar és tota la Llei, que no cometre adulteri, no robar, no envejar tenen el seu acompliment quan cerquem visceralment i entranyablement el bé de l’altre. No és un amor sentimental, és un amor compromès.

Si el teu germà peca, vés a trobar-lo, i parleu-ne vosaltres dos sols, diu Jesús. Mirem que Jesús no diu, com fem tan fàcilment: Si el teu germà peca, vés i tanca’t a la teva cambra i remuga donant-li mil voltes al que t’ha fet, justificant una volta i una altra que ets tu qui té raó i l’altra qui està errat. No, Jesús sap que pequem, Jesús no viu penjant en un núvol, toca de peus a terra, perquè el pecat hi és i divideix l’home contra l’home; el fill contra el pare; la filla contra la mare i així fins a l’infinit. Si el teu germà peca... vés a trobar-lo! Perquè el cristià és aquell que és, primer de tot, l’excèntric: no està centrat en ell mateix, mira cap en fora. I mira cap en fora perquè ha descobert fora d’ell mateix un amor molt gran, el de Déu. Un amor entranyable, un amor que no jutja amb prejudicis, un amor desinteressat que no està basat amb el si fas això... et donaré això altre. I en viure fora de si, centrat en Déu, va aprenent (perquè no és quelcom que un assoleix d’un dia per un altre) a donar-se i a ser, aleshores, responsable. Però no responsable de l’acompliment d’unes normes tancades i estrictes, sinó responsable dels altres, perquè ressonen dins d’ell les paraules que ja en el Gènesi Déu adreçava al primer homicida de la història, a Caín: On és el teu germà? I això em converteix en responsable del progrés i del benestar de l’altre, de la mateixa manera que una mare o un pare, moguts per l’amor entranyable que tenen al seu fillet, deixen de pensar en les seves comoditats i pensen només en el benestar del petit infantó.


Que el Senyor vulgui donar-nos en aquesta Eucaristia, on recordem aquest mateix amor de Déu per nosaltres tot fent memorial de la passió, mort i resurrecció de Jesús, de ser cada cop més excèntrics i responsables.