dilluns, 16 de desembre de 2013

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS



S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.