diumenge, 31 de març de 2013

EL GEST DEFINITIU


Dijous Sant, 28 de març de 2013
Missa de la Cena del Senyor
Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15

Dilluns passat, coincidint casualment amb l’inici de la Pasqua jueva, em van convidar a celebrar això mateix, una Pasqua jueva; bé que no seguint tot el ritual, sinó fent-ne una versió abreujada, el just per fer un tast de com els jueus porten generacions fent aquesta celebració i també per fer un tast del fons jueu de la nostra celebració eucarística.

Com sigui, quelcom que trobo bonic de la celebració pasqual jueva és que generació rere generació diferents savis rabins han anat creant un ritual ric amb gestos i matisos que el fa molt pedagògic i entenedor en el que bàsicament vol transmetre: alegria per l’alliberament rebut i sentit d’identitat com a poble estimat de Déu. Doncs bé, en un moment donat del ritual el cap de taula que dirigeix la celebració demana que s’obri la porta del carrer per a què passi aquell que tingui gana, aquell que sigui pobre o que no tingui ningú amb qui celebrar la Pasqua per a què passi i hi participi festivament.

Aquest gest dramatitza (fa reals i actuals) unes paraules que hem escoltat en la primera lectura. Diuen així: Si una família fos massa petita (per menjar-se un anyell o un cabrit sencer) que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones. Què vol dir això? Doncs que la Pasqua és, primer de tot, un àpat molt concret, un memorial d’un fet concret: l’alliberament de l’opressió d’Egipte. Tant és així que l’àpat, en el seu ritual, conserva els signes d’aquesta opressió, no els amaga: Aquella mateixa nit (i no una altra) han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa (ni bullida, ni fregida, ni cuita), amb pans sense llevat i herbes amargues. I, en segon lloc, és un àpat celebratiu. I la celebració mai no és quelcom tancat en sí mateix, és quelcom obert, comunitari. Obert al veí, obert a la família propera, fins a completar el nombre de persones. És per això que el que aquí apunta només com una qüestió pràctica (menjar-se tot l’anyell, que no en quedi res, si és possible, l’endemà) els profetes ben aviat ho transformaran en una qüestió social que es fa extensiva al pobre, a la vídua, a l’orfe, al qui no té res, fins al dia d’avui que, com deia, ha quedat ritualitzat en aquest gest d’obrir la porta del carrer (encara que no entri ningú) per marcar aquesta obertura a l’altre, a l’estranger, al qui està de pas...

Ara bé, el que avui celebrem té una barreja de continuïtat (amb la Pasqua jueva) i de novetat que Pau i l’Evangelista Joan miren de transmetre’ns d’una forma original. Pau ho fa amb molt de respecte. Com a bon jueu valora la tradició, la tradició que no és fer sempre les mateixes coses fins al cansament, ni perquè sí; sinó la tradició que vol dir transmissió. La transmissió d’uns gestos i unes paraules, els de Jesús, que parlen novament d’un àpat que és celebració d’un alliberament: alliberament del pecat i de la mort, és a dir, d’allò que de veritat ens esclavitza, ens anul·la i ens sotmet. Un àpat que recorda una mort, la de Jesús (amb el pa partit i el vi vessat), però que apunta a una esperança ferma i concreta, perquè és, ara ja, aliment i alegria en el camí diari. Així, doncs (dirà l’Apòstol), cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni. Un àpat que ens converteix en heralds, en anunciadors joiosos, d’aquest alliberament i d’aquesta esperança que atén la seva plenitud a la fi dels temps.

L’Evangelista Joan ens ho explica, en canvi, posant de relleu un gest particular de Jesús, un gest estrany, inesperat; però, són paraules de l’Evangelista, un gest molt conscient de Jesús: Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola... I es posà a rentar els peus dels seus deixebles.

I quan Jesús fa aquest gest, senzill i rutinari, Jesús es fa petit, pren el paper del servent que, de part de l’amo de la casa, de Déu mateix, ens dóna la benvinguda com a seus convidats, ens renta de la pols del camí i ens refà del cansament de la jornada. Quan Jesús fa aquest gest ens transforma d’esclaus en amics, ens amics íntims: Si no et rento (diu a un Pere reticent) tu no ets dels meus. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús pren el lloc del Pare del Fill Pròdig en Lluc. Jesús, ens transforma en fills i filles, en germans i germanes. Ja no hi ha ningú millor ni més gran que un altre. Perquè ser servidors vol dir estar atents a les necessitats dels altres, vol dir no creure’s d’estar per damunt de l’altre. És adoptar la postura d’aquell que no mira ningú de dalt a baix, sinó de baix estant. Gest d’humilitat i d’entrega. Quan Jesús fa aquest gest, una nova variant del gest de Maria de Betània, qui sis dies abans el va ungir amb perfum, Jesús mateix esdevé flascó trencat, perfum vessat del tot. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús esdevé, més que mai, Mestre i Senyor: Us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Jesús ens ensenya a acollir, a perdonar, a carregar amb les limitacions dels altres, a deixar-se consumir pels altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet. En fi, un gest que transforma aquest altar en una taula. Una taula parada que convida i crida, perquè encara no està completa, els pobres, els passants, els indiferents, els malalts, els solitaris, a tots els qui tenen fam i set de vida...

Ara reproduirem aquest gest de Jesús, que Ell ens ajudi a fer-lo ben nostre, gravant-lo ben dins del nostre cor, per repetir-lo cada cop que sigui necessari tot anunciant que Ell és viu i convida tothom a menjar amb Ell, a viure per sempre més amb Ell.