diumenge, 17 de març de 2013

TAMPOC JO NO ET CONDEMNO...


Diumenge V de Quaresma, 17 de març de 2013
Is 43, 16-21/Sl 125/Fl 3, 8-14/Jn 8, 1-11

Hem pregat al començament de la nostra celebració: Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.

Em crida l’atenció aquesta idea de progrés que no ens és gens estranya. Aquesta idea de progrés fa temps que hi és en el nucli de la nostra societat des de fa ben bé un parell de segles. Progrés en el sentit de millora en l’adquisició de drets i llibertats, en millores pel que fa a la salut, a l’educació, al lloc de la dona en la societat, en el que s’ha donat a dir l’estat del benestar. Tot això són avenços que sovint ha costat molt d’aconseguir-los, tot i que ara alguns d’ells sembla que  reculen i s’estan esvaint (com ara un treball digne, una vivenda digna...).

Però avui descobrim que també la idea de progrés es troba al bell mig de la nostra fe, de la vida cristiana. Ho hem escoltat en sant Pau: El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. I descobrim que aquesta idea de progrés en la vida cristiana té a veure, segons diu sant Pau, en un anar-se semblant més a Jesús, en anar configurant la nostra vida a la seva, com ho féu sant Pau, com ho féu sant Francesc: estimant, perdonant, actuant, pregant com Jesús estimava, perdonava, actuava, pregava... La vida cristiana no contempla mai una aturada, pot contemplar, això sí, una reculada, un o més ensopecs en el camí (el que anomenem pecats), però la vida cristiana és una vida sempre en tensió cap endavant, cap a una fita que és Crist mateix, arribar-lo a conèixer, que és arribar-lo a estimar de debò.

Però la nostra pregària del principi també ens proposa un progrés ben concret: progressar contínuament en la caritat, no una caritat qualsevol, diguem-ne, d’almoina; sinó una caritat que té per model la donació que féu Crist, qui donà la seva vida per nosaltres. Aquella caritat que veiem avui concretada en l’Evangeli. Jesús no es deixa manipular per aquells que presenten la dona sorpresa en el moment, diuen, de cometre adulteri. Un es demana on és l’home que també havia d’estar amb ella en el mateix moment per a poder cometre l’adulteri plegats i, per tant, tan culpable i tan mereixedor de ser lapidat com ella. Jesús assenyala la realitat: tots som pecadors, tots, d’una manera o una altra, blancs possibles de l’escarni, de la maledicència dels altres. Davant Déu, a més, ningú no pot amagar el seu egoisme, qui és i què fa realment. Jesús, però, és Aquell que, donada la sentència (Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres), és capaç d’adreçar-se a la dona i dir-li: Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més. Un detall que se’ns escapa sovint: Jesús no condemna la dona, però tampoc no ha condemnat els acusadors immisericordiosos que volien lapidar-la, els deixa anar amb l’esperança que reflexionin i es converteixin. Perquè Déu, certament, no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, que visqui amb Déu i que sàpiga aprendre de Déu mateix aquest perdó que vol abraçar tothom, que vol donar a tothom una nova oportunitat.

Això és Quaresma: recordar que el nostre Déu ens ofereix sempre l’oportunitat de tornar a Ell, de progressar en els seus camins, perquè ens estima com ningú mai no ho farà.