dimecres, 25 de desembre de 2013

EL PESSEBRE DE GRECCIO

Dimarts, 24 de desembre de 2013
Missa del Gall
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

Vivia en aquella comarca un home que es deia Joan, de bona fama i de vida més exemplar encara; era molt estimat de sant Francesc, perquè tot i que provenia de família noble i distingida, menystenia la noblesa de la sang, estimant la noblesa de l’esperit. El benaurat Francesc el cridà, com solia fer-ho sovint, quinze dies abans de Nadal i li digué: “Si vols que celebrem a Greccio aquesta festa del Senyor, corre i comença ja a preparar tot el que et diré: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase”. Tot just sentí això el fidel i bon amic, s’afanyà a preparar en el lloc assenyalat tot el que li havia suggerit el sant. (Celano, Vita Primera, 30, 84)

Abans de començar la missa ens hem acostat al nostre pessebre vivent que mostra la dedicació i el saber fer de les persones que, any rere any, volen mantenir viva aquesta bonica i entranyable tradició de Nadal i hem vist també els nostres nens i nenes de la catequesi formant-ne part, representant amb senzilla ingenuïtat aquest gran misteri. El nostre pessebre vivent és hereu d’aquell altre que, com acabem de llegir de mà d’un dels biògrafs de Sant Francesc, es féu per primer cop a Greccio, una ciutat d’Itàlia a 95 km d’Assís.

Avui, doncs, i no és cap cosa dolenta fer-ho, mirem amb simpatia aquestes representacions, tant els pessebres vivents com els que podem fer a les nostres llars, representatius d’un art que a casa nostra ha donat naixement a tota una escola de pessebristes amb obres ben boniques. Però, la narració del pessebre que Sant Francesc va voler representar, ho hem escoltat, ens porta la idea motriu que, en el cor del Pobrissó va engendrar el viu desig de representar de forma visual, palpable, el misteri de l’Encarnació en el primer pessebre de la història: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase.

La idea primigènia de Sant Francesc, doncs, no era veure com havia quedat de bufó tot plegat ni tampoc d’escarrassar-se per reproduir fil per randa, arqueològicament parlant, com si fos un documental de la National Geografic, aquell dia. No! Era un voler, de part de Sant Francesc, de tocar, de palpar, podríem dir fins i tot de mastegar, el que Jesús va sofrir ja només en treure el cap al nostre món. Perquè, per a Sant Francesc, com aquests dies deia el predicador del Papa, el caputxí P. Raniero Cantalamessa, en el seu recés predicat al Vaticà: No importa, de fet, saber només que Déu s’ha fet home, sinó també saber quin tipus d’home s’ha fet Déu.

Aquesta és la gran intuïció de Sant Francesc: vol reproduir la inexplicable, per increïble i escandalosa, vinguda de Déu al món. La seva feblesa, la seva limitació volguda i escollida, per arribar no com un Rei que esclafa i sotmet tot per la força i la por, sinó com un Nen que engendra compassió i tendresa. És el que l’Evangeli ens diu que comunicaren els àngels als pastors que no esperaven altre cosa que passés la nit i tenir cura de les ovelles: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.


Contemplar fit a fit aquest Nen i comprovar quina mena d’home s’ha fet Déu: com viu, què fa, què diu, és la lliçó que tenim per aprendre durant tota la nostra vida. Fer-lo nostre, com ho féu Sant Francesc, palpar-lo, mastegar-lo, és invitació per apropar-nos a l’Eucaristia, perquè Déu no quedi en una idea abstracta, sinó que sigui veritablement DÉU AMB NOSALTRES. Obrim-li el nostre cor i els nostres braços, que és obrir-los també al món que ens envolta, als amics i als enemics. BON NADAL I PAU A VOSALTRES I A TOTS ELS VOSTRES FAMILIARS I AMICS.