CRIATS I SERVENTS

Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.