diumenge, 8 de desembre de 2013

Immaculats (Immaculada Concepció 2013)


Serà cert que els humans érem immaculats abans que una malaurada serp que sabia parlar entabanés Adam i Eva? Serà també cert que, des d’aleshores vivim sota el pes inexorable d’aquell esdeveniment que ens fa perpètuament maculats? No hi ha forma de desempallegar-se'n?

És molt còmode llegir l’escena bíblica del paradís com si expliqués un fets passats on nosaltres no hi tenim cap culpa i, a més, on  podem excusar les nostres faltes acusant no a la parella primigènia, que són dels nostres, sinó a una pobra serp xerraire que considerem la culpable de tot plegat.

El relat del paradís va ser escrit per llegir-lo i interpretar-lo en present i on cadascú de nosaltres esdevé el protagonista principal. Se’ns recrea bucòlicament l’escenari de la nostra vida, paradisíac per les possibilitats que ofereix, però amb límits i condicionants que formen part de la condició humana i que han de desvetllar la confiança en Déu, la responsabilitat i el compromís.
El que ho espatlla tot no és una serp temptadora, és la nostra prepotència que ens fa prescindir de Déu, convençuts que sense ell, el nostre paradís existencial serà menys condicionat, menys depenent, més lliure. És aleshores quan esdevenim maculats, perquè captem veritablement la nostra precarietat, perquè descobrim la nostra nuesa i ens avergonyim del que som. El nostre orgull humà ha quedat macat i responem a tal cop existencial allunyant-nos encara més de Déu, iniciant una espiral que ens deshumanitza progressivament, fent-nos cada cop més infeliços i més insaciables.
El relat del paradís no acusa a Eva, ni a Adam, ni a la serp, ens acusa a nosaltres dient-nos que som maculats per culpa nostra, perquè vivim la nostra existència intentant prescindir de Déu, arribant fins i tot a gloriar-nos-en.
El relat del paradís va ser escrit per llegir-lo i interpretar-lo també en futur: ens diu que serem immaculats en la mesura que reconeguem la nostra condició de criatures, que acceptem positivament els nostres límits, que tinguem sempre a Déu en l’horitzó de les nostres vides.
Maria Immaculada, la nova Eva segons la tradició cristiana; Jesús sense pecat, el nou Adam segons la tradició cristiana, encarnen de forma absoluta i perfecta no estar macats per haver prescindit de Déu. Ells ens esperonen a nosaltres, que som Adam i Eva, a no dissimular amb fulles de figuera les nostres màcules, i a atansar-nos a Déu que es passeja pel nostre jardí existencial. Ell ens “immacularà” en la mesura que ens hi apropem.