dimarts, 26 de març de 2013

JESÚS APRENGUÉ A DONAR-SE DEL TOT


Dilluns Sant, 25 de març de 2013
Is 42, 1-7/Sl 26/Jn 12, 1-11

Hi ha un text de la carta al Hebreus que té ressons de Setmana Santa i diu així: Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen (Heb 5, 7-9).

No es tracta ara de comentar aquests versets, només vull subratllar un tros, el següent: Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir. Per a l’autor de la carta als Hebreus el Fill de Déu és tan real, tan humà, que també va haver d’aprendre. En aquest cas què era això d’obeir i no per la via fàcil, sinó a través dels sofriments. JESÚS HA HAGUT D’APRENDRE A OBEIR.

M’ha vingut al cap aquest text, aquesta intuïció de l’autor d’Hebreus, quan llegia les lectures d’avui. I m’ha semblat trobar en l’Evangeli de Joan que acabem d’escoltar una altra intuïció: JESÚS TAMBÉ HA HAGUT D’APRENDRE A DONAR-SE I A DONAR-SE DEL TOT.

Joan ens posa en escena, una escena molt concreta: ens trobem a sis dies de la Pasqua. I Jesús visita els seus amics de Betània: Marta, Maria i Llàtzer. Diu el text que allà li oferiren un sopar. És enmig d’aquest sopar que es produeix una escena insòlita: Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic, ungí els peus de Jesús i els hi eixugà amb els cabells, i la casa –segueix dient– s’omplí de l’olor d’aquell perfum. L’amiga, la deixeble de Jesús, es fa serventa i es posa als peus de Jesús per ungir-los. Jesús, en la seva discussió amb Judes, que veu les coses d’un cantó més pràctic (vendre el perfum i quedar-se els diners amb l’excusa de donar-ho als pobres), intueix un signe de la seva sepultura.

Curiosament, però, abans de Pasqua, enmig d’un altre sopar, el que anomenem de la Institució de l’Eucaristia; on, justament, l’Evangelista Joan no hi fa referència explícita a aquesta (no es troben les paraules de la institució ni la famosa escena del pa i el vi que Jesús presenta als deixebles com al seu Cos i la seva Sang), Jesús també fa un acte insòlit, un acte que recorda el que Ell mateix va rebre de Maria de Betània: Jesús s’ajup, es treu el mantell, se cenyeix una tovallola i fa quelcom que només feien els servents, rentar els peus dels convidats a taula. JESÚS APRÈN A DONAR-SE FENT-SE SERVENT DELS ALTRES.

Si en aquests dies sants fem l’exercici de llegir l’Evangeli de Joan sencer, veurem que Jesús és Aquell que diu i fa allò que ha escoltat i vist fer al Pare. La lectura del profeta Isaïes que hem escoltat ja ens presenta un Déu que DÓNA, un Déu que PROVEEIX... Aquí teniu el meu servent... He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions... Però sembla com si l’Evangelista tingués la intuïció que Jesús, enmig dels seus amics, ha après la lliçó de DONAR-SE de la seva amiga Maria de Betània. Per això, en la intimitat d’un sopar, Ell farà el signe més gran: Ell rentarà els peus dels Dotze. Ell serà el petit, Ell serà l’humil, Ell serà el servent, Ell serà el perfum que, un cop vessat, escamparà la fragància de la resurrecció, de la vida veritable arreu. Apresa la lliçó ara ens pot dir amb tota autoritat, com ho digué aquella nit en el Cenacle als Dotze: Us he donat exemple, perquè, tal i com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.