dissabte, 23 de març de 2013

A toc de trompeta o a cau d’orella? (Diumenge de Rams 2013)

Als humans ens encanta anunciar les coses a toc de trompeta, mostrant que la parafernàlia i l’exhibició, encara que siguin elegantíssimes, ens són quelcom inherent. Els creients no hi estem exempts. Les darreres setmanes la vanitat religiosa dels catòlics s’ha enlairat als núvols al constatar que hem absorbit continuadament l’atenció mediàtica amb un interès al que no estem habituats.

Aquesta manera de fer contrasta amb el tarannà diví que, com assenyala el profeta Isaïes, explica que Déu li parla a cau d’orella, és a dir, se li revela en la discreció, en el dolç pessigolleig d’uns mots pronunciats fregant l'oïda. Aquesta relació tan personal, íntima i vibrant amb Déu esdevé la força que empeny el profeta a suportar les agressions i les injúries, però no des del voluntarisme, o l’obediència submisa, o el fanatisme, sinó des de la vivència interior de saber-se embolcallat d’una proximitat divina que misteriosament dóna sentit a tot. Això el posiciona amb confiança davant l’existència, i li aporta un coratge i una determinació impensables.
Aquesta experiència explicada per Isaïes és equiparable a les vivències de Jesús entrant solemnement a Jerusalem, acompanyat veladament pel ressò de la veu del Pare parlant-li a cau d’orella. Jesús manifesta una humanitat a voltes trencadissa i una confiança incondicional en Déu en els esdeveniments de la seva passió i mort: quan es reuneix al Cenacle, quan prega a Getsemaní, quan és interrogat a la casa del gran sacerdot, quan és sentenciat a mort en el pretori, quan és vexat públicament camí del Calvari... Fins i tot quan és crucificat -seguint l’evangeli de Lluc- és capaç de dir: “Pare confio el meu alè a les vostres mans”.

Jesús no es manifesta com un heroi espectacular que ens deixa bocabadats, sinó com un creient de cap a peus, acostumat a escoltar la veu de Déu que li parla a frec d’orella. És aquí on rau la seva grandesa, és aquí on hi ha el secret de la seva integritat, és aquí on trobem l’exemple a seguir, és d’aquí on traurem les forces quan ens flaquegin els genolls. A tots ens encanta la celebració del diumenge de Rams, tot ens afegim a l’entrada solemne, messiànica, triomfal de Jesús a Jerusalem, però a Getsemaní, quan venen mal dades, toquem el dos o reaccionem amb violència, tal i com feren els seus deixebles més íntims.

Avui és Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa brandant palmes i encara cofois de contemplar imatges d’un trobament eclesial històric, però no oblidem que la diada d’avui també s’anomena Diumenge de la passió del Senyor.  Ens mantindrem en el nostre lloc quan les lloances esdevinguin crítiques? quan els reconeixements es converteixin en acusacions? quan els aplaudiments esdevinguin retrets? quan les expectatives es tornin desencant?