diumenge, 10 de març de 2013

AMBAIXADORS DE LA RECONCILIACIÓ


Diumenge IV de Quaresma, 
10 de març de 2013
Js 5, 9a.10-12/Sl 33/2 Co 5, 17-21/Lc 15, 1-3.11-32
  
No sé si encara fan un anunci per TV, penso que era d’una marca de cafè, que estimulava la compra del seu producte assegurant que a un podia torcar-li un sou vitalici, per a tota la vida.

En els temps que corren això de tenir un sou vitalici no és una mala cosa, així que imagino que encara deuen fer aquest tipus d’anuncis prometent, com sempre, diners sense cap esforç (tot i que hi ha l’esforç d'escurar-se la butxaca!!!).

M’han vingut aquests pensaments aquest matí mentre llegia, especialment, la segona lectura d’avui, la de Pau als Corintis. I he pensat que aquí tenim un càrrec vitalici, més encara, tota una carrera a fer en la nostra vida: càrrec d’ambaixadors, ni més ni menys!

Ja sabeu quina és la tasca d’un ambaixador, la de representar el seu govern en un país estranger i esdevenir protectors dels interessos dels seus ciutadans quan aquests interessos poden ser posats en qüestió o poden perillar. Quan un ambaixador pren possessió del seu càrrec ha de presentar les seves credencials davant de l’autoritat competent del país on va a fer d’ambaixador.

L’Evangeli, penso, avui ens dóna una imatge clara d’Aquell a qui nosaltres representem davant el món, la seva manera de fer, el seu Esperit, que esdevenen les nostres credencials davant la gent que tenim al nostre voltant, els nostres veïns, els nostres companys de feina, els nostres companys d’escola. És un tros de l’Evangeli tan bonic i tan profund que no en parlaré massa per no espatllar-lo amb les meves paraules. Més aviat us recomano que, tornats a casa, agafeu un exemplar del Nou Testament, aneu a l’Evangeli de Lluc (el tercer dels quatre) i llegiu poc a poc tot el capítol 15. Veureu quina mena de Déu tenim, començant per presentar-se com a Pare i com Aquell que com el pare de la paràbola, surt cada dia al camí per a veure si veu tornar el seu fill extraviat i, quan aquest torna, abans que aquest li digui res, es llança als seus braços i el besa, demostrant així que en Déu el primer que trobem no és una tibada d’orelles, sinó una abraçada plena de comprensió que ens convida a recomençar de bell nou amb Ell. Aquest és el nostre Déu, el Déu de qui parla Jesús. I penso que a Jesús ens el podem creure, que té prou autoritat, com per mostrar-nos qui és i com és veritablement Déu.

D’Aquest Déu, diu Pau, som ambaixadors i agents de reconciliació. En aquest temps de Quaresma som convidats, primer de tot, a tornar com el fill pròdig de la paràbola, reconeixent que ens hem allunyat molt de la seva voluntat o veure que podem ser com el fill gran que, amb la seva actitud, demostra que mai no s’ha sentit fill del seu pare, sinó un robot que feia el que tocava, de la qual cosa també cal convertir-se. Tornats a Déu, abraçats i perdonats, podrem recollir les nostres credencials i començar a viure com a fills autèntics d’aquest Pare, portant també, arreu i sempre, una paraula i un gest de reconciliació, de perdó, de comunió, de solidaritat.