diumenge, 17 de març de 2013

INDIVIDUS O PERSONES...


Dimarts, 12 de març de 2013
Ez 47, 1-9.12/Sl 45/Jn 5, 1-3.5-16

Ahir vaig anar al dentista. Res d’especial d’una visita com totes les altres. Sols que em va sorprendre l’animada conversa entre la noia que fa de recepcionista i una de les pacients. Parlaven de les revistes aquelles que s’anomenen del cor i dels programes de TV del tipus cotilleos. La conversa s’animà perquè totes dues van arribar a l’acord en un punt: que les revistes i els programes de cotilleos ja no eren el que havien estat fa uns anys. Deien que abans sí que eren cotilleos: perquè obrien les revistes o veien la TV i s’assabentaven que fulanet s’havia casat amb la princesa tal o que fulaneta, actriu, s’havia quedat embarassada de no sé quin artista. Totes dues se sentien consternades i fins i tot fartes de revistes i programes que semblaven dedicar-se més aviat a destapar escàndols i adulteris que no ha parlar dels cotilleos de tota la vida.

Fins i tot avui jo estava d’acord amb elles pel que fa a les notícies als nostres diaris. Perquè avui per avui sembla que les notícies que fan furor són si la Camacho ha canviat la seva escorta de mossos per policies nacionals o les travesses per a veure si el proper papa serà blanc, negre, del nord o del sud. I un també té la sensació que s’està caient en una banalització de tot plegat. A mi, personalment, m’importa saber més aviat què passa que no ens en sortim d’aquesta crisi, què passa que els joves no troben feina, què passa que les famílies no s’aguanten i es trenquen.

Pensant en tot això arribava a llegir l’evangeli d’avui i em sorprenia un Jesús que va, com diuen en castellà al grano davant les situacions. Un Jesús que veu el paralític i li pregunta (tot i que ens pot sonar a broma): Et vols posar bo? I sorprèn que el paralític,  com un podia esperar, no li digui ras i curt: I tant! Sinó que li faci tot un seguit d’explicacions. En aquesta pregunta i en aquesta resposta sovint m’hi veig jo mateix donant voltes a tot tipus d’excuses, potser fins i tot justificant-les, quan el que cal és un clar: SÍ, HO VULL. Contagiats potser nosaltres mateixos de tanta banalitat, intentem anar fent el viu-viu, intentant sobreviure com podem, mentre Jesús ens crida pel nom, ens desperta dels nostres somnis i ens fa la pregunta del milió de dòlars: Et vols posar bo? SÍ o NO? Perquè sap que està en joc una vida viscuda de veritat i no un succedani.

Aquesta tarda ha començat oficialment el conclave a Roma. Avui, demà, esperem que ben aviat, també Jesús (així ho creiem els cristians), d’una altra manera, cridarà per nom a una persona com nosaltres, amb virtuts i limitacions, per a què porti la responsabilitat pastoral de l’Església universal. A través d’aquesta crida personal que Déu fa a cadascú de nosaltres, respectant i acollint el que som, Déu fa créixer i construeix el seu poble. Mentre la societat està formada d’individus, on sol imperar el “yo-mi-me-para mí-conmigo” que deia una jefa meva, on sembla que s’ensenyi a viure per a un mateix al marge del diferent o de l’improductiu; l’Església està formada per persones, on impera (o hauria d’anar imperant cada cop més) el “nosaltres” com ens recordava fra Jacint en el sermó del passat diumenge, on impera acollir la diversitat i la diferència, la realitat i la limitació. Que el Senyor ens doni un sant Pastor i que nosaltres en aquesta Quaresma sapiguem posar-nos en les mans d’aquest Jesús que ens vol guarir.