dimarts, 26 de març de 2013

LA DARRERA TEMPTACIÓ




Nikos Kazantzakis és un escriptor grec que va viure entre l’any 1883 i el 1957. Entre els seus llibre  en té un titulat “La darrera temptació de Crist” de la qual fins s’hi va fer una pel·lícula dirigida per M. Scorsese, que tenia el mateix nom. La intuïció d’aquesta novel·la coincideix amb el que ens diu l’Evangeli de sant Lluc. En els primers capítols de l’Evangeli de Lluc ens exposa les temptacions a la que el diable posa a Jesús a l’ inici del seu ministeri, al final d’aquest relat diu el text evangèlic:”Un cop el diable havia esgotat totes les temptacions s’allunyà de Jesús ESPERANT AL MOMENT OPORTÚ”. Ara en el Calvari, a la creu, és el moment oportú: la gran temptació.  La gran lluita entre Jesús i el diable, entre l’ésser i el no-res, entre Déu i la fosca.

I no sols n’hi ha una de temptació, ni el diable ho fa a cara descoberta sinó que són els homes i les circumstàncies que posen  a Jesús contra les cordes.  Una gran incògnita a la creu serà: el sermó de la Muntanya és una simple utopia o es farà realitat en la muntanya del calvari? Jesús havia dit: “Però vosaltres que escolteu us dic: estimeu els vostres enemics...pregueu pels qui us ofenen...no judiqueu i no sereu judicats” (Llc.6). En la creu Jesús diu:”Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”.  Jesús prega pels seus botxins i no els judica “no saben el que fan”. La utopia del sermó de la Muntanya es fa carn al Calvari, esdevé real.

 Més endavant en el text de la passió es repeteix per tres vegades:”si ets el Messies, salva’t a tu mateix”. En l’Evangeli de Mateu es diu, a més, “Baixa de la creu i llavors creurem”.  És un ressò del Temptador: “Si ets el Fill de Déu tira’t i el Senyor enviarà els seus àngels... Ara és el moment, no de saltar del pinacle del temple, com li havia dit el diable a l’ inici del seu ministeri, sinó de la creu. Si hagués baixat de la creu se li hagués donat no sols “tota autoritat i glòria” ,com li havia promès el diable, sinó fins la fe de tants que llavors i ara dubtem i no comprenem.

I fins m’atreveixo  a dir que Jesús mateix no compren al Pare. En la creu Jesús supera el dubte, la temptació, que s’ havia fet visible a Getsemani  on es veu clar que la voluntat de Déu i la de Jesús no coincideixen, que una cosa és la que vol Jesús, el Fill de Déu encarnat, i una altre el Pare: “Ple d’angoixa Jesús pregava...que no es faci la meva voluntat sinó la teva”.  En la creu Jesús s’endinsa en la fosca, però posa tota la confiança en el Pare. El Calvari  és la plenitud de Getsemani. A la creu  Jesús exclama amb un gran crit:”Pare confio el meu esperit a les teves mans”. És el salt de la fe, el de la confiança. Diu la carta al Hebreus que Jesús obrí el camí de la fe i el dugué a terme. Podem dir que va obrir el camí de la  fe perquè ell mateix el dugué a terme.

És aquesta fe de Jesús, aquesta confiança total amb el Pare la que venç la darrera i gran temptació de Jesús, de la humanitat, la nostra. La darrera i més gran temptació de Jesús (que és la nostra) és optar entre la fe i la desesperació. Entre Déu i el no-res. La fe de Jesús ens justifica i fonamenta la nostra fe. Ell ha passat al davant i ens invita a seguir-lo pel camí de la confiança. Ho llegim en la Primera carta de Pere: “Crist patí per nosaltres i us deixa un exemple perquè seguíssiu les seves petjades...injuriat, no responia insultant, maltractat no responia amb amenaces; sinó que es confiava a Aquell que judica justament” (1P 2,22-23). El Sermó de la Muntanya s’acompleix en la fe, en la confiança de Jesús.

Diu l’Evangeli que llavors s’esquinça el vel que tancava el santuari, a partir d’ara no hi ha res que impedeixi l’accés al santuari. No hi ha res que ens separi del Pare. Crist és l’accés, el camí. Crist com una gerra de perfum preuadíssim s’ha trencat i la seva olor sagrada omple la terra.