dijous, 14 de març de 2013

DEL JO AL NOSALTRES


Quan tenia 14 anys solia haver amb el meu pare, a més de les discussions típiques de l’edat, unes converses força animades sobre Déu, el món i la mort. En una d’aquestes converses li vaig comunicar el que ell ja intuïa feia temps: jo volia ser frare, volia ser sacerdot. Certament no li agradà gens aquest meu desig i, als pocs dies, em regalà un llibre, lògicament, per dissuadir-me. Es tractava d’un llibre titulat “Així parlava Zaratrustra”. Era d’un pensador del segle XIX (1844-1900): F. Nietzsche. Al meu pare li agradava més Schopenhauer, però em regalà aquest llibre de Nietzsche perquè era molt més clar i contundent. Aquest llibre m’ha acompanyat sempre, encara el tinc a la meva cel·la.

A les primeres pàgines del llibre ja s’anuncia el seu gran pressupòsit del qual se segueix tota la resta: “Déu ha mort” i, tot seguit, la primera afirmació és totalment lògica amb aquest principi: “L’home és quelcom que ha de ser superat; jo us anuncio el Superhome... tots els éssers fins ara han portat a terme quelcom superior a ells mateixos”. Déu ha mort, l’home també.

Havent mort Déu en el cor dels homes, ser home és insuportable, s’ha de cercar un substitut. S’ha de superar. El mateix autor té un llibre que titula: “Humà, massa humà”.

La recerca d’aquest superhome sense Déu ha estat el gran anhel i motor del nostre temps. I no sols de filòsofs i pensadors i de les ideologies que han mogut el món, sinó de la gent normal i de cada dia. Qui ocupa el lloc que té Déu? Com omplo el que Déu omplia?

Això es podria dir de quasi tota la història de la Humanitat. El que és propi del nostre temps és aquest viure, com vivim ara, partint d’entrada com si fos evident i indiscutible la inexistència de Déu, la seva no intervenció en el món, la seva irrealitat i la irrellevància d’aquesta preocupació. Això fa insuportable el desig d’eternitat i el neguit de topar-se amb els propis límits, sobretot el dolor i la mort. Són impressionants, en aquest sentit, les darreres paraules d’Hugo Chávez: “No quiero morir, no me dejéis morir”.

Aquesta no acceptació dels límits de l’ésser humà, de l’ésser humà tal i com és, ha portat a la recerca d’aquest no-home, d’aquest superhome que ha omplert de dolor el segle XX. Ara, quan ja no es parla d’ideologies, també continua aquesta recerca del ser home més enllà dels propis límits, en el dopatge cercant trencar tots els rècords, en la imatge perfecta del propi cos, en l’eterna joventut i en l’acumulació irracional de béns que engendra pobresa, atur i injustícia. Per què necessita algú per viure 33 milions d’euros? És el desig d’anar més enllà del que és humà engendrant dolor i misèria. Fer morir Déu és una constant en la vida dels homes i dones de tots els temps, però és ara que ho hem dit i explicitat.

En la paràbola de Jesús llegim: “El fill més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part d’herència que em toca”.” El que el fill petit demana és la mort del pare. No es pot cobrar una herència sense la mort del testador. El fill petit volia la mort del pare i del que el Pare significava: la mort de Déu. De fet és el que també estava esperant el fill gran per poder gaudir no sols d’un cabrit per menjar amb els seus amics, sinó per apropiar-se de tot sense el pare i sense el germà que ara tornava a fer nosa. Malgrat tot, el que uneix els germans és el pare.
El Pare, Déu, no és un obstacle per als fills, per a l’ésser humà, sinó tot el contrari: és la seva possibilitat de ser, i de ser homes i no superhomes. És la condició de possibilitat de ser germans. El que fa digne l’home és Déu. En Déu se sacia la nostra fam de ser, de viure, d’anar més enllà de tot desig. Ho diu el Pare al fill gran, com una constatació, com una promesa, com un oferiment: “Fill, tu sempre estàs amb mi i tot el que tinc és teu” és el que repetirà sant Pau en la seva primera carta als de Corint: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló,  Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist de Déu”. Però tot això no és meu simplement, sinó nostre; per això continua dient el Pare al fill gran: “Però hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè AQUEST GERMÀ TEU que ja donàvem per mort ha tornat viu, ja donàvem per perdut i l’hem retrobat”. El Pare no diu simplement “el meu fill”, sinó “el teu germà” i, amb ell, el convida a seure a taula. Aquest és el gran desafiament on l’home se supera i va més enllà d’ell mateix, no per ser un superhome sinó per divinitzar-se, per ser segons la imatge de Déu. Déu s’ha fet un de nosaltres en “Aquell home que acull els pecadors i menja amb ells”.
Afirmar: “Déu no ha mort, Déu viu!” vol dir, primer, que l’home és el que ha de ser, ja que és Déu qui l’ha fet així, no ha de cercar ser un superhome per ser feliç. Segon, vol dir que Déu s’erigeix en garant d’aquesta felicitat i n’és la font i l’origen, no estem abocats necessàriament al no-res ni a l’absurd. I, tercer, vol dir que el gran desafiament no és esdevenir superhome, sinó esdevenir germà. Passar del jo al nosaltres. I això només ho pot fer Déu en i amb nosaltres.