diumenge, 29 de desembre de 2013

VIURE LA QUOTIDIANITAT

Diumenge, 29 de desembre de 2013
Festa de la Sagrada Família
Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Mt 2, 13-15.19-23

Només dos dels quatre evangelis (Mateu i Lluc) tenen els relats que en diem de la “infantesa de Jesús” i certament ben diferents. Però, malgrat les diferències, un no pot oblidar que quan els evangelistes ens han narrat aquests episodis és per alguna raó. Volen, o bé comunicar-nos alguna cosa o bé qüestionar-nos alguna cosa, o totes dues a coses a la vegada!

Quan arribem al darrer diumenge de l’any (el primer després de Nadal) l’Església celebra la Festa de la Sagrada Família i ho fa emmirallant-se en aquest relat de la infantesa de Jesús que acabem d’escoltar. En fer-ho, jo mateix em demanava (perquè suposo que és el que l’autor de l’Evangeli vol que fem): què vol dir que Jesús tingués pare i mare?

Em sembla que des del punt de vista dels pares (Josep i Maria, com a pares primerencs), devia ser tota una aventura. Nosaltres, que llegim l’Evangeli, ja sabem quina mena de Nen tenen entre braços, però malgrat les revelacions que sobre aquest efecte Mateu explica que Maria i Josep tingueren, ben segur que hi hauria d’haver tot el procés d’aprendre a acollir una nova vida, les nits en vetlla tement per la salut o la seguretat del Nen, la càrrega de procurar que res no li faltés pel que fa a vestit, a aliment, a educació també religiosa com és comú en el poble jueu. En resum, tota l’aventura d’aprendre d’una forma especial, com mai abans, de mirar cap enfora: no procurar ja només pel bé personal de cadascú, sinó també pel bé d’aquesta nova vida que es presenta feble i limitada, com ho és la vida de qualsevol nadó. Això Josep i Maria ho van haver d’aprendre a fer com qualsevol pare i mare del nostre món. I això ja és quelcom que ens vol dir l’evangelista: Jesús ha tingut una família com la gran majoria hem tingut.

Però pensava també què va haver d’implicar per a Jesús, des de la perspectiva del Déu Totpoderós que no necessitaria passar per res d’això, però que en la persona de Jesús es fa carn i sang, experimenta la nuesa i la limitació. Com un de nosaltres va haver d’aprendre a parlar tot escoltant, segurament, entre rondalles i moixaines la veu de la mare; a descobrir els límits o la resistència del propi cos potser tot jugant amb Josep el seu pare a veure qui és més fort. Estimant el pare i la mare, en el concret de cada dia, també Jesús aprendria el valor d’estimar l’altre en la seva diversitat, aprendria a tractar el veí, la veïna, veient com els pares es relacionaven amb la gent de Natzaret. En aquest viure el dia a dia Jesús també va haver d’aprendre a obeir els pares, a confiar en ells. I d’ells, segurament, com tot nen jueu, va aprendre a resar i estimar Déu amb la cultura i la llengua del seu poble. Una nova dada, doncs: Jesús no visqué una vida d’heroi ni de noble, sinó la vida quotidiana de qualsevol família pobre de Natzaret.


Ens cal imaginar-nos tot això, crec, per entendre la pregària que hem fet al començament de la missa: Oh Déu, que ens heu volgut donar l’exemple de la sagrada Família, feu que, imitant les seves virtuts domèstiques i la caritat generosa, puguem fruir sempre de la felicitat de casa vostra. Virtuts domèstiques, les del dia a dia, justament allò que tota família viu quan entra una nova vida en el seu cercle, allò que fa de la casa una llar i no una mera reunió de persones isolades, és el que ens cal sempre demanar i aprendre, sigui quin sigui el nostre model de família. I caritat generosa també perquè no podem entendre una caritat/amor que sigui gasiva, tancada, que només miri per als meus, per als del meu cercle íntim, sinó un amor que s’obre i s’estén a totes les famílies de la terra. Tant de bo que puguem fer de la nostra família una “església en petit”, bressol de virtuts, on tothom se senti acompanyat i acollit i que té el Senyor al seu centre, tot imitant aquesta família de Natzaret en la qual l’Església s’emmiralla per sentir-se amb la seva comunió amb Déu com a casa.