diumenge, 8 de desembre de 2013

COM QUE VAIG NU, HE TINGUT POR

Diumenge II d’Advent, 8 de desembre de 2013
Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria
Gn 3. 9-15.20/Sl 97/Rm 15, 4-9/Lc 1, 26-38


Crec que fou el 1998 (ha plogut força des d’aleshores) que vaig poder fer un viatge de vacances a Florència. Una de les coses que tenia molt interès de veure era el famós David de Miquel Àngel. Me n’havien parlat força i jo mateix recordava les fotos als llibres de text de l’escola... però, certament, res a veure amb aquella enorme, bella i harmoniosa figura de marbre que rebia a tots els visitants de la Galleria dell’Accademia. Les fotografies no li feien justícia. Encara ara segueixo pensant com és possible treure tanta bellesa d’un tros gegantí de pedra.

Juntament amb la figura del David hi havia sempre una història que els guies del museu mai no deixaven d’explicar: com, en determinades èpoques, l’Església havia fet mans i mànigues per tapar aquella nuesa considerant que representava una vergonya, una provocació o un mal exemple. Naturalment tots els assistents, quan sentíem aquesta història, somrèiem pensant bé amb condescendència: pobrets, quines manies; o bé amb crítica: quina panda de retrògrads, i això perquè avui donem per fet que la nuesa no és cap tabú i que a la nostra Europa a ningú se li acudiria de “tapar” una obra d’art que representés un nu integral. Encara més quan avui fem una hiper-valoració del cos humà i de la seva perfecció en les formes (només cal veure quanta gent va al gimnàs, no per qüestions de salut, sinó d’estètica).

Amb tot, en el fons, malgrat que donem per superat el tabú de la nuesa, hi ha una nuesa que segueix essent tabú i que fins i tot el culte al cos, en alguns casos, podria ser una forma subtil de voler emmascarar aquest tabú real: és el que jo anomenaria nuesa existencial i que és a la que, penso, fa referència la primera lectura d’avui.

L’home i la dona han menjat de l’arbre de la ciència del bé i del mal i això ha provocat un canvi irreversible: els seus ulls han estat oberts i ja no es tornaran a tancar. I el primer que contemplen és la seva nuesa física que, en la nostra lectura és imatge d’aquesta nuesa existencial a què feia referència abans. A la pregunta de Déu: On ets? la resposta d’Adam sorprèn: He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat. Adam no diu: He tingut vergonya (cosa que esperaríem com a sentiment més espontani), sinó: He tingut por (com si Déu no l’hagués vist mai nu!!!). La nuesa que encara avui és un tabú per a nosaltres és aquella nuesa que ens mostra dèbils, limitats, davant Déu i els altres. D’aquesta nuesa en fugim, o ens amaguem, perquè tenim por que els altres vegin o tan sols intueixin que en la nostra cuirassa hi ha una esquerda per on poden entrar i fer-nos mal, aprofitar-se de nosaltres o manipular-nos. Farem el que calgui per amagar aquesta nuesa, per amagar-nos.

La solemnitat que avui celebrem té a veure amb el remei, amb l’alliberament, d’aquest gran tabú de la humanitat. L’Evangeli d’avui ens vol explicar que el SÍ incondicional de Maria ha estat el punt d’inflexió de la història de la humanitat. El Déu de cels i terra es fa un de nosaltres. Experimentant, passant per tots els estadis de la nostra vida Jesús els santifica (els fa sants) tots. A partir d’ara no hi haurà, fora del pecat naturalment, res humà que no pugui ser sant als ulls de Déu. És per això que Pau podia exclamar que no hi ha home ni dona, lliure ni esclau, grec o escita (o estranger, podríem dir nosaltres), petit o gran que Déu no vulgui estimar, que Déu no vulgui acollir, que Déu no vulgui salvar. Així aquella nuesa d’Adam que el feia amagar-se de Déu per por ha caducat, ha estat superada per pura bondat de Déu. Déu, fent-se un ésser humà amb carn i ossos com nosaltres ha santificat la limitació i la feblesa, és el Déu pobre, humil i feble el qui guareix i salva, no el Déu poderós amb llamps i trons. Donant-nos la dignitat de fills i filles de Déu ja no ens cal res més, de res no ens hem d’avergonyir, res no hem d’envejar. Tots som iguals davant Déu en la nostra diversitat.

Venim doncs davant d’aquest Déu i Senyor nostre, no ens amaguem, com diu Pau: accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat, així, com en un altre lloc també diu l’Apòstol, despullats de les males obres i revestits de Crist portem arreu aquest missatge d’esperança. Ens caldrà, això sí, renovar el nostre SÍ a Ell amb la mateixa força i confiança amb què Maria ho va fer 2000 anys enrere. Aquell SÍ que ho canvià tot, renovem-lo avui nosaltres en aquesta Eucaristia.